dissabte, 8 de febrer de 2014

Gran esdeveniment: s’ha reeditat la traducció d’«El paradís perdut» de Josep M. Boix i Selva

No fa molt us comentava (vegeu Algunes novetats bibliogràfiques importants) que m’agrada fer una ullada als webs de les editorials per estar al tant de les novetats bibliogràfiques. A penes havia acabat de publicar aquella entrada que, per no perdre els bons costums, vaig entrar al web d’Adesiara. I vaig pegar un bot en la cadira. Hi vaig veure anunciada la publicació d’El paradís perdut de Milton, en la traducció de Josep Maria Boix i Selva, editada per Alpha el 1950 i que no s’havia reeditat des d’aleshores. La nota d’Adesiara indica que aquesta reedició incorpora les correccions que Boix i Selva hi va introduir posterioriorment. I, per si fos poc, reprodueix encarats el text original en anglès amb la traducció al català.

El paradís perdut de Milton en la versió de Josep M. Boix i Selva és una de les grans traduccions literàries de la llengua catalana. Joan Fuster en va fer aquesta valoració en Literatura catalana contemporània: «Tots els matisos formals i conceptuosos —que no són pocs— d’aquesta epopeia teològica troben en Boix i Selva un intèrpret diàfan, rigorós i exacte. I si els versos anglesos del Paradise Lost són “pulcres i vigorosos, àgils i flexibles en llur gràcia austera”, la seva rèplica catalana té les mateixes característiques i una elegant fluència sonora». Sam Abrams, per la seua banda, assenyala que és «la millor traducció de Milton que hi ha a Espanya i una de les més destacades d’Europa». 

Fa temps que la vaig llegir, en el volum d’Alpha, i en tinc un record inesborrable. N’hi ha molts passatges que em ressonen encara en la memòria, com la descripció que fa Milton de Satan en el cant I, o aquell vers en què li fa dir: «Tot bé vaig perdre; / mal, sigues el meu bé». La temptació de rellegir-la ara en l’edició d’Adesiara és molt forta i no sé si la podré resistir. A més, podria llegir cada cant dues vegades, en català i en anglès. O en anglès i en català. 

En un comentari de l’Himne a la bellesa de Baudelaire, que vaig penjar en el web de literatura universal, vaig fer referència a l’impacte que el poema de Milton va exercir sobre els romàntics. El Satan d’El paradís perdut de Milton havia impressionat profundament autors com ara Schiller, Shelley i Byron, que van fer de la revolta de l’Arcàngel un dels mites del romanticisme i van parlar de la fascinació mortal que la seua bellesa exercia sobre les ànimes més pures. Satan apareix en El paradís perdut representant una bellesa caiguda, una esplendor enfosquida per la melancolia i la mort; és «majestic though in ruin». Així el descriu Milton:


Damunt tota la resta,
per l'estatura i el posat altívol,
s'alçava torrejant: la seva forma
no es veia que tingués del tot perduda
l'esplendor original, ni apareixia
menys que un Arcàngel derrotat, i amb glòria
mig velada en l'excés: com quan, a l'alba,
mira el sol a través de la boirina,
tosos els raigs, o, en un eclipsi ombrívol,
rera la lluna envia un trist crepuscle
a la meitat de nacions, i acora
llurs reis amb la temença d'algun canvi.
Així obscurit, encara resplendia
damunt de tots, l'Arcàngel; però el rostre
duia solcat per cicatrius profundes
fetes pel llamp; damunt les galtes lívides
duia el neguit, i, amb tot, sota les celles
d'orgull prudent i de coratge indòmit,
la revenja expectant: ulls cruelíssims,
on, tanmateix, apareixien signes 
de passió i remordiment.


En els seus carnets íntims Baudelaire va escriure que «el tipus més perfecte de bellesa viril és Satan —a la manera de Milton». Baudelaire va reivindicar, contra la concepció tradicional de la bellesa artística, l’anormalitat, la dissonància, la lletjor, que donen misteri i atractiu alhora. Per a protegir-la de la trivialitat, la bellesa ha de ser estranya. Com ell mateix va expressar concisament en un dels seus Fusées, «el que no és lleugerament deforme sembla insensible —d’aquí que la irregularitat, és a dir, el que és inesperat, la sorpresa, l’estranyesa siguen una part essencial i la característica de la bellesa». 

Ja ho veieu: una altra lectura o relectura imprescindible a la llista. I van…

5 comentaris:

  1. ara és l'hora de comprar-me'l :) Gràcies, Enric!

    ResponElimina
  2. N'havia llegit fragments en un llibre d'anàlisi de poesia d'Eagleton, però en anglés (i la traducció era en castellà). Aquest que has copiat tu no el coneixia i és corprenedor de tan precís. Quina sort que tinc per poder llegir-lo per primera vegada, no creus?

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant! Crec que tots hem d’estar molt agraïts a Adesiara per aquesta iniciativa que han tingut. El Paradís perdut és un gran poema i la traducció de Boix i Selva s’ha de posar al costat de les de l’Odissea de Riba, el Shakespeare de Sagarra, el Tolstoi de Nin, l’Ulisses de Mallafrè…

      Elimina
  3. Enric, agraït per obrir-nos els ulls (la lectura) a les joies que, de tard en tard, encara es reediten.
    I un gran plaer poder gaudir del teu "Un son profund", un magnífic llibre de capçalera que, una vegada més, ens demostra com sou de treballadors, sistemàtics i organitzats, tant en els webs com en els llibres, alguns amics i mestres.

    ResponElimina