divendres, 4 d’octubre de 2013

Planiana (23)



Carner tenia una percepció personalíssima del contrast, era especialista a desinflar llocs comuns i judicis simplistes i vulgars, li agradava de desdibuixar, atribuïa a les persones de reaccions conegudes els estirabots més impensats, feia pastitxos deliciosos, s’enfilava per les branques i en tornava carregat de fruits, parlava finament de les coses gruixudes i gruixut de les coses delicades, donava consells desconcertants, formulava observacions sorprenents —mai adotzenades. L’esperit li espurnejava.

Josep Pla, Josep Carner. Un retrat (Homenots. Tercera sèrie, OC, 21)

2 comentaris:

  1. El gran problema de Carner, al meu entendre, no és que l'esperit li espurnegés, sinó que sovint en els seus escrits l'únic que s'aprecia és, precisament, aquest espurneig. I a la llarga tanta pirotècnia pot arribar a cansar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Josep, la valoració que fas de la poesia de Josep Carner em sembla que coincideix en bona part amb la que en va fer Josep Pla en “El quadern gris”. En una de les entrades d’aquest dietari, Pla hi assenyalava que “en l’obra de Josep Carner, la magnitud de l’esforç literari de vegades no és paral·lel a l’autenticitat humana del fons”. I en una altra, que “la literatura de Carner no té profunditat humana, té poc a veure amb la vida i les obsessions de la gent de l’època: un provençalejar de vitrina”.
      Pla va sentir sempre una gran fascinació per la personalitat de Carner, per la seua prodigiosa capacitat d’expressió verbal, per la vivacitat del seu esperit. La citació que he extret de l’Homenot que li va dedicar (un dels millors que va escriure, sinó el millor) apunta a aquest aspecte, concretament a la conversa de Carner. En un altre llibre, ara no en recorde el títol, Pla afirmava que Carner “deia el que volia”.
      De tota manera, no estic d’acord amb aquesta acusació de superficialitat de la poesia de Carner. En aquest punt, no estic d’acord ni amb Josep Pla ni amb Josep Conill. És cert que la poesia de Carner té una primera etapa, típicament i arquetípicament noucentista, caracteritzada pel virtuosisme verbal, per la ironia amable, i de contingut escàs. Però la poesia de Carner va experimentar una inflexió a partir de la publicació de “La paraula en el vent” (1914) i, sobretot, d’”El cor quiet” (1925). A partir de la publicació d’aquest llibre, la poesia de Carner fa un tomb i s’obri a l’angoixa i al sentiment d’estranyesa davant la vida. L’allunyament de Catalunya, que l’exili va fer definitiu, i el coneixement de la poesia anglesa, expliquen en part aquest canvi de la poesia de Carner, que s’allunya cada vegada de la imatge feliç i irònicament amable del príncep dels poetes catalans. Llegiu “Enyor”, “Nocturn”, “A mig son”, “Dedicació” … Llegiu “Nabí” o l’impressionant “El més vell del poble”.
      Reconec, però, que en aquesta qüestió no puc aspirar a tenir l’última paraula. Periòdicament, el món de les lletres catalanes es veu somogut per alguna petita disputa entre carnerians i anticarnerians (utilitze aquestes denominacions per fer-ho curt).

      Elimina