dimecres, 15 de gener de 2014

Una història cultural d’Alemanya

Un dels llibres que més m’ha interessat i absorbit dels que he llegit últimament és El misterioso caso alemán de Rosa Sala. És també un dels que tinc la sensació que m’ha aportat més, en forma d’informacions, d’anàlisis, de comprensió i síntesi d’una sèrie de temes fonamentals de la cultura i la literatura alemanyes. Rosa Sala és assagista i traductora. A més d’El misterioso caso alemán, ha publicat Diccionario crítico de mitos y símbolos del nazismo i Lili Marleen. Canción de amor y de muerte. Entre les seues traduccions destaquen Poesía y verdad de Goethe i Conversaciones con Goethe de Johann Peter Eckermann. Té també un bloc: Blog de Rosa Sala Rose.

Inicialment, El misterioso caso alemán és un intent de contestar com és possible que els alemanys caiguessen en la barbàrie del nazisme i en l’extermini de milions d’éssers humans. Rosa Sala intenta buscar una resposta a aquesta pregunta, que és la que posa en marxa el llibre i la que fa de fil conductor, no a partir de l’anàlisi dels factors socials, econòmics i polítics, sinó des de la literatura i la crítica cultural. Hi pot haver una aliança entre la cultura i el mal? Com es forja aquesta compatibilitat entre la cultura i la barbàrie extremes? La literatura alemanya va preparar el camí a l’Holocaust? És possible que allí s’amagués l’ou de la serp? 

Rosa Sala justifica la seua aproximació assenyalant que la literatura ofereix una valuosa informació sobre les presons mentals que determinen el nostre comportament. No és sols l’expressió d’unes determinades mentalitats, sinó que també contribueix a augmentar-ne la importància. «Resulta, por tanto —afirma—, un error frecuente, indigno de quienes verdaderamente la aprecian, trivializar su enorme importancia cultural y su capacidad de configuración al declararla inocente en los procesos históricos sin molestarse en exigir su testimonio. Precisamente la literatura podría ofrecer una valiosa declaración sobre las prisiones mentales que determinan nuestro comportamiento, pues no sólo es la expresión de los paradigmas de una sociedad determinada, sino que también contribuye a incrementar la importancia de dichos paradigmas y a anclarlos en el inconsciente colectivo». I adverteix: «En este ensayo nos hemos propuesto llamar la literatura a declarar».

D’entrada, reconec que sóc una mica escèptic respecte a aquesta virtualitat de la literatura, encara que això segurament és una conseqüència d’habitar a l’àrea peninsular, tradicionalment immune a les males influències de la lletra impresa. Però de seguida em ve al cap un exemple paradigmàtic de la influència de la literatura en la vida, i és alemany: el Werther de Goethe. Aquesta obra, a la qual Rosa Sala dedica unes pàgines molt pertinents, va fer augmentar notòriament l’índex de suïcidis a Europa durant una bona temporada, cosa que demostra tant la incidència de la literatura en el comportament humà com el fet que molta gent alfabetitzada no sap llegir realment. 

Entre els motius culturals examinats per Rosa Sala que arriben —condueixen?— d’una manera més evident fins al nazisme, que els continua i els reforça a la seua manera, hi ha el filohel·lenisme i, posteriorment, el germanisme, amb tota la parafernàlia de Wotans i Walhalles. Filohel·lenisme i germanisme eren dues maneres de buscar un origen per als alemanys que justifiqués la seua identitat nacional, una mena de coartada per distanciar-se de França i reinventar-se com a nació. Tot i que l’examen més superficial revela aquestes concepcions com a mútuament incompatibles —uns germànics bàrbars, per molt naturals i primigenis que fossen, eren l’antítesi d’uns grecs harmònics i 100% clàssics— els nazis van resoldre aquesta contradicció declarant que tant els germànics com els grecs eren aris. Com que tot és possible quan es perd la connexió amb la realitat, la maniobra va funcionar.

Aquesta tendència a perdre el contacte amb la realitat a l’hora de cercar uns referents per a la identitat nacional, aquesta tendència a l’idealisme, és una constant de la història cultural alemanya i, particularment, de la literatura. Auerbach va observar que la societat, que constitueix el focus de la tradició realista de les literatures europees, és la gran absent de la literatura alemanya. Es considerava que els anomenats valors espirituals eren els únics dignes d’una plasmació literària fins al punt que entre els homes de lletres alemanys ser anomenat realista era pràcticament un insult.

Per a Rosa Sala, aquesta atròfia del realisme en les lletres alemanyes és una conseqüència, en part si més no, de l’hàbit de mirar cap endins, una característica alemanya que contribueix a passar per alt la complexitat social i, per tant, el sentit de la realitat. Luter havia obert la porta a una reflexió autònoma i diversa sobre els assumptes religiosos, i va alliberar així el creient d’uns dogmes de fe incontestables. En fer desaparèixer la confessió com a sacrament, va promoure el lliure examen i la sensació de responsabilitat individual enfront de Déu. Més tard, a la segona meitat del segle XVII, l’aparició del pietisme, corrent religiós que va sorgir al si del luteranisme i que posava l’accent sobre l’experiència religiosa personal, va permetre el desenvolupament de la infinita riquesa de matisos de l’univers sentimental humà. Sala explica molt bé la profunda influència d’aquest moviment religiós en la literatura i la mentalitat alemanyes. Aquesta influència, però, tenia un inconvenient, perquè si bé el pietisme havia obert un univers d’exploració individual, ho havia fet en una nació que, com l’alemanya, i a diferència dels francesos i els britànics, mancava d’una societat ben estructurada que en constituís el rerefons i una escala per calibrar adequadament l’abast del propi jo. L’idealisme, o la manca de realisme, i la concentració en l’exploració del jo es reforçaven així mútuament. Per a Rosa Sala, aquest absolutisme del jo triomfa enfront de l’absolutisme de la realitat i culmina en la poesia expressionista i en Així parlà Zaratustra de Nietzsche.

I tot això, què té a veure amb el sorgiment del nazisme? No res, és clar, però l’hàbit de defugir la confrontació amb el test de la realitat va facilitar la propagació de construccions ideològiques forassenyades i va consolidar l’hàbit, el mal hàbit, d’ignorar i sublimar els conflictes socials. Paradoxalment o no, la maniobra de retirada de la realitat no va deixar de tenir conseqüències, a la llarga, sobre la mateixa realitat. 

Crec que, si he llegit bé aquest llibre, l’autora no pretén traçar una simple relació de causa-efecte entre la cultura alemanya i el nazisme, sinó de fer veure com tot un entramat de referències i d’ideologies va crear una mena d’humus que el va facilitar. Però que no hi abocava necessàriament. Hi ha un punt concret del llibre de Sala que m’ha trasbalsat particularment i que il·lustra el que vull dir: l’assassinat del dramaturg Kotzebue per un estudiant anomenat Sand, que l’acusava de ser un «traïdor la pàtria». No coneixia aquest episodi concret i m’ha posat els cabells de punta per la seua combinació d’irracionalitat i de salvatgisme. Ens podríem tranquil·litzar pensant que Sand era un pirat, que ho era, però, com conta Sala, la seua execució va provocar una onada d’admiració pel terrorista, que el va elevar a la condició de sant i d’heroi. ¿Com es fa el salt des d’unes idees irracionals i deletèries (l’ideal de la mort per la pàtria, etc.) a la barbàrie de l’assassinat de Kotzebue? La relació, crec, no és tan mecànica ni tan òbvia com podria semblar. Per a mi, es tracta d’un salt i no d’un pas d’una cosa a una altra. Potser vaig equivocat i sóc una mica ingenu. En tot cas, l’estudiant Sand va inaugurar una tradició alemanya: després de la Primera Guerra Mundial, Rathenau va ser assassinat per un altre estudiant, tan pirat o més que Sand.

L’aproximació de Rosa Sala al misteriós cas alemany, com era d’esperar, ha rebut algunes crítiques. Jordi Ibáñez ha afirmat en una ressenya que El misterioso caso alemán és un llibre brillant amb un únic defecte: que pretenga ser una resposta a la pregunta de com va ser possible que la culta Alemanya caigués en la barbàrie nazi. Bàsicament, diu Ibáñez, perquè aquest tipus de preguntes amaguen el pressupòsit que, si la cultura implica altura moral, es poden considerar tots els homes incultes com a moralment irresponsables, o inferiors, o més adequats per fer el cafre, a diferència dels qui senten Schubert o saben tocar el violí. Des d’aquest punt de vista, les matances de Ruanda serien menys escandaloses que Auschwitz. Jordi Ibáñez denuncia en el seu text la còmoda assumpció que la cultura immunitza contra la barbàrie. Ni immunitza ni ens fa millor com a persones. No hi hauria tal misteri, doncs. 

La crítica és òbvia, però potser una mica precipitada. Encara que no hi haja una relació necessària entre l’excel·lència cultural i l’altura moral, cosa que convindria discutir amb calma, la pregunta que es planteja Rosa Sala no és ni ingènua ni hipòcrita. Més encara: és impossible no plantejar-se-la. La cultura no és un antídot contra la barbàrie, i el seu llibre ho recorda a cada moment, però fa més greu la responsabilitat dels qui hi van caure. El cas alemany, per moltes voltes que hi donem, continua sent l’Esfinx del nostre temps, en paraules de l’autora, una Esfinx sense Èdip.

M’atreviria a apuntar algunes qüestions. Fins a quin punt el cas alemany és únic? Mentre llegia El misterioso caso alemán no podia evitar de tenir in mente, de reüll, altres casos d’altres latituds. Josep Conill, en una detallada i aprofundida ressenya d’aquest llibre, fa referència pertinentment al noucentisme català i a la generació del 98 espanyola. La mateixa Rosa Sala, en analitzar el filohel·lenisme alemany, no s’oblida d’assenyalar que aquest fenomen també es va donar a Anglaterra: dosis ingents de llatí i grec era la formació que rebien els qui havien d’administrar l’Imperi britànic. 

Tampoc l’irracionalisme i l’atracció pel mal no són exclusius de la literatura alemanya. Bona part del modernisme literari europeu expressa la idea que el que anomenem el mal és de fet el bé, que el primitivisme és superior a la civilització i la passió superior a la raó. Lionel Trilling va remarcar que des d’El nebot de Rameau de Diderot hi ha una línia de la literatura i del pensament europeus que expressa una fascinació pel mal, i esmentava tres relats ben representatius d’aquesta actitud: les Memòries del subsòl de Dostoievski, El cor de les tenebres de Conrad i La mort a Venècia de Mann. Els personatges protagonistes d’aquestes obres són homes civilitzats i responsables, però els seus destins suggereixen que la civilització és impotent davant la crueltat, el desig i la violència que configuren els nostres jos secrets i veritables. I si la civilització fa l’home malalt, no seria millor desfer-se’n? Per a Trilling, aquesta és la qüestió central de la literatura moderna, que es planteja de formes diverses des de Diderot a D.H. Lawrence. 

L’anàlisi del cas alemany es complica encara més perquè, si bé és cert que els nazis s’erigien en defensors de la cultura, amenaçada, segons ells, pel bolxevisme i per l’art degenerat, aquesta posició anava de costat amb un marcat antiintel·lectualisme. La frase, apòcrifa, atribuïda malèvolament a Göring i a Goebbels («quan sent la paraula cultura, em porte la mà a la pistola») no deixa de subratllar un aspecte essencial del nazisme i, per extensió, del feixisme. 

La veritat és que el llibre de Rosa Sala m’ha interessat molt més com a història cultural d’Alemanya que com una aportació a la comprensió del sorgiment del nazisme. Entre els punts que han despertat més la meua atenció hi ha els comentaris que fa l’autora al llarg del seu llibre i les informacions que proporciona sobre autors de la literatura alemanya, alguns de molt coneguts, com Goethe, Herder i Mann, i d’altres no tant, com Klopstock, Lenz o Stifter. De L’estiuet de Sant Martí d’aquest últim (una lectura que tinc pendent des de fa molt de temps), diu que és l’única novel·la sense conflictes de la història d’Occident. I de l’Anton Reiser de Moritz, que és la primera novel·la psicològica pròpiament dita, en el sentit que és analítica i no únicament expositiva.

Per a sort de qualsevol lector digne d’aquest nom, Rosa Sala ha escrit aquest llibre d’una manera deliberadament antiacadèmica. El rigor i la profunditat de la seua investigació s’expressa amb un estil assagístic, el propi de la República de les Lletres. 


Nota
Per a qui vulga aprofundir i obtenir més informació sobre aquest llibre de Rosa Sala li recomane que visite el bloc LEC (Lectures En Comú), on trobarà la ressenya de Josep Conill a què m’he referit abans, així com les intervencions dels participants en aquest fòrum. 

LEC és el bloc de la iniciativa que du endavant un grup d’amics, entre els quals hi ha Guillem Calforra, Josep Conill, Xavier Cervera, Fèlix Edo Tena, Miquel Filosofia, Francisco López Martín, Anna Salomé i Montse Casaku, amb l’objectiu de llegir i comentar conjuntament una sèrie de llibres.

1 comentari:

  1. M'ha agradat molt la ressenya. Cada vegades tinc més curiositat per llegir aquets llibre però com que se'm van acumulant...ho deixarem còrrer de moment. M'he enrecordat d'ell perquè justament ahir vaig veure "La cinta blanca" de Haneke. La pel·lícula és un retrat de la societat del sud d'Alemanya de principis de segle, i intenta ser una explicació sociopsicològica del nazisme. Crec que t'agradaria molt, o com a molt t'interesaria. A més, eixen Les variacions Goldberg...

    ResponElimina