dimecres, 16 d’octubre de 2013

Sobre l’examen de valencià de les PAU

M’he referit més d’una vegada en aquest bloc a alguns dels absurds que presenta l’assignatura de valencià en segon de batxillerat, com ara convertir aquest curs en una preparació de la Prova d’Accés a la Universitat (vegeu La farsa de la selectivitat) o basar el contingut de la programació en les banalitats de la lingüística del text (vegeu Contra el comentari de text de segon de batxillerat) amb el motiu o l’excusa que això és el que es demana en aquest examen.

Avui m’agradaria tractar un altre aspecte per completar el que vaig assenyalar en aquelles entrades, concretament l’examen de valencià en les PAU. Si l’analitzem una mica, us adonareu que no val la pena preocupar-se’n ni dedicar-li més atenció del compte. Anem per feina, doncs. La prova està dividida en tres parts: comprensió del text, anàlisi lingüística i expressió escrita. Les dues primeres valen tres punts cada una; la tercera, quatre punts.

En la primera part hi ha dues preguntes, que apareixen sempre, sobre el text proposat: en una es demana de determinar el tema del text i les parts en què està estructurat, i en l’altra, de fer-ne un resum d’unes 10 línies. Dos punts en total. La tercera pregunta, que de vegades són dues, fa referència a qüestions relacionades amb la gramàtica del text: modalització, tipologia textual, dixi, registre lingüístic, etc. Fixeu-vos que aquestes qüestions, que tant preocupen i a les quals es dedica tant de temps, només representen un punt de l’examen! És a dir, que si a algun professor no li dóna la gana de dir-ne res, els efectes catastròfics serien pràcticament imperceptibles. A veure, no estic incitant exactament a la insubmissió sobre determinats continguts de la programació (bé, una mica sí). El que vull dir és que no té sentit practicar fins a la nàusea el model de comentari de la lingüística textual amb l’argument que això s’ha de donar perquè va per a l’examen i ja està tot dit. Sí, va per a l’examen, d’acord, però és només un puntet miserable. Jo donaré aquests continguts, però pense dedicar més temps, molt més temps, a altres qüestions, encara que no apareguen en l’examen.

Pel que fa al tema i al resum, què voleu que us diga. Es tracta de dos procediments elementals de comprensió d’un text que s’estan practicant des de l’ESO. El mateix passa en la part d’anàlisi lingüística, que consisteix bàsicament en un repàs d’aspectes de la normativa donada en cursos anteriors: flexió verbal, pronoms àtons, conjuncions i lèxic. Hi ha, però, una novetat: una pregunta sobre qüestions de fonètica. El que fa referència a la fonètica sintàctica és molt simple i més o menys mecànic. Això s’explica en cinc minuts, i si algú li dedica més temps és que té ganes de caçar mosques. Més interessant és la distinció entre les es i les os obertes o tancades. En aquest cas, però, l’important és que els alumnes arriben a fer aquesta distinció quan parlen en valencià. Als qui són castellanoparlants els costa, i a alguns valencianoparlants, també. Aquesta distinció fonètica cal practicar-la i exigir-la no perquè hi haurà una pregunteta al respecte en la selectivitat, sinó perquè és objectivament important. Amb el ben entès que el que és important no és que sàpiguen que roda i cel tenen vocal oberta, sinó que pronuncien correctament aquestes paraules! Per cert, en l’examen de les PAU aquesta qüestió es planteja preguntant als alumnes si la vocal subratllada d’una determinada paraula és oberta o tancada. O siga, que tenen una probabilitat del 50% d’encertar-la per xamba. Als meus alumnes, els recomane que, si no estan segurs de la resposta, que llancen alegrement una moneda enlaire i Déu proveirà. Cap problema, per tant. Continuem.

Anem a la tercera i última part, Expressió i reflexió crítica, que de reflexió i de crítica en té ben poca. Hi ha dues preguntes: en una es proposa un ítem teòric de literatura, d’una llista de setze, que s’ha de redactar amb unes 150 paraules, unes quinze línies. És a dir, que en aquest cas no cal estudiar literatura, sinó limitar-se a memoritzar una xulla de quinze línies! Ja sabeu que aquests setze ítems estan dedicats a autors i moviments literaris des de la postguerra fins a l’actualitat. Encara que en la programació de segon s’especifica que en aquest curs es dóna la literatura catalana del segle XX, si ens limitem als ítems, perquè és el que va per a l’examen, deixem de banda autors com Maragall, Salvat-Papasseit, Pla, Sagarra o Villalonga. D’altra banda, com que la literatura es pregunta d’aquesta manera, això ens eximeix d’estudiar-la i, encara més, de llegir-la. La segona pregunta d’aquesta tercera part és una redacció, d’unes 150 paraules també, imitant les característiques del text proposat. Conclusió: si el criteri que determina el que hem de donar i fer en classe és el que es pregunta en l’examen de selectivitat, o no fa falta donar literatura, perquè de fet no la pregunten, i que els xiquets s’empollen les setze xulles, o podem fer i donar el que ens done la gana, en el bon sentit de la paraula. 

Pel que fa als resultats que els alumnes solen obtenir en les PAU, són sobradament coneguts. Més d’un noranta per cent de la gent que s’hi presenta, aprova. L’examen de valencià, tal com està plantejat, dubte molt que servisca per comprovar si un alumne domina la llengua o no. I si el suspén, no passa res. La universitat, que és una mare, el rebrà igualment amb els braços oberts. Si serveix de consol, amb el castellà passa exactament igual. Finalment, s’ha de fer constar que de vegades els alumnes d’un centre trauen bones notes en la prova de valencià, i de vegades no tan bones o dolentes, depenent de la manera d’aplicar els criteris que té el corrector de torn. O siga, que tot plegat, per un motiu o altre, és la bufa la gamba.

Crec que convé oblidar-se una mica d’aquest examen, encara que només siga per qüestions d’higiene mental. Keep calm, doncs. I, mentrestant, fem en classe alguna cosa que valga la pena.

8 comentaris:

  1. Si te soc sincer, vaig aprovar l'examen i ni em vaig llegir la literatura. Lo mateix amb castellà.

    ResponElimina
  2. Estic d'acord amb tu, Josep. Si treballàrem a classe només allò que marquen els exàmens oficials, hi hauria molta més gent analfabeta de la que n'hi ha. No té trellat deixar-se emportar per aquestes coses. Fem la feina bé i deixem-nos d'històries.

    ResponElimina
  3. Benvolgut Enric, estic molt d'acord amb les teues paraules. I em fan mal, no et penses, perquè em dol molt la realitat i em dolen molt les conseqüències que tenen les "decisions" de les universitats i de la Conselleria d'Educació en el "disseny" del currículum de la nostra assignatura. No vull amb això deixar a banda l'autocrítica. Jo mateixa, quan van proposar aquestes preguntes de literatura que esmentes (perquè la resta de la prova no és tan diferent de la que hi havia abans) vaig tenir la il·lusió, el miratge, que podríem preparar les preguntes a partir de la lectura dels textos, bé dels textos dels escriptors proposats o amb comentaris d'altres textos de crítics , textos bons, tastets de delicatessen, sobre algun autor, o època. Per a mi LLEGIR i REFLEXIONAR és la millor cosa que li pot passar a un alumne de segon de batxillerat. Amb aquest afany vaig voler participar en un "llibre de text" sobre el tema: triar textos que parlaren de la literatura proposada, fer unes preguntes d'orientació per a la reflexió... El resultat, però, és el que tan bé descrius, ni més ni menys.
    Vull afegir, tanmateix, al que expresses en aquest apunt teu, una qüestió que passa en alguns centres i que passa a alguns professors, centres en els quals "complir" amb el temari (entés, fins i tot en el sentit d'acabar el llibre de text!!) significa “qualitat”. No en són pocs. Molts privats i concertats i altres centres amb un programa de qualitat com el que tenim al centre públic on jo treballe que mesura amb indicadors la satisfacció de pares, docents i alumnes. Sembla que la llibertat en la decisió d’explicar més o menys pautadament un temari determinat no és tan senzilla per a alguns com per a altres, és una mica més complex. No m'estic justificant ni defensant la feina d'alguns, sinó que vull expressar la meua visió de les coses. Però tens raó: es pot donar el temari aquest proposat i, a més, dedicar les classes a altres coses més valuoses. Jo fa dos anys, em vaig espolsar un poc la por i la pressió (de vegades autoimposada: “què pensaran les meues col·legues de departament que donen segon?”) i ho vaig fer, amb lectures, amb activitats diferents... En conclusió: es pot fer.

    ResponElimina
  4. Una altra qüestió relacionada directament amb la prova PAU de Valencià, molt negativa, i de conseqüències molt profundes i molt nefastes és l'exempció. No hem de menystenir aquesta xacra. Dels 97 alumnes a repartir entre dues profes al meu institut enguany, 90 n'han demanat l'exempció. De dues profesores previstes per a fer la feina n'ha quedat una, l’altra fa altres coses. Els alumnes volen fer un examen menys a les PAU! I a més, des que l'examen de Valencià és el tercer dia de les proves junt amb les optatives i les de "pujar nota" l'exempció ha pujat de manera brutal (a Elda ja fa dos cursos que puja, i no és només per eixe motiu, però es mantenien dos grups de 15-20 alumnes durant els últims set anys). Hi ha alumnes que acaben les PAU pràcticament un dia abans que els altres. La Conselleria no farà res respecte això, ells donen l'exempció sistemàticament sense mirar pèl, ho puc demostrar perquè hi ha alumnes que en 1r de batxillerat tenien notable o excel·lent i ara, enguany, demanen l'exempció, i de 4t d'ESO a 1r batx., igual. Nosaltres ho hem de denunciar, ho hem fet i ho fem des d'1entretants (http://1entretants.ning.com/profiles/blogs/declaracio-de-l-associacio-1entretants-sobre-la-pau-i-les-exempci): hem enviat aquest escrit als mitjans de comunicació, a TOTS els departaments de Filologia Catalana de les Universitats valencianes (només ens va contestar un coordinador, el de València), a l'AVL i l'hem fet circular per Internet. Però no hem obtingut cap resposta, ni cap suport públic de cap tipus. El tema de l'exempció sembla intocable, caram. Però és molt greu per a la igualtat de drets i perquè, a més, actua en el pla simbòlic de les creences de tota una societat i és una agressió de violència extrema en la dignitat d'un col·lectiu format en les universitats valencianes, especialista en filologia catalana (llegiu "Camins al sud" de Sergi Durbà). Si es continuen donant exempcions sistemàticament, a banda de denunciar-ho, se m'ocorre que la Universitat ha d'inventar algun sistema amb el qual el fet d'haver cursat l'assignatura al batxillerat siga un plus en el primer any de carrera (crèdits, descomptes...). Com a mesura provisional mentre s'elimina la possibilitat d'exempció, clar. A nosaltres ens ajudaria molt i ens donaria una miqueta d'oxigen per convèncer l'alumnat i els pares desertors. Per favor, Universitats, feu-nos costat als fiflòlegs que treballem ensenyant valencià. Serà bo per a tots: vosaltres tindreu estudiants de Magisteri i Filologies que us arribaran més formats i nosaltres podrem fer “vida normal” (si és “normal” 40 alumnes per aula al batxillerat, però potser és menys humiliant). L’exempció és un símptoma del càncer que tenim, però un dels més dolorosos.
    Enric, perdona que me'n vaja una mica del tema, però és que ho veig molt relacionat... A Petrer tenia alumnes tan "candidats" d'exempció com els d'Elda, perquè al batxillerat artístic venien de tots els pobles: Elda, Sax, Montfort, Villena.... Però no la podien demanar i no la demanaven. I com vam disfrutar llegint la Marçal, l'Estellés...

    ResponElimina
  5. Per acabar volia matisar que, en la meua opinió, la lingüística textual no és una eina teòrica banal, però sí que pense que està completament banalitzada en aquesta proposta de currículum. Jo he redescobert les teories de la gramàtica del text perquè he "necessitat" cercar eines teòriques per a enfrontar-me amb la lectura de les obres de literatura digital que investigue, i he trobat alguns aspectes d'aquest acostament als textos absolutament vigents, frescos, reveladors i capaços d'obrir nous camins teòrics pel que fa a la literatura i a la lectura. Però aquesta eina que és la lingüística textual perd la seua capacitat hermenèutica si l'apliquem com una recepta (per exemple, si buidem de díctics un texts i no reflexionem sobre què fan aquests en aquell text, etc.). Jo procure servir-me'n, en tots els nivells que ensenye, des de 1r cicle d'ESO, sense oblidar que, com va escriure Joan Fuster, “El crític (o el lector) pot acabar creient que l’obra que comenta ha estat escrita exclusivament perquè ell hi exercesca el seu ofici de comentarista”, i no és el cas (per exemple, vegeu la pregunta sobre el teatre de Pedrolo o la psicologia dels personatges de la Rodoreda). En fi... com veus m'has ben tocat el voraviu! Moltes vegades pense d'emigrar, altres dies em sent més optimista. Això sí, a grans mals, grans remeis: cada vegada més, intente ensenyar alguna cosa de trellat, i de vegades fins i tot em tire “la manta al coll”. Però costa. I cansa. Una abraçada, admirat Enric.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oreto, vull agrair-te de tot cor els teus comentaris, perquè completen, aprofundeixen i matisen d’una manera molt pertinent els punts que he tractat en el meu escrit.

      Voldria destacar, sobretot, el que dius sobre l’exempció de l’assignatura de valencià, que l’aboca en molts centres a una situació anòmala, injusta i irracional. És un problema molt gros, que no es pot ignorar, i que està enquistat des de fa massa temps. El que trobe més preocupant és la falta de reacció i de suport d’altres sectors que no siguen els mateixos professors de valencià. Què diuen els sindicats? Què diuen les universitats valencianes i, sobretot, els corresponents departaments de filologia catalana? El seu silenci i la seua inhibició són tan vergonyosos com inexplicables. I què diu el departament de filologia catalana sobre el fet de col·locar l’examen de valencià el tercer dia de la selectivitat, amb els efectes que tots coneixem? Una altra encara: que jo sàpiga aquest departament no ha dit ni mu sobre el fet que l’assignatura de literatura universal siga coordinada des del primer dia pel departament de filologia espanyola. Els té igual? Ho troben normal? L’adjectiu «universal» no consta en el seu diccionari?

      Hi ha un tall sec, profund, entre els instituts i la universitat. En el cas de la nostra assignatura, encara es nota més. Dolorosament.

      Elimina
    2. No puc més que afegir-me a les teues reflexions i a les d'Oreto. El silenci de les universitats valencianes i dels departaments de Filologia Catalana de les mateixes així com la inoperància d'institucions com l'AVL és vegonyós i fa molt de mal al prestigi de la llengua. El missatge ocult que es diu de manera ben clara és que el valencià és encara més prescindible que qualsevol altra matèria optativa i que el posen a l'últim lloc perquè no poden eliminar-lo directament.
      Hi ha moltes torres d'ivori amb vistes a l'horitzó que no es preocupen més que de viure la vida acadèmica còmoda, sense cap més implicació.

      Elimina