diumenge, 8 de desembre de 2013

Unes notes sobre Carner

Tots els qui seguiu aquest bloc sabeu que Carner m’agrada molt. De tant en tant, alguns dels seus versos em vénen a la memòria, que me’ls repeteix d’una manera obsessionant. Darrerament, m’han entrat ganes de llegir-lo i d’estudiar-lo més sistemàticament, amb més profunditat. Fa poc he llegit La poesia d’exili de Josep Carner de Loreto Busquets, que esborra per sempre la imatge d’un Carner irònic i juganer, típicament noucentista, i també el llibre d’Albert Manent Josep Carner i el noucentisme. Vida, obra i llegenda. Publicat el 1969, és, en paraules de Jaume Subirana, «a hores d’ara, encara, el millor esforç de dibuix global del personatge-escriptor». Crec que està exhaurit, però se’n poden trobar exemplars de segona mà en uniliber.

Mentre llegia el llibre de Manent, vaig prendre algunes notes sobre alguns dels aspectes que destaca de la personalitat i l’obra de Carner que m’han interessat o divertit. Ací en teniu algunes:

Unamuno: «Me da miedo Carner» 
«La figura abassegadora de Carner i la seva estètica àtica, mediterrània —escriu Manent—, subtilitzada amb aires simbolistes anglofrancesos, devia fer mal d’ulls, amb tantes lluentors mediterrànies, al rector de Salamanca, i per això el 1910 escrivia a Maragall en una postdata, aquesta frase lacònica i prou expressiva: “Me da miedo Carner”».

La ironia: una arma contra l’obvietat
Comentant el paper que juga la ironia en l’obra i en la personalitat de Josep Carner, Manent assenyala que «la ironia és una qualitat de la qual se serveix diversament: tan per amagar el sentiment que pugna per obrir-se, com per alliçonar paternalment —o durament— algú. O, simplement, per esplaiar-se i cultivar una barrila sense xaronisme». El mateix Carner va defensar la ironia en una ocasió com a antídot d’un dels nostres defectes, segons ell, nacionals: «…la pitjor de les nostres tares congènites. Els Castellans són, cadascú, Tot-un-Cavaller. Els Bascongats són Tot-d’una-peça. Els Aragonesos són Francs. Nosaltres encara som pitjor: som Obvis. La ironia en nosaltres és un instint compensador, una defensa natural contra l’elefantiasi insuportable de la nostra Obvietat».

Un dard contra els lerrouxistes
En un article en què atacava contra els lerrouxistes, Carner hi va escriure que «detesten el lloc on són [ … ] I detall esclatant que ens aconsola que no escriguin en català: no saben escriure de cap manera».


Carner, professor
El 1946 Josep Carner va ser nomenat professor extraordinari de la Universitat Lliure de Brussel·les per ensenyar-hi llengua, literatura i història de la literatura espanyoles. Hi va exercir el càrrec fins el 1954, en què es va jubilar. Madame Pechère, que va ser alumna del poeta durant cinc anys explica que «Carner no tenia una actitud pedagògica, no duia papers, ni notes, ni s’asseia, en general, a la taula. Em penso que no tenia un mètode propi. Posseïa una intuïció meravellosa del que havia de dir a aquells alumnes ignorants, que ho esperaven tot d’ell». Ajudat d’una memòria prodigiosa i d’uns grans coneixements humanístics, cercava les correspondències, les correlacions amb altres literatures i altres arts. 

Sobre la manca de profunditat de l’obra de Carner
El 1925, Josep Maria de Sagarra va assenyalar en un article publicat en La Publicitat que «la reserva, el to menor, el xiscle i el plor, només insinuats, sàviament velats per un somriure, és el que fa que alguns crítics trobin l’obra d’en Carner mancada de fons, poc profunda [ … ] Aquests crítics, al meu entendre, s’equivoquen de mig a mig, perquè en Carner, a més de donar en la seva obra un sentit dramàtic i humaníssim, té la gràcia excepcional de saber-ho dissimular». El 1927, i en el mateix diari, Joan Puig i Ferreter deia en un altre article que ni el públic, ni certs crítics han descobert que Carner és un poeta de passió, que hi ha dins ell «un meditatiu, un malencònic sotjador de l’ànima humana; de vegades un trist, un desencantat i també… un desesperat [ … ] Potser ell s’ha disfressat una mica massa i tota la culpa no és del públic».

Les anècdotes
Les facècies i les dites del poeta corrien en el seu temps de boca en boca i van arribar a tenir força difusió. Sembla que el dominava una inclinació irresistible a fer rodolins satírics sobre tot i sobre tots, que moltes vegades deixava escrits en els urinaris públics de Barcelona. Manent reporta un bon grapat d’aquestes anècdotes. Una vegada, anant Carner pel carrer amb un jove lletraferit que feia temps que l’amoïnava perquè li presentés Joan Maragall, tot d’una, en topar-se amb Figueres, fabricant de pastes per a sopa que potser s’hi assemblava, va fer les presentacions com si es tractés del gran poeta i els va deixar sols.

L’Ateneu i la redacció de La Veu van ser els dos escenaris predilectes de les seues entremaliadures. Albert Manent diu que Carner va ser finalment expulsat de l’Ateneu el 1910 on, segons conten alguns amics, s’enduia el paper d’escriure, es disfressava d’esgrimista o escrivia en el pergamí d’una estàtua de guix que presidia el cim de l’escala: «Discurso entero y pronunciado por don Antonio Maura».

Vicenç Riera i Llorca, en una carta adreçada des de Mèxic a Joan Fuster (vegeu Epistolari Joan Fuster Vicenç Riera Llorca. Curial), recordava una de les malifetes de Carner a l’Ateneu, més divertida i més gruixuda que les reportades per Albert Manent en el seu llibre: «Una vegada estava al darrer pis de l’Ateneu Barcelonès, entre uns amics, i guaitant des del balcó els grups de socis que, al jardí, seien al voltant de les taules va dir: “Ja m’hi pixo, jo, en tots aquests!” i efectivament, s’hi va pixar. Va haver un gran escàndol i el consell de l’Ateneu va acordar la seva expulsió de l’entitat, expulsió que no va poder executar-se perquè en Carner no era soci de l’Ateneu».

Una altra de les anècdotes que va contar Riera Llorca a Fuster: «Un dia, amb motiu d’uns jocs florals, va anar a Vic i el van estatjar a casa d’una família distingida de la ciutat. En dur-lo a la cambra quue li havien destinat, la mestressa de la casa li va dir, tota cofoia: “En aquest llit va dormir mossèn Cinto.” I en Carner es va tombar ràpidament i va fer: “Escolti! Ja han canviat els llençols?”».

En la mateixa carta, Riera Llorca deia a Fuster que «per l’estil d’aquestes, et podria repetir dotzenes d’anècdotes que es conten d’en Carner, però sense garantir-te’n l’autenticitat. Moltes són certes i les que no ho són no fan sinó confirmar la capacitat d’en Carner de ser-ne el protagonista per allò que “seulement on prête aux riches”».

En una altra carta, del 4 de març de 1956, Riera Llorca informava Fuster d’una estada que Josep Carner havia fet a Mèxic recentment: «En diverses converses i també en els actes més o menys públics que li hem dedicat, ha parlat molt bé de tu. En una conversa de taula rodona en la qual una seixantena de persones discutia sobre la “situació política de Catalunya” va dir que la política d’atenció i d’aproximació a València havia permès “la revelació i incorporació a les nostres lletres d’un poeta de l’alta qualitat de Joan Fuster”».

Carner va ser un dels qui se’n van anar. Com d’Ors, com Pijoan. Però a diferència d’aquests, sempre va mantenir-se fidel a la cultura i a la literatura catalanes. En el seu llibre, Albert Manent explica, fins on es pot explicar, els motius que van empènyer Carner a allunyar-se de Catalunya.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada