dimarts, 12 de novembre de 2013

Llegint i comentant l’Infern de Dante

En el curs de literatura universal estem llegint i comentant l’Infern de Dante. La lectura la faig jo en veu alta a l’aula, alternant-la amb aclariments, comentaris i preguntes. De vegades, llegesc també en italià alguns dels passatges més memorables. La setmana passada vam acabar els vuit primers Cants de l’Infern, que són els que fixa la coordinació universitària com a lectura preceptiva del bloc segon de la programació (Formació literària de la consciència europea: cap al renaixement). A continuació vaig incitar els alumnes a comentar lliurement la seua reacció personal davant d’aquesta obra. 

En general, van dir que l’Infern els havia agradat. I alguns, més cautelosament, que l’havien trobat interessant. Tots van coincidir a considerar com a moments culminants d’aquests vuit Cants l’entrada a l’infern, que es produeix en el IV, i la història de Francesca de Rímini i Paolo del Cant V. D’altra banda, van expressar una certa sorpresa o perplexitat davant d’alguns aspectes, sobretot pel que fa als motius de condemnació eterna. La luxúria, l’avarícia i la prodigalitat, la indolència, la golafreria… Per això també es va a l’infern? Es van mostrar una mica preocupats per la consideració de la indolència i la golafreria com a pecats. No sé per què serà. 

Per tranquil·litzar-los una mica, els vaig recordar que els condemnats per aquests pecats estan situats als cercles superiors de l’infern dantesc, on hi ha els pecadors menors, que es van deixar portar massa per les tendències naturals. Però els alumnes van remarcar-me de seguida que tot i que la golafreria, per exemple, no siga en la concepció de Dante un dels pecats més greus, el fet és que els golafres han de suportar com a càstig una pluja freda i pudenta («la piova / etterna, maladetta, fredda e greve», VI, 7-8) mentre Cerber els arrapa, els escorxa i els estripa. I que aquest càstig és per sempre. Encara com, que es tracta d’un pecat menor! 

Faig un altre pas i els comente que alguns teòlegs actuals (teòlegs progres, si val l’oxímoron) posen en qüestió l’existència de l’Infern a partir de la lectura de les Sagrades Escriptures (vegeu Anirem tots al Paradís. El Judici Final en qüestió de Marie Balmary i Daniel Marguerat). Als alumnes aquesta alternativa optimista tampoc no els fa el pes, perquè aleshores, diuen, té igual el que faces. Mal si hi ha infern, doncs. Mal, si no n’hi ha. 

Em fa la impressió que els meus alumnes i jo no hem llegit el mateix llibre. Supose que no podia ser d’una altra manera. Pel que fa al catàleg de càstigs dantesc, he de confessar que la meua sensibilitat no se sent especialment ferida i que admire, des d’un punt de vista purament estètic, la imaginació i la precisió que mostra Dante en aquest punt. No em passa pel cap de discutir si aquest sistema de càstigs i pecats és just o racional. Aquesta qüestió la passe per alt, convençut que es tracta d’un aspecte accessori. El que compta, crec, no és el repertori de pecats i càstigs corresponents, sinó la gal·leria de personatges humans que ofereix l’Infern, com no en trobaríem en cap novel·la, i la reacció de Dante davant dels condemnats amb qui es troba. Sent pietat davant els luxuriosos, un menyspreu profund davant dels indolents —«Aquests desgraciats, que no han viscut» (III, 64)— i es complau sàdicament en el càstig d’alguns dels seus enemics. Altres personatges havien baixat al regne dels morts, com Ulisses i Enees, però eren personatges de ficció. En la Comèdia és Dante qui fa el viatge al món d’ultratomba. Homer, Virgili i Milton descriuen l’Infern, però no són ells els qui hi baixen. Dante, en canvi, és un dels personatges de la Comèdia i hi exposa la seua peripècia espiritual. La Comèdia és, així, un poema del jo que es justifica, en què trobem anunciada la consciència individual moderna.

Per tal d’afavorir en els alumnes la seua capacitat de reacció estètica, els vaig proposar que esmentassen els versos dels vuit primers Cants de l’Infern que els havien agradat més. Els vaig anotar a la pissarra i ho vaig aprofitar per comentar-los una mica. Aquesta és la llista que en vam fer (la traducció al català és sempre de Joan Francesc Mira):


Nel mezzo del cammin di nostra vita
mi ritrovai per una selva oscura,
ché la diritta via era smarrita.

A la meitat del camí de la vida
em vaig trobar dins d’una selva oscura,
perquè havia deixat la recta via.
(I, 1-3)

Lasciate ogne speranza, voi ch’intrate
Deixeu tota esperança, els que hi entreu
(III, 9)

non ragionam di lor, ma guarda e passa
però no parlem d’ells, mira’ls i passa
(III, 51)

Amor, ch’a nulla amato amar perdona
L’amor, que obliga a més amor l’amat
(V, 103)

Nessun maggior dolore / che ricordarsi del tempo felice / ne la miseria
No hi ha dolor més gran / que recordar un altre temps feliç / en la misèria
(V, 121-123)

la bocca mi basciò tutto tremante
em va besar la boca, tremolant
(V, 136)

quel giorno più non vi leggemmo avante
I aquell dia, ja no vam llegir més
(V, 138)

E caddi come corpo morto cade
I vaig caure com pot caure un cos mort
(V, 142)

Per cert, he dit als alumnes que s’han d’aprendre de memòria els tres primers versos de l’Infern, en italià. Josep Maria de Sagarra deia que «encara que no siguin moltes les persones que posseeixin de cap a cap la Divina Comèdia, com una arma espiritual completament coneguda i digerida, són escassíssims aquells que, partint d'una mitjana cultura, no sàpiguen de cor els tres primers versos del poema». Per tant, no pense aprovar ningú que no se’ls sàpiga. I no hi ha manera. El primer vers encara el diuen de carrereta, però quan arriben al segon s’enganxen, i si no s’enganxen en el segon, s’enganxen en el tercer. 

Uns altres versos que a mi m’agraden molt són aquells en què Dante s’adreça a Virgili, expressant l’admiració que sent per ell, sobretot aquell vers del Cant II:


tu duca, tu segnore e tu maestro
tu ets el meu guia, el meu senyor, i el mestre
(II, 140)

Poc després, en el Cant IV, Dante s’hi torna a adreçar amb una eloqüència emocionada i agraïda:

«O de li altri poeti onore e lume,
vagliami ‘l lungo studio e ‘l grande amore
che m’ha fatto cercar lo tuo volume.

Tu se’ lo mio maesttro e ‘l mio autore,
tu se’ colui da cu’ io tolsi
lo bello stilo cha m’ha fatto onore.»

«Llum i honor de tots els altres poetes,
valga’m el llarg estudi, el gran amor
que em feia aprofundir en els teus llibres.

Tu ets el meu mestre i ets el meu autor,
només de tu és de qui jo vaig traure
el bell estil que em dóna tant d’honor.»
(I, 82-87)

I hi ha també els símils, d’una gran precisió i bellesa, gairebé sempre extrets de la realitat quotidiana. Limitant-me al marc estret dels vuit primers Cants, en trobe molts. És justament famosa la comparació dels luxuriosos, enduts pel vent —«la bufera infernale que mai non resta» (V, 31)—, amb un estol d’estornells:


E come li stornei ne portan l’ali
nel freddo tempo, a schiera larga  e piena,
così quel fiato li spiriti mali
di qua, di là, di giù, di sù li mena.

Com les ales porten els estornells
en temps del fred, en estols abundants,
aquell buf duia els esperits dolents
d’un costat cap a un altre, amunt i avall.
(V, 40-43)

Una comparació que m’agrada especialment és la que es troba en el vers 84 del cant VII: Dante hi escriu que les decisions de la fortuna són ocultes «com la serp en l’herba». 

En les pròximes classes encara llegirem alguns altres Cants de l’Infern, encara que no vagen per al selectiu, com XXVI, l’anomenat Cant d’Ulisses, i el XXXIV, l’últim, en què veurem Llucifer. És un espectacle que els alumnes no es volen perdre. I l’últim Cant de la Comèdia, el XXXIII del Paradís.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada