dimarts, 1 d’octubre de 2013

L’univers, els déus, els homes

El curs passat vaig comentar i recomanar en l’entrada Relats de mites grecs alguns dels principals reculls de mitologia grega de què disposa el lector actual. Voldria afegir a la llista que vaig publicar en aquella entrada un llibre de Jean-Pierre Vernant, a qui m’he referit més d’una vegada en aquest bloc. Es tracta de L’univers, els déus, els homes, una obra de divulgació de la mitologia grega, molt ben traduïda al català per Armand Carabén. 

Vernant va organitzar la narració de les històries principals de la mitologia grega per cicles. Concretament, L’origen de l’univers, Guerra dels déus i reialesa de Zeus, La guerra de Troia, Ulisses o l’aventura humana, Dionís a Tebes, Èdip a deshora i Perseu: la mort, la imatge. A més de contar els fets més importants de cada cicle mitològic, amb una gran fluïdesa, i d’explicar les característiques dels personatges respectius, Vernant proporciona de tant en tant observacions i reflexions que ajuden a comprendre la significació del mite més enllà de la peripècia narrativa, com ara sobre les figures d’Aquil·les —que obsessionava Vernant—, Dionís i Èdip. D’Aquil·les destaca que «la seva figura només pot ser tràgica: sense ser cap déu, Aquil·les no podria viure ni morir com el comú dels homes, com un simple mortal; però escapar de la condició ordinària de la humanitat no el converteix en un ésser diví, no té la immortalitat assegurada. El seu destí, que per a tots els guerrers i tots els grecs d’aquell temps té valor de model, continua fascinant-nos: desperta en nosaltres, com un eco, la consciència del que fa de l’existència humana, limitada, esquinçada, dividida, un drama on la llum i l’ombra, la joia i el dolor, la vida i la mort estan indissolublement barrejades. Exemplar, el destí d’Aquil·les porta el segell de l’ambigüitat. D’origen mig humà, mig diví, no pot pertànyer del tot ni a una banda ni a l’altra.»


Per això, Aquil·les «no pot gaudir del que l’existència a la llum del sol ofereix de més dolç als humans i alhora assegurar-se el privilegi de no estar-ne mai privat, de no morir. Gaudir de la vida, el bé més preciós de les criatures efímeres, bé únic i incomparable perquè és l’únic que, un cop es perd, no pot ser recuperat, és renunciar a l’esperit d’immortalitat. Voler-se immortal, és, en part, acceptar perdre la vida fins i tot abans d’haver-la viscut plenament». Aquil·les pot triar una vida llarga, que no deixarà cap traça a la terra, o una vida breu i la glòria per sempre. Tria aquesta última, una vida que trobarà el seu brillant acompliment en la «bella mort», en ple combat, en plena joventut. La força vital i la gràcia juvenil no coneixeran mai la decrepitud de la vellesa. «És com si —continua Vernant—, per brillar amb tot el seu esclat, la flama de la vida fos portada a un punt d’incandescència tal que es consumís al mateix instant en què s’il·lumina.»

Especialment interessants resulten les pàgines dedicades a Dionís, el déu més estrany de la mitologia grega. Vernant remarca que, a diferència d’Afrodita, que es pot dir que és la deessa de l’amor, o d’Atena, que és la deessa de la guerra i del saber, «Dionís no pot ser inclòs en cap casella». En el conjunt del panteó grec, «Dionís hi figura com un déu a part. És un déu errant, vagabund, un déu d’enlloc i d’arreu. Tot i que és vagabund, exigeix ser plenament reconegut per arreu on passa, i desitja tenir-hi el seu lloc de culte». Entre els déus grecs, Dionís «representa la figura de l’altre, del diferent, del desconcertant, de l’anòmic». El retorn de Dionís a casa, a Tebes, «topa amb la incomprensió general i suscita el drama per tal com, durant molt de temps, la ciutat ha estat incapaç d’establir un lligam sòlid entre la gent del país i l’estranger, entre els sedentaris i els viatgers, entre la seva voluntat de ser sempre els mateixos, de negar-se a canviar i, d’altra banda, el diferent, l’altre».

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada