diumenge, 9 de febrer de 2014

Parlament de Josep Alandete en la presentació d’«Un son profund» al Casal Jaume I de Gandia


PRESENTACIÓ D’UN SON PROFUND. DIETARI D’UN CURS DE LITERATURA UNIVERSAL

Les acaballes de la dictadura portaren molts canvis a la ciutat de Gandia. La dècada dels 60 havia anat espolsant els solls de fam que resclosien l’ambient gris i heretat de la postguerra. L’auge de la taronja, l’arribada del turisme i les divises de l’emigració permeteren l’entrada en la societat de consum de sectors cada vegada més amplis de la població. La televisió, el telèfon, el cotxe, els electrodomèstics s’introduïren en les cases, que anaven omplint-se de criatures. L’Estat començava a eixamplar la xarxa d’instituts públics que permeteren l’accés a l’educació fins aleshores molt limitada a les institucions religioses. A l’Institut laboral Ausiàs March, se li afegia a finals del 60 l’Institut Nou de Gandia, de caràcter mixt. Josep Iborra pren possessió de la càtedra de filosofia durant el curs 1968-69 i la família s’instal·là en un primer pis del carrer Sant Jordi, eixe atzucac ample, últim vestigi de la frontera entre els termes de Gandia i Beniopa. La casa on es va criar Enric Iborra estava (com totes en les que ha viscut d’aleshores ençà) curulla de llibres i era visita obligada de molts jóvens que anhelaven un bri de cultura i llibertat en aquells temps de dictadura. Jo passava sovint per davant la porta de sa casa mentre pujava a visitar el meu amic Paco Escolano, que vivia en el tercer pis de la finca, i que em contava fascinat aquells pelegrinatges constants com recordava el també malaguanyat Joan M. Monjo. 

Mai no vaig arribar a tenir-lo de professor en cap mena d'aula. Per bé que he de dir que em va ensenyar moltes coses, i que a cert nivell em sent, d’una manera o altra, deixeble seu.

M'ensenyà en converses diverses, informals, dilatades i plenes de calma. Tot comentant llibres que tots dos havíem llegit darrerament, o ja feia temps. M'ensenyà deixant-me llibres ben escollits, en la meua adolescència, terriblement voraç de vida i de papers. Jo, llavors començava a escriure. Publicava alguns joves articles a la premsa comarcal. En ocasions, els comentàvem...”

Jo, a l’Enric, no vaig arribar a conéixer-lo a Gandia perquè no coincidírem a l’institut encara que sí que coneixia altres activitats de son pare, com els articles que publicava en el setmanari ‘El Tossal’ i havia assistit també a alguna activitat de l’Ateneu jovenil que ell presidia, com el recital de Raimon el 1974.

Fins al 1975, Enric Iborra visqué a la nostra ciutat. Va fer les seues primeres amistats en l’Institut Nou i quan ja tenia quinze anys la família se n’anà a viure a València. Sens dubte, en aquells anys, mentre la majoria de famílies gandianes associaven la modernitat amb l’abandó de la transmissió generacional de llengua, Enric s’havia amerat ja amb tots aquells valors relacionats amb el respecte per la saviesa, els llibres, el pensament crític que amorosament anaven a configurar el seu caràcter i que ha sabut conservar i cultivar tota la vida.

Eixa és la raó per la qual es fa la segona presentació d’Un son profund. Dietari d’un curs de literatura universal hui a Gandia i vos agraïsc personalment que hàgeu acudit esta nit ací. Enric m’ha concedit l’honor (i el compromís) de ser jo qui inicie esta presentació-conversa a compartir amb tots vosaltres al voltant del volum que acaba de ser guardonat amb el Premi Ciutat de Barcelona com el millor llibre d’assaig, humanitats i ciències socials de l’any 2013.

EL BON LECTOR

Un son profund. Dietari d’un curs de literatura universal és l’obra d’un bon lector, d’un incisiu escriptor, d’un mestre excel·lent, sabedor que el manteniment de la tradició humanista que fonamenta la nostra civilització necessita els esforços constants dels millors, i que compartir (coneixements, amor) és la premissa necessària per fer-nos dignes del nostre pas pel món. ‘No vau ser fets per viure com les bèsties, sinó adquirint virtuts i coneixença’ apunta Dante i per això des de ben jove Iborra va aprendre l’ofici de lector i l’ha incorporat al bagatge indestriable de la seua identitat. Mentre resseguim les pàgines del text comprovem embadalits la quantitat de referències imprescindibles que ens esperen per omplir les llacunes de la nostra personal interpretació de la literatura, si més no. Però la qüestió no és llegir molt, sinó llegir bé, encara que la pràctica del nostre autor reuneix els dos adverbis sense dificultat. Com apunta Curtius, no es tracta de construir un magatzem de tradició sinó de viure en una casa on es puga respirar.

I com es llig bé? Enric Iborra ens assenyala el camí que ha seguit. Cal una primera lectura cara a cara amb el text, utilitzant només el bagatge personal que hages acumulat en la teua aventura de la vida. Però amb això no n’hi ha prou perquè la lectura personal només esdevindrà una experiència plena, quan es contraste amb altres lectures, sobretot les que ha portat a terme la crítica literària digna d’aquest món, que també és literatura.

He aprofitat la lectura de ‘La falsa i inventada donació de Constantí’ per repassar ‘Heretgies, revoltes i sermons’ de Fuster.”

La relectura dels llibres valuosos és una eina imprescindible que Iborra utilitza per confirmar o aprofundir en el marc interpretatiu. De vegades també per conquistar la comprensió d’aquell text que se li ha resistit en lectures anteriors i que, a la fi, pot aconseguir. 

Consulte la llibreta on anote totes les lectures que faig i comprove que el vaig tornar a llegir [l’Ulisses] als 25 anys. A la tercera, passada la ratlla dels quaranta, va ser la vençuda.”

És per això que és partidari de llegir qualsevol obra a partir dels dèsset anys. Les lectures que en fem sempre variaran perquè cadascun de nosaltres, en la mesura que anem canviant-nos o enriquint-nos en l’aventura de la vida, dialogarà d’una manera diferent amb l’obra, pouant allò que necessite en cada moment per augmentar les connexions i aprofundir en el coneixement de si mateixa. Perquè 

els lectors dignes d’aquest nom, els grans lectors, els lectors de debò, llegeixen perquè sempre tenen set, perquè la lectura de cada llibre no és un final d’etapa sinó una incitació per a la lectura d’altres llibres, en una mena d’espiral vertiginosa que s’accelera cada vegada més.”

El temps que s’esmuny del nostre esguard cada vegada més ràpid és el temible i inseparable enemic que ens impedix adelitar-nos amb tota la riquesa que atresoren els llibres més necessaris i valuosos. 

El període de vida d’un ésser humà és molt curt, sobretot si es pensa en tot el que hi ha per llegir. Els llibres són el que em fa sentir amb més agudesa la brevetat de la vida. Els llibres demanen temps, molt de temps. Si pensem en la quantitat de llibres que val la pensa llegir, la brevetat de la vida humana pren un caràcter certament angoixant.”

Així ens esmenta els seus guies de confiança, aquells fars que han il·luminat la seua incessant i insaciable recerca de la saviesa, aportant-li la reconfortant seguretat de l’aventurer que sap que ‘la diritta via non era smarita’.De bell antuvi, el pare admirat, Josep Iborra, aquella persona, amb la voluntat dels valents en un ambient hostil, que li va confessar que li hauria agradat llegir tota la biblioteca d’Alexandria i que continua sent recurs inesgotable d’aclariments i incitacions tant per mitjà dels textos publicats com amb la quantitat de material inèdit que Enric pacientment descobreix i cataloga.

Repasse Breviari d’un bizantí i Inflexions, i de seguida hi trobe aquesta reflexió que explica la fascinació o obsessió que molts sentim pels somnis

Entre aquests assaigs de Josep Iborra sobre dels somnis, una mena de variacions en realitat, n’hi ha que recullen també la narració d’algun somni i l’anotació d’alguna imatge onírica. Són tant una reflexió com l’expressió d’una fascinació i d’una perplexitat.”

aprofitant les vacances, he emprés la lectura del llibre de Curtius, llibre fonamental, enormement suggestiu.[estic subratllant-lo molt poc, perquè el meu pare ja ho va fer amb llapis blau i roig.”

Borges li ha servit de guia imprescindible per accedir al millor de la literatura anglesa sense giragonses balafiadores d’esforços. I per a cada època o tema literari que aborda té el seu guia de referència (Auerbach, Curtius, Kenneth Clark, Lionel Trilling, Harold Bloom, Walter Benjamin...)

Fins i tot quan nota a faltar algun guia de referència que li haguera agradat tindre no s’està de fer la comanda directament, seguint l’estil fresc i directe que caracteritza tota la redacció.

[el llibre sobre la literatura medieval europea] “Per què no l’escriu Albert Hauf?

Enric Iborra, seguint la tradició familiar, és un comprador de llibres incorregible. 

Aquest llibre no me’l compre. Però me’l compraré.”

He anat molt poc a les biblioteques. Ja tenia la del meu pare, que no m’acabaré mai. A més, em molesta demanar el llibre que vull al bibliotecari.M’agrada cercar-lo, trobar-lo i agafar-lo jo mateix. Pel camí sempre tope amb coses que ni sabia que existien, però que al final m’interessen més que les que cercava en un primer moment.

Quan estudiava a la facultat vaig utilitzar sovint la biblioteca del British Institute [...] Allí vaig aprendre a llegir en anglès.”

Aquesta novel·la breu de Mann acaba d’aparéixer ara en català amb el títol de La Llei, editada per Accent en una traducció de Josep Murgades. La vaig veure la setmana passada en l’escaparata de Tres i Quatre, caminant mig distret pel carrer de Ferran, i la reacció va ser immediata: hi vaig entrar disparat a apoderar-me de l’exemplar.

Les llibreries de vell les freqüente molt, però en Internet. Ara en qualsevol moment, sé que puc trobar de seguida el llibre que m’interesssa, per molt descatalogat o exhaurit que estiga, i encara que s’haja editat en un lloc remot. [...] En el cas dels llibres en anglès, preferesc comprar-los de segona mà, encara que estiguen disponibles en edicions actuals.”



EL BON ESCRIPTOR

Sovint els bons lectors quan senten la necessitat d’escriure es paralitzen i no s’arrisquen a donar el pas i convertir-se en bons escriptors perquè 

Escriure vol dir corregir, revisar, refer. Desgraciadament és difícil. Escriure no és transcriure ni copiar al dictat, sinó un procés d’assaig i recerca

I, a més, sempre està l’odiosa amenaça del temps: 

Llegir o escriure? El temps és reduït i es llegeix a costa d’escriure, o a l’inrevés. [...] Em dic que he d’escriure, al capdavall, és una manera de prolongar la lectura o de llegir més a fons.”

Afortunadament, Enric Iborra s’ha convençut i a partir de la publicació diària i incansable dels apunts del blog ‘La serp blanca’ ha endegat l’ofici d’escriptor amb el mateix entusiasme i capacitat amb què exerceix l’ofici de lector. Perquè dir és fer però també fer és dir.. I ha aprofitat les noves tecnologies per donar el salt, per obligar-se a escriure, dia a dia, perdent la timidesa de mostrar-se al lector interessat, sense més filtres que les seues reflexions. Aquest blog destinat en principi per a narrar un curs de segon de batxillerat i completar-les amb més materials i suggeriments, ha acabat per esdevindre guia obligada de tots els amants de la literatura.

Sens dubte s’hi havia estat preparant des de ben jove i, per fi, els anys de lectura reflexiva, de treball pacient i minuciós els manifesta sense ocultacions en la tria que completa els autors i obres de la programació de l’assignatura que n’ha estat l’espurna. 

I ací se’ns revela sense amagatalls, mentre construeix el cànon literari de la història de la nostra literatura universal, ni més ni menys. Quasi res porta el diari! 

Reconec que la meua relació amb Petrarca no és massa cordial

Què llegir de Diderot? Per començar recomanaria Jacques el fatalista i el seu amo i, sobretot, El nebot de Rameau.

La traducció no és de Feliu Formosa, ho sent.”

I això ho fa sense oblidar que

Una de les obligacions de l’escriptor, a més de la claredat i l’amenitat, és tractar el lector com un igual. Com en una conversa.

El diàleg amb els autors, entre les obres, amb els alumnes, amb el lector interessat, amb ell mateix és la base de l’estil, amb què demostra un extraordinari domini de la llengua capaç d’integrar, sense encarcaraments, el registre col·loquial i un registre formal molt elaborat i per això mateix tan aparentment pròxim a l’oralitat.

I tot amb la ironia que transpua ara i adés amb l’objectiu d’eliminar qualsevol noció de dogma saberut, tan antipàtic al seu tarannà.

No hi ha res més fatal per a la literatura que el didactisme, l’èmfasi, el to admonitori i paternal.

Ironia que s’aplica fins i tot a ell mateix i el fet d’escriure quan cita Johnson afirmant que “cap home que no siga estúpid, escriuria si no fóra per diners.”

El treball quotidià d’escriptura s’ha completat, de segur, amb una tasca meticulosa perquè el lector llija el llibre com un continu ben travat, com una història de la literatura universal que avança, cronològicament i temàticament, sense pegots, comparant les obres literàries amb la naturalitat que només tenen les obres ben treballades en què el temps de lectura sembla el de l’escriptura.

L’obra no et deixa mai indiferent. De sobte, el lector relaciona una lectura o se’n va cara a Internet a buscar un llibre de referència, o fins i tot troba que La broma de Kundera aprofitaria per a dialogar amb Kafka. O compara les llistes de llibres proposades per Enric Iborra amb les seues lectures i li vénen al cap quan les va llegir, quines li falten per llegir, quines no apareixen i intenta esbrinar-ne el perquè. El cuquet de la lectura està servit, la interpel·lació ha donat resultat. La generositat ja no tindrà la indiferència com a resposta. El pla traçat segueix el seu ritme nodrit per la convicció dels que han assumit un trajecte vital, d’acord amb el consell que Virgili li fa a Dante en la Comèdia

Sigues com torre ferma, que no cau mai el seu cim per molt que faça el vent; que l’home en qui germinen pensaments damunt de pensaments, no arriba enlloc, perquè l’impuls de l’un afebleix l’altre.

Amb les prevencions imprescindibles per allunyar-se de les misèries quotidianes i conscient que hi ha altres camins més còmodes i compartits, que eludeixen l’etern dilema entre literatura i vida o entre la vida simple i la vida més alta que apareixen problemàticament en el repàs que reveladorament fa de la literatura universal. Tal com diu Schopenhauer

l’escriptor [al contrari que el compositor} es mira de cua d’ull mentre viu, i quan escriu no pot deixar de retreure’s sovint que no és prou just ni prou exacte amb la vida. La imbricació entre literatura i vida es viu com una tensió; totes dues s’acusen mútuament.

Però Iborra no cau en la temptació i bandeja les torres d’ivori alienadores. I així la vida més quotidiana i familiar s’integrarà necessàriament i volguda

mentre espere que la xiqueta acabe la classe de flauta.”

Puc llegir i escriure encara que hi haja soroll: m’aïlle i em concentre amb facilitat.

O demostrarà com els clàssics ens il·lustren la nostra actualitat amb segles d’avanç com quan llegim Clark afirmant que 

als governs autoritaris no els agraden els diccionaris [parlant de l’Enciclopèdia de Diderot]. Viuen de mentides i i d’abstraccions entabanadores i no poden permetre que les paraules siguen definides amb cura.

Enric Iborra, per tant, és també un bon escriptor, un imprescindible crític literari, que sap (com son pare) que la literatura és fonamentalment una forma d’experiència del món i de la vida. I que ha sabut triar els gegants adequats per posar-se als seus muscles i interrogar-se lúcidament sobre l’existència humana.


UN BON PROFESSOR

Recapitulem i comencem per l’aparent principi. Com és possible que amb una educació cada volta menys valorada, uns professors més desil·lusionats, els uns amb ganes de jubilar-se i els altres atarantats pel futur que els espera, en una societat on el frau i l’engany han esdevingut el verdader motor de la història, hi haja un institut de la maltractada ciutat de València, amb el nom del fugitiu i humanista Lluís Vives, on es plantege una classe divertida, instructiva, iniciadora de la literatura universal, prenent com a excusa una assignatura optativa de segon de Batxillerat? 

Sí. És possible. Perquè Enric Iborra és, també i sobretot, un bon professor. Amb més de 30 anys de docència (i pareix l’altre dia) i amb un entusiasme pel saber encomanadís, capaç de provocar la il·lusió en els alumnes, factor fonamental perquè una classe funcione.

Iborra té clar el primer objectiu de la seua tasca perquè ―com Fuster― pensa que el pensament s’afirma ―i s’aferma― en les objeccions. I convenç l’alumnat que espera ansiós aquelles seguretats inamovibles que els tranquil·litzen del món convuls en què creuen viure. I en canvi els parla dels clàssics, dels nostres clàssics, finestres de llum i aire fresc que, ben orientades i emmarcades, els serviran més enllà de les aules i més enllà del breu període de temps d’un curs escolar. 

I tot això ho fa utilitzant el diàleg, l’humor, la pregunta heurística, el tracte pròxim, l’afirmació contrastada i matisada en els textos que a poc a poc van llegint-se i comentant-se entre tots, i aprenent també de la frescor de la ingenuïtat, de la saba nova que enceta el camí de la cultura, de l’originalitat que ni ell mateixa havia albirat. I com que el temps és limitat, aquell curs, justament en aquell curs de la gran pèrdua, va decidir obrir el gran finestral sense fronteres, el regal que ens ha oferit a tots amb el treball quotidià que esmerça en el blog ‘La serp blanca’, germen del llibre que hui presentem.

Les fronteres l’esmussen. Avorreix la gramàtica textual i les plantilles de comentari de text, limitadores del pensament creatiu. Critica el bandejament de la literatura d’idees en molts dels currículums. Utilitza els recursos didàctics d’abans, els d’ara i els de sempre. Es val de totes les arts per a explicar aquell moviment que se li resisteix amb les soles eines de la literatura: la pintura, l’escultura, la seua estimada música, hi entren en les seues classes sense que paren amprades. No veu les llengües com a fronteres sinó igual que Comenius com una porta al coneixement compartit en base a la lectura dels millors autors. Enric Iborra creu, amb Eiximenis, que la realitat i el sentit comú s’imposen sobre la doctrina, que cal posar sempre el contrapunt perquè triomfe la reflexió alliberadora, la diversitat respectuosa, per impedir la uniformització de les ments, de les persones, i evitar que els pensaments esdevinguen eslògans.

Els bons llibres són un pou de saviesa perquè generen associacions imaginatives, connecten allò que sembla deslligat. Només el temps, sempre l’escàs temps, ha impedit (afortunadament per a tots vostés) que m’allargara més i escorcollara atrevit en l’esvaïment dels límits entre la realitat i la ficció en Madame Bovary i Don Quixot, o analitzara la major densitat que s’observa a mesura que el llibre/el curs s’acaba, o parlara del paper de la memòria, dels bons traductors, o haguera assajat una anàlisi exhaustiva de les interaccions professor-alumne... O potser els haguera expressat artísticament el plaer que he tingut en la meua primera lectura que no serà l’última del llibre, o els haguera parlat del cànon d’Enric Iborra que consisteix en el cànon que cadascú s’ha de construir per ell mateix... O haguera demanat l’ajut de la memòria i els hauria parlat d’aquella revista efímera, El·lipsi, el primer número de la qual (fa 29 anys) començava amb uns textos de Joan M. Monjo sobre la Literatura i la Vida i el cloïa una ressenya d’Enric Iborra sobre Ramon Vinyes... Però acabem ja. Concloure és senzill. Només he de buscar, triar i apegar el final perfecte per a la meua lectura apressada d’Un son profund. Dietari d’un curs de literatura universal, que Viena Edicions ha tingut l’encert de publicar i Saforíssims l’amabilitat de gestionar-ne la presentació. A propòsit de Civilization, de Kenneth Clark, Enric Iborra comenta el mateix que he sentit jo en llegir el seu:

Quan acabem de llegir aquest llibre, tenim la sensació de ser més intel·ligents i de saber més. La sensació de ser més intel·ligents és probable que només siga una il·lusió agradable; la de saber més, reflecteix, sens dubte, un fet ben real.


Josep Alandete































3 comentaris:

  1. M'ha agradat molt el text de Josep Alandete!

    ResponElimina
  2. va ser un plaer escoltar-lo, i ara llegir-lo

    ResponElimina
  3. El Josep Alandete sap dir i fer les coses molt bé. Me'l conec de fa temps. Per cert, també va quedar molt bonica la presentació a València a l'OCCC.

    ResponElimina