dijous, 10 d’octubre de 2013

«Ulisses pensa en Itaca» de Josep Carner

En les classes dedicades a la Ilíada i a l’Odissea, he llegit als alumnes dos poemes de Kavafis, Troians i Ítaca, que són, de fet, uns comentaris dels poemes homèrics (vegeu Dos poemes de Kavafis sobre la Ilíada i l’Odissea). La lectura de textos crítics sobre una obra literària o d’altres obres literàries que s’han inspirat en aquella, contribueix a provocar la reacció dels alumnes i el debat en l’aula. Els poemes, per la seua brevetat, són un recurs ideal. N’hi ha moltíssims sobre la figura d’Ulisses o sobre un episodi o altre de l’Odissea. Ho podeu comprovar en el magnífic bloc De Troia a Ítaca. Si hi cliqueu l’etiqueta «Ulisses», trobareu molts textos, poemes sobretot, inspirats en la figura del protagonista de l’Odissea.

Un d’aquests poemes és «Ulisses pensa en Ítaca» de Josep Carner. Va ser publicat per primera vegada el 1957, en el volum Poesia, dins de «Llegendari». Marcel Ortín ha escrit un comentari molt complet sobre aquest poema, que es pot llegir online: Com si ho hagués dit l’heroi. Una lectura d’«Ulisses pensa en Itaca», de Josep Carner. Loreto Busquets, en La poesia d’exili de Josep Carner (Barcino), li dedica també algunes pàgines.

Abans de llegir-lo, unes notes sobre el lèxic, que he redactat amb l’ajuda de l’Alcover-Moll. En la primera estrofa, l’adjectiu «ardit», més que atrevit o agosarat vol dir, a partir d’una translació metafòrica, que té una intensa expressió de vida o de força; «tirany» és un caminoi estret. És un mot propi del mallorquí. En la segona estrofa, «atalentar» significa donar desig intens d’alguna cosa. En la tercera, «depassar-se» té el sentit de superar-se. En la penúltima, «vilesa jupa» significa vilesa ajupida, amb el cap cot, avergonyida; «grandejar», ser més grans. En l’última estrofa, «colga de princeses» equival a «llit de princeses». «Colga» és un arcaisme que Carner utilitza per les exigències mètriques i rítmiques del vers i, alhora, per fer una picada d’ull i un homenatge a la traducció de l’Odissea de Riba, on aquesta expressió apareix més d’una vegada. 



ULISSES PENSA EN ITACA

Oh lloc ardit, penyal de mar, palestra
del vent escabellat i les onades!
Els teus pins s'acontenten de la sorra,
els teus cavalls es paguen d'herba prima
i, pels tiranys que elles s'han fet, les cabres
s'afronten més sovint que no roseguen.
Troba allí mel un poble que rondina,
amenaçada pàtria difícil.
Oh lloc ardit, oh lloc estret, reialme!

Cap d'altre més humil entre les illes,
cap d'altre més altívol. De naixença
cascun és príncep, baldament el cridin
per un malnom i la gossada el bordi.
Qui de deixies viu, tot alzinant-se
diu: «Ei!», d'un cop de colze a qui governa.
Increpadors, també, que no perdonen
traveta o surt als Immortals mateixos.
Només la feina els mana i els ajusta;
són bé com són, tot i aprenent dels altres,
i encar que tot desig els atalenti
llur poc suporten si ho gaudeixen lliures.
Ah pagesos, pirates i poetes,
conreadors en aiguamolls i roques,
cadascú per a si, ¿qui us lligaria,
no fos un nom, el diví nom d'Itaca?

Lluny de les teves cales i pendissos,
amb fat que va als extrems de la fortuna,
jo, tant en l'honra com solcant onades
d'adversitat, les adients al savi,
m'he depassat, per a no mai decebre't;
temps avenir, si visc en la memòria
dels més remots, soni el meu nom encara
veí del teu, i els meus treballs et siguin
ofrena, cant, devoció per segles.

Laertes em passà corona prima
quan la vellesa l'atuí; vaig heure-hi
el risc a dins, els enemics a fora,
un poble al seu estil, de mal sotmetre,
i, qui sap com, dos o tres déus ofesos.
Vaig anar repartint, sempre amb mesura,
reny, afalac, dilació i justícia.
La flor d'Itaca fou menada a Troia
perquè s'assenyalés en nobles fetes:
que amb dret igual, sense vilesa jupa,
grandegin els petits, eina més viva
que les ramades d'un imperi bàrbar.

Corona prima: no n'he mai volguda
de més pesant; sé massa com es corca
tot poder inhumà, quina indigència
hi ha en la trepa d'esclaus i en el domini
d'incerta fita que desplacen odis.
Ets tu qui em val, i tu la que voldria,
Itaca. Ni la colga de princeses
ni el més alt espinguet de les batalles
ni el so de lira que al festí m'adrecin
mai tant dels meus afanys no em pagarien
i les sacsades de la mort, com una
clivella de l'espai que em deixés veure
el fum damunt la teva llar més pobra,
i el pi benigne que la vetlla, al caire
d'un regueró cenyit per les orengues.


En una primera lectura, el lector s’adona de seguida que l’Ulisses d’aquest poema també és Carner, i que la seva Itaca també és Catalunya. Com observa Marcel Ortín en el seu comentari, el procediment reprodueix aspectes essencials de la poètica de Carner, com ara «l’objectivació de la pròpia experiència en els motius externs i compartits, el pudor, l’antibiografisme, el respecte per la realitat, la “capacitat negativa” del subjecte líric».

En els tres primers versos de la primera estrofa hi apareixen els elements claus que identifiquen el paisatge de Catalunya i que retrobem en tants poemes de Carner: els pins, la roca i el mar. En la segona estrofa, la referència als habitants els presenta desdoblats ells també en terra-mar: «Ah pagesos, pirates i poetes, / conreadors en aiguamolls i roques».

L’últim vers de la primera estrofa sintetitza un dels motius centrals del poema: el contrast entre l’estretor i la pobresa del lloc i la força del pensament que ara l’evoca: «Oh lloc ardit, oh lloc estret, reialme!» Val la pena remarcar-ne el penúltim vers: «amenaçada pàtria difícil». El que reforça el sentiment patri és el comú esforç de supervivència davant l’amenaça de l’extinció, que expressa el primer adjectiu del vers. El segon apunta la dificultat de dur a la pràctica un ideal col·lectiu, i no únicament a causa de l’amenaça o de l’opressió exterior. Recorde ara dos versos de la cançó «Déu nos dó ser catalans», publicada en el recull Bella terra, bella gent, que expressen de manera epigramàtica aquesta idea: «sempre fou, en alt afany, / lloc difícil una pàtria». 

Les contraposicions continuen en els dos primers versos de la segona estrofa, per tot seguit centrar-se en la descripció moral de la gent qui hi viu. Tota la segona estrofa constitueix així un assaig de caracterització col·lectiva, definida per l’individualisme i l’ànsia de llibertat —«llur poc suporten si ho gaudeixen lliures»— i alhora pel sentiment de pertinença a una terra i a una gent. Aquesta idea d’Itaca és la que manté el desig de retorn d’Ulisses i la que l’obliga a superar-se personalment: 

m'he depassat, per a no mai decebre't;
temps avenir, si visc en la memòria
dels més remots, soni el meu nom encara
veí del teu, i els meus treballs et siguin
ofrena, cant, devoció per segles.

L’últim d’aquests versos és una síntesi del sentit i del valor que per a Carner tenia la seua pròpia poesia. 

Hi ha un altre aspecte que confereix complexitat a a aquesta caracterització de la col·lectivitat. Ulisses és un rei desenganyat, que porta només «corona prima», perquè, com comenta Marcel Ortín, «ha conegut des de dins la vilesa del poder i dels seus oficiants». «Ulisses pensa en Itaca», oda i elegia alhora, expressa l’aspiració no ja de recuperar un paradís perdut, sinó de preservar enmig dels «extrems de la fortuna» la idea d’Itaca, representada pel seu paisatge més humil, entrevist a través d’«una clivella de l’espai», ni que siga imaginària:

el fum damunt la teva llar més pobra,
i el pi benigne que la vetlla, al caire
d’un regueró cenyit per les orengues.

Però «Ulisses pensa en Itaca» és també un poema sobre l’Odissea i remarca un fet que és fonamental per a entendre’n el sentit: el perill principal a què s’enfronta Ulisses no és Polifem, ni Escil·la i Caribdis, sinó l’oblit d’Itaca. Per això, Vidal-Naquet, en el seu estudi El món d’Homer, destaca per sobre de tots l’episodi de l’Odissea en què la deessa Calipso ofereix a Ulisses el seu llit i la immortalitat. Ulisses ho rebutja i tria reunir-se amb Penèlope i continuar sent humà. És l’elecció de la condició humana per part d’Ulisses el que per a Vidal-Naquet dóna tot el seu sentit al poema. Ulisses ha estat descrit per la posteritat literària com un navegant intrèpid, curiós i aventurer, però el fet és que l’Ulisses d’Homer només navega i explora obligat i forçat. L’únic que vol és tornar a la seua illa, pobra i petita. El poema de Carner hi afegeix un matís important: Itaca no és simplement l’objectiu del viatge, sinó la idea que dóna sentit a tot el que viu Ulisses, que viu per no decebre-la i ser-ne digne: «m'he depassat, per a no mai decebre't». 

Per acabar i tancar el cercle, torne al paral·lelisme Ulisses-Carner. Com Ulisses, Carner va viatjar i va viure en països molt diferents, en tots demostrà un singular poder d’adaptació, i, com Ulisses, sempre va tenir «al cor la idea d’Ítaca». Però a diferència de l’heroi d’Homer, no hi va tornar mai després del 39. Crec que no es pot considerar tornada la que va fer molt poc abans de morir, vell i malalt, amb la memòria quasi del tot perduda. Igual que Pau Casals, Josep Carner s’havia negat a tornar a Catalunya mentre Franco estigués al poder.

Segons la informació que proporciona el web de l’Associació d’Escriptors en Llenghua Catalana (AELC), «el 1964 Carner fa vuitanta anys, i la seva obsessió és tornar a veure Catalunya abans de morir. Émile Noulet intenta gestionar el retorn del poeta però “determinats individus en llocs responsables de la cultura catalana —segons declara l'escriptor Pere Calders— fan fracassar aquest projecte, considerant que resultava més útil la figura de Carner com a símbol de l'exili”. L'abril de 1970, sentint ja el final de la seva vida, Carner retorna per sorpresa a Catalunya en una visita breu, de dos mesos. Mor pocs dies després de retornar a Brussel·les, el 4 de juny de 1970».



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada