dimarts, 13 d’agost de 2013

«Alves i Companyia», una novel·la breu d’Eça de Queirós

Fa temps vaig comentar en una entrada el remake que va fer Eça de Queirós de Madame Bovary en El cosí Basílio. En el meu comentari hi assenyalava algunes diferències entre totes dues, com ara que la novel·la de Queirós té una intriga que no té la de Flaubert, amb escenes teatrals i aparicions sobtades. Es descobrirà o no l’adulteri de Luísa amb el cosí? Aquest suspens no es dóna en Madame Bovary, que es desenvolupa, des de la primera línia, amb un aire d’implacabilitat fatal. Una altra diferència que hi vaig destacar és que la mirada narrativa de Queirós sembla més objectiva que la de Flaubert. Ridiculitza i comprèn alhora, però no mostra aversió ni crueltat envers els seus personatges. 

En el fons, Queirós suggereix en la seua novel·la que l’adulteri no és un assumpte seriós ni greu. Aquesta idea la va expressar de manera més explícita en la novel·la breu Alves y Compañía, publicada en castellà per Alba editorial. Alves, que està molt enamorat de la seua dona, Ludovina, dirigeix una companyia comercial amb el seu jove soci, Machado. Aviat descobreix que tos dos, soci i muller, l’enganyen. Reacciona amb fúria, expulsa la muller de casa, i creu que només la mort podrà reparar un afront tan enorme. El suïcidi o o un desafiament resoldrien la qüestió. Però, a poc a poc, les dificultats pràctiques i, sobretot, el desastre en què es converteix la seua vida, demostren l’absurditat del cas i la conveniència de readmetre tant la muller com el soci.

La tesi, ben cínica, és que la vida d’Alves es basa en pilars massa sòlids per a llençar-los a rodar per una qüestió tan etèria com l’honor: un negoci, una casa ben posada, un entorn pròsper. No hi ha final tràgic, sinó restabliment aparent de l’ordre inicial. El doble sentit de la paraula «companyia» és una síntesi irònica de com es pot compaginar l’honor amb els negocis. I Alves és, sobretot, un bon comerciant. L’adulteri és definit, al final de la novel·la, com una bajanada. Considerar la infidelitat o l’adulteri com una falta, independentment de si és o no una convenció social, resulta incòmode.

Torne a la comparació amb què obria aquesta entrada entre El cosí Basílio i Madame Bovary, amb l’apunt d’una altra diferència que mostra el caràcter més radical de Queirós. Encara que Flaubert va permetre que Emma Bovary tingués una consciència molt aguda de les limitacions que havia de patir pel fet de ser dona, en El cosí Basílio aquesta consciència va més enllà i s’expressa en una diatriba femnista molt contundent que Queirós posa en boca de Leopoldina, una amiga de Luísa: «Quin horror! —va exclamar amb convicció—. Les molèsties de quan s’està embarassada!… I les despeses! I els disgustos i les malalties! Déu me’n guard! És una esclavitud! I després, quan creixen, es fixen en tot, ho xerren, ho espien… Una dona amb un fill no serveix per a res més, està lligada de peus i mans! La vida ja no té cap plaer. Te l’has de passar tota aguantant-los… Déu nos en guard! ¿Jo? Que Déu no m’ho tingui en compte, però si tingués aquesta desgràcia em sembla que aniria a veure la vella del carreró de la Palla!»

Emma es lamenta de tenir una filla en lloc d’un fill. Leopoldina, en canvi, s’exclama: «Ja n’hi ha prou, d’embarassos, al món!»

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada