dimecres, 11 de setembre de 2013

Dos opuscles de Llucià de Samòsata contra uns mals lectors

Mentre la Bernat Metge continua publicant parsimoniosament edicions molt cares dels clàssics grecs i llatins, l’editorial independent Adesiara ha tret en poc temps un bon grapat de traduccions de la literatura grega i llatina en edicions acurades, bilingües, acompanyades d’una introducció i de notes, i a un preu assequible. Fa poc he llegit els dos volums que han publicat fins ara de Llucià de Samòsata: Converses de meuques i Contra un ignorant que comprava molts llibres / Un intel·lectul sense cultura. Aquest últim ha obtingut un cert èxit de públic.

En els dos opuscles que recull aquest volum, Llucià satiritza la incultura i l’esnobisme intel·lectual dels qui col·leccionen llibres per fer mera ostentació de la riquesa que tenen i de la cultura que no tenen. Adreçant-se a l’ignorant que comprava molts llibres, li diu que «tens sempre un llibre a les mans i llegeixes tothora, però de tot el que llegeixes no hi entens un borrall: ets ben bé com un ase que mou les orelles mentre toquen la lira» i que «qualsevol que et conegui, per poc que sigui, no creurà mai que en treguis cap profit ni gens d’utilitat; no pas més, en tot cas, que un calb que comprés pintes, un sord flautistes, un eunuc concubines, rems un pagès, o un timoner, arades».

La sàtira d’aquests dos personatges, encara que està escrita amb gràcia i amb agilitat, resulta una mica òbvia i massa subratllada. Ara, hi ha un aspecte sorprenent per al lector actual, perquè a la crítica de la incultura i de l’esnobisme intel·lectual, Llucià hi afegeix un altre «vici» que apareix estretament lligat a aquell: tant l’ignorant que comprava molts llibres com l’intel·lectual sense cultura senten una preferència marcada pel sexe masculí. Del primer, a més de dir-li mariconàs, com a mínim en la traducció al català, assenyala que «els afanys que més t’apassionen són aquests dos: l’adquisició de llibres molt cars i la compra de xicots madurs i cepats; això és el que més procures i percaces» mentre que del segon informa «que et van veure a tu agenollat i a ell fent el que ja saps». 

I que hi té a veure una cosa amb l’altra? Sergi Grau ho explica molt bé en la introducció que ha escrit per a acompanyar la seua traducció d’aquests dos opuscles de Llucià. Grau assenyala que en l’imaginari dels grecs la lectura era percebuda «com un acte passiu, sovint equiparat amb el paper de submissió que tenen els qui reben d’un home». Més encara: «escriure és un acte dominant, actiu i victoriós sobre un lector ―indispensable, és clar― que, si es lliura a la lectura, cedeix, en realitat, a sotmetre’s a les lletres de l’escriptor en una posició de dominat i vençut. Car llegir és entès, de fet, com deixar entrar dins el propi cos els mots d’un altre, habitualment un desconegut; i encara més en un context com el de l’antiguitat, en què, com hem vist, la lectura solia ser en veu alta. Llegir vol dir, per tant, parlar amb paraules d’altri, deixar-se vèncer, deixar-se dominar per un altre». Tot plegat va configurar fins i tot un tòpic literari, que va usar Catul en el seu cèlebre poema XVI, que comença abruptament amb pedicabo ego uos et irrumabo («us encularé i me la mamareu»). Un Septimi Sever va sentenciar que «amat qui escribet, predicatur qui leget», que Pascal Quignard, en la seua obra El sexo y el espanto, tradueix com «el qui escriu sodomitza, el qui llegeix és sodomitzat». Dit d’una manera més decorosa: el primer és actiu; el segon, passiu. Tot plegat no es pot dir que siga molt correcte políticament. Ai, els clàssics! 

El fet és que durant l’antiguitat la lectura es considerava una activitat incòmoda, deficient en comparació amb el diàleg cara a cara, reservavada als esclaus lletrats, encarregats de llegir en veu alta als seus amos. De tota manera, el prestigi que té avui la lectura potser és més retòric que real, una mena d’homenatge que el vici ret a la virtut, si és que no llegir es pot considerar un vici! Per a Valéry Larbaud, que va titular un llibre seu com a Ce vice impuni, la lecture, sembla que era ben bé a l’inrevés. 

La introducció de Sergi Garcia, que m’ha agradat i m’ha interesssat molt més que els dos opuscles de Llucià, és en realitat un assaig sobre la història del llibre i de la lectura durant l’antiguitat clàssica, amb algunes informacions curioses i sorprenents, com ara que la tinta vermella s’obtenia a partir de larves de cuc barrejades amb orina humana fermentada. Que complicades que són les coses! 



Nota. Abans de l’estiu, vaig llegir un altre llibre que proporciona moltes informacions sobre la lectura i l’escriptura abans de l’edat moderna. Es tracta de The Swerve. How the World Became Modern de Stephen Greenblatt (n’hi ha traducció al castellà: Stephen Greenblatt, El giro. Crítica). En aquest llibre, escrit com una novel·la, Greenblatt conta que un humanista italià, Poggio Bracciolini, va visitar a principis del segle XV diversos convents alemanys a la recerca de manuscrits antics. En un d’ells hi va trobar l’únic exemplar que havia sobreviscut d’una obra escrita al segle I aC, De rerum natura, un poema filosòfic de Lucreci, que desenvolupava una visió materialista del món, destinada a alliberar l’home del temor dels déus. El va copiar i tornà a Itàlia, on la difusió de les seues «perilloses idees» va ser una de les fonts del gir cultural del Renaixement, que donaria lloc a un canvi ideològic del qual va sorgir el món modern. Aquell llibre ignorat, que bé es podria haver perdut, va exercir una influència considerable en una línia de pensadors que va de Giordano Bruno o Montaigne fins a Freud o Einstein, segons la interpretació entusiasta i poc matisada de Greenblatt.

Hi ha un altre llibre, que no he llegit encara, sobre els llibres i la lectura durant l’antiguitat clàssica:, Copistas y filólogos. Las vías de transmisión de las literaturas griega y latina de de Leighton D. Reynolds i Nigel G. Wilson (Gredos).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada