dimecres, 31 de juliol del 2013

Una nota sobre les «Notes disperses» de Pla

En el prefaci a les Notes disperses (OC, 12), Josep Pla hi va escriure que aquest llibre «en certa manera, no és més que un complement d’El quadern gris, però molt més ampliat, d’una volada potser més llarga». La valoració és exacta. Un complement o una continuació d’El quadern gris, continuat o complementat al seu torn per les Notes per a Sílvia (OC, 26) i les Notes del capvesprol (OC, 35). I «d’una volada potser més llarga», perquè sense el dogal de la cronologia que imposa la forma del dietari, les Notes disperses abracen un ventall temporal i temàtic més ampli. Més lliure i més flexible també. El quadern gris, en canvi, grinyola una mica quan es presenta com el dietari d’un jove en procés de formació que escriu com un escriptor totalment format i madur.

Escrites en èpoques molt diferents, les Notes disperses tenen un caràcter de compendi i de balanç. Són una mena de cal·lidoscopi del món literari i personal de Josep Pla. Des d’aquest punt de vista, crec que és el llibre central de la seua obra. El millor? Les notes d’aquest volum 12 de l’Obra Completa són «notes de records», escriu Pla, «de reminiscències, de lectures, de coses vistes, d’escenes que m’han tornat a la memòria, d’obsessions mantingudes en la memòria durant molt de temps, d’impressions immediates i podríem dir fulgurants». De tota manera, no són tan disperses com indica el títol del volum. Si més no, la dispersió queda atenuada perquè molts dels textos es poden agrupar en diferents blocs temàtics, com els records com a corresponsal internacional, amb alguns dels textos fonamentals de caràcter memorialístic o de periodisme literari que va escriure Pla al llarg de la seua obra. Concretament, els dedicats a la marxa sobre Roma i a la inflació alemanya, que haurien de figurar obligatòriament en qualsevol antologia de Pla. Aquests textos són llargs i van més enllà del caràcter d’apunt breu que indica la paraula «nota».

Un altre dels blocs temàtics que es poden delimitar les Notes disperses són els records de la Penya de l’Ateneu i d’algunes anècdotes impagables de Francesc Pujols. Les referències insistides a la Penya són les que donen a les Notes disperses un caràcter més acusat de continuació d’El quadern gris. Hi ha també diverses notes sobre paisatges, sobre el clima i la història de l’Empordà, sobre gastronomia (el vi de Binissalem, els inconvenients de combinar els pèsols amb les faves), sobre els diners, sobre l’individualisme i el seny ―amb una anàlisi lúcida i dura del caràcter del país, que continua sent actual―, sobre la vida que va fer Pla després de la Guerra Civil, sobretot des que es va instal·lar al mas… En fi, en les Notes disperses hi trobareu també el report d’algunes anècdotes que han esdevingut proverbials, com la dels concursos de conys que organitzava el senyor Duran i Bas, jurisconsult insigne del dret català, amb els seus amigots. O una sèrie de notes sobre l’amor (pàgs. 180-202), molt celebrades. I l’únic text de la seua obra en què Pla parla explícitament d’una de les dones amb qui va mantenir una relació. Ja en diré alguna cosa en una pròxima entrada. 

Una de les coses que sempre m’han interessat més dels escriptors que admire són els seus comentaris sobre les seues lectures. D’aquests comentaris o al·lusions, tota l’obra de Pla n’és plena, però on més abunden és a les Notes disperses. M’he entretingut a anotar tots els llibres que hi esmenta Pla. Ja en teniu una altra llista! Il catalogo è questo:

James Boswell, The Life of Samuel Johnson
Lord Chesterfield, Letters to his Son
Albert Einstein, Ideas and Opinions
Menéndez Pelayo, Historia de los heterodoxos españoles
Grimm, Correspondència
Spinoza, Tractat teologicopolític, Cartes
Pascal, Cartes provincials
Leopardi, Lo Zibaldone
Montesquieu, Oeuvres complètes
Montaigne, Essais
Miquel Llor, Història grisa
Saint-Simon, Mémoires
Léon Daudet, Quand vivait mon père
Benjamin Constant, Journal intime
Goethe, Poesia i veritat
Plató, Teetet
Marx, El capital
Yxart, Obres catalanes
Laclos, Les liaisions dangereuses
Daniel Defoe, Moll Flanders
Pirandello, Novelle per un anno
Joyce, Ulysses
Proust
Fortunat Strowski, Pascal
Dante, Divina Comèdia
Tolstoi, Resurrecció
Stendhal, De l’amour, Henry Brulard, Souvenirs d’égotisme, Correspondència, Mémoires d’un touriste, Promenades dans Rome
Txèkhov, Correspondència
Molière, Le misanthrope, L’avar
José María Pou i Martí, Visionarios, beguinos y fratricelos catalanes, siglos XIII y XIV
Aldous Huxley, Grey Eminence
Oelscki, Italia e il suo genio
Tasso, Orlando furioso
Anna Radcliffe, The Mysteries of Udolpho
Rousseau, Confessions
Camoens, Os Lusiadas
Chesterton, Herètics
Flaubert, Madame Bovary
Paul Léautaud, Journal littéraire
Carlyle, Els herois
Sainte-Beuve, Causeries
Simone Weil, La grâce et la pesanteur
Feliu Elias, La pintura francesa fins al cubisme

A més dels comentaris sobre llibres, Josep Pla anota diverses valoracions sintètiques sobre personalitats de la literatura catalana, com Riba i Carner. (Sobre aquest últim hi ha una nota que és un complement imprescindible a l’extraordinari Homenot que li va dedicar.) O reflexions sobre la pròpia concepció de la literatura, sovint expressades a partir de la confrontació amb uns altres autors. En una de les notes Josep Pla declara que «en literatura sempre he estat partidari que els textos tinguin una precisió geogràfica, que es trobin emmarcats, explícitament, en un temps determinat, que si hi figuren persones que existiren o existeixen siguin anomenades fins, és clar, on sigui possible». I conclou: «En literatura només m’interessen les coses concretes. La concreció implica donar la situació ―com a mínim. Com a mínim… El difícil és descriure els fets, les persones, donar l’aire del temps. Les disquisicions psicològiques, quan no són il·legibles, no s’han pas de prodigar massa. En L’avar, Molière utilitza una sola vegada la paraula “avar”, però l’avarícia del personatge se’n desprèn». 

La nota que tanca aquest volum de l’Obra Completa és una expressió punyent del compromís de Pla com a escriptor amb la llengua catalana. Val la pena reproduir-ne un fragment:

Nosaltres, els qui vinguérem després del noucentisme, creguérem que el fet d’escriure és compatible amb la utilitat general. En la situació en què es troba la nostra llengua, la primera obligació de l’escriptor és interessar-hi el poble i, dintre la màxima dignitat, fer-la còmoda, fàcil, donar-li el màxim d’apetència. […] Nosaltres, la generació postnoucentista, treballem i treballarem per augmentar la voluntat d’ésser. Una literatura ―en totes les seves formes― és l’esperit d’una llengua. Fondre llengua i poble és donar-li un esperit. És la primera obligació d’un escriptor. Aquesta feina és la primordial, i, si convé sacrificar-hi tres generacions, cal fer-ho impertorbablement.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada