dilluns, 24 de març de 2014

Falles, per Mar Vidal


Em sap greu, però sóc sensible a aquestes —diguem-ne— petiteses.
Josep Pla

Per a mi les Falles no tenen un significat transcendental, no sóc fallera ni les visc des de molt a prop, així que uns anys m’ho passe millor i uns altres pitjor. Supose que com tot el món. 

Pense que aquesta indiferència cap a les festes majors de la ciutat és una conseqüència en part del procés de coentorització que han patit en els últims anys. Debatisc aquest tema mentre camine amb el meu amic Xavi cap a un dels actes que organitzen les Falles Populars i Combatives de Ciutat Vella. Passem pel costat d’un passa-carrers de falles i xarangues, i malgrat sentir un cuquet a la panxa que dóna ganes de ballar, ens sentim com uns turistes contemplant l’escena des de fora. Som d’ací, però no formem part d’allò, és una sensació estranya.


Vaig sentir el mateix quan aní a veure les llums de Russafa. La música, la gent —eixa gent que només apareix a falles—, l’olor a oli dels xurros de les paraetes ambulants que n’hi ha cada dues passes, les carpes —a vore qui la té més gran—… L’ambient en general era simplement aliè, em trobava fora de lloc. Li pregunte a ma mare, que m’acompanyava, si en la seua època era així. «Anàvem a les berbenes de Blanqueries, que estaven al carrer i altres nits anàvem a Benimaclet a vore Al Tall.» 

Potser això és el que em costa d’entendre, que València, encara que parega un poble, no deixa de ser una capital. On les falleres parlen castellà, i Julio Tormo, on siga, presenta les mascletaes i on es fa una ofrena a la Verge, encara que no tinga res a veure amb la tradició. 

Tanmateix, la resta s’ho munta com pot, i afortunadament cada vegada més trobem actes alternatius. Si busques, pots trobar de tot, des d’aquella falla del Carme on ballaven Lindy Hop, fins al mític concert de música en valencià de Burjassot. 

Al cap i a la fi, les falles són qüestió de caminar i ja vorem... I la cosa és que al final acabem tots a la berbena de la Pato, que entre cançó i cançó de festa, deixa caure alguna d’Extremo, o un popurrí de Txarango. I així, tots contents. 

Entre rialles, però seriosament, li dic a Xavi que viure a València i pensar com nosaltres pensem, és, de vegades, esgotador. 

Mar Vidal

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada