dimecres, 2 d’abril de 2014

La injustícia cool: trobada amb Michael Winterbottom, per Carlota Garrido

La setmana passada vaig estar a Barcelona, cosa que vaig aprofitar per anar a la presentació de la pel·lícula In this world que la Filmoteca de Barcelona oferia a càrrec del mateix director. La veritat és que, tot i que jo no l'havia vista, la pel·lícula ja té uns anyets. Es va estrenar el 2002 i va guanyar l'Ós d'Or de la Berlinale. Va ser la primera vegada que Winterbottom utilitzava un gènere fronterer entre el documental i la ficció, que perfeccionaria en la més coneguda Camino a Guantánamo (2006). Aquest encontre estrany, que podríem resumir com una «realitat recreada», consisteix a basar-se en una certa recerca social que desemboca en el descobriment d'un protagonista, la història del qual Winterbottom guionitza, recrea i filma. El protagonista no és un actor, sinó l'autèntic inspirador de la història, tal i com va admetre Winterbottom: «Jamal actuava en una pel·lícula de ficció, però també s'estava interpretant a si mateix». Aquesta aposta, a vegades un poc tramposa, colpeja el cap de l'espectador aconseguint un gran efecte de realitat. 

In this world conta la història de dos joves afganesos que ho arrisquen tot per viatjar clandestinament a Londres, després del setge bèl·lic que sofreix Afganistan arran dels atemptats de l'onze de setembre. Aquest viatge, que transcorre per diversos països àrabs (Paquistan, Iran, Turquia), ens va mostrant, d'una part, la personalitat dels protagonistes, i de l'altra, el món àrab, que no se'ns descobreix com un espai uniformitzat, sinó com un laberint heterogeni. Les particularitats geogràfiques prenen força en el relat, així com les diferències culturals, paisatgístiques, climàtiques i lingüístiques, des de les desèrtiques terres ramaderes d'Afganistan fins a Teheran o Istambul, on els protagonistes es veuen desbordats per la grandiositat de la vida urbana. La pel·lícula es planteja com una descomposició dels diferents estils de vida del Pròxim Orient. Moltes vegades m’ha costat de situar geogràficament l'acció i m’he sorprès en comprovar que l'àrab no és una llengua comuna a tots els països que practiquen l'Islam. Un efecte més de l’etnocentrisme, que ens fa ignorar el que no considerem important.

És clar, també hi ha el drama, la intolerància, l'explotació, la màfia, la lluita desesperada per la supervivència, i, enmig de tot aquest escenari traumàtic, d'alerta constant i fugida imminent, l'alegria. A tots els llocs on viatgen els protagonistes, trobem sempre el mateix símbol, la insistència de dos joves a fer de qualsevol cosa una pilota improvisada. Winterbottom, però, posa a prova l'angoixa de l'audiència en una escena que fa durar fins que es fa gairebé insostenible. Les tècniques documentals, unides al dramatisme, ajuden a augmentar la versemblança i l'empatia amb els protagonistes. El final de la pel·lícula deixa un regust agredolç, i moltes preguntes per contestar.

El col·loqui amb el director, però, va resultar decepcionant fins a la indignació i és precisament aquest rebuig el que em va impulsar a escriure aquest text. El director de la filmoteca va introduir les preguntes referint-se a la filmografía crítica del director i al nom de la seua productora (Revolution), a la qual cosa Winterbottom va respondre: «Jo no crec que el cinema puga canviar el món (...) Jo no faig pel·lícules per raons polítiques, faig pel·lícules sobre temes que m'interessen». I ací, en aquest punt, va acabar qualsevol referència a la immigració, al contingut de la pel·lícula, a les raons que l’havien portat a contar la història de dos refugiats afganesos. Ni Winterbottom, ni el públic, estaven interessats a parlar d'aquests temes. Tot el que volien saber era com havia rodat el director tal o tal altra escena, o quines estaven en el guió o s'havien rodat espontàniament. L'aspecte formal i la innovació del format es van menjar completament el contingut. El mateix dia que centenars d'immigrants saltaven la tanca de Melilla, el mateix mes que quinze immigrants morien en una platja de Ceuta després de ser disparats amb pilotes de goma per la Guàrdia Civil, els immigrants eren desplaçats del debat en una pel·lícula on eren els protagonistes. Hem arribat a quotes d'insensibilitat tan altes que només arribem a copsar l'epidermis de certes coses? El públic ja no està interessat a establir una relació entre l'obra i la realitat? M'hauria agradat parar aquell desgavell d’esnobisme formalista i preguntar: «Senyor Winterbottom, quina reflexió volia suscitar amb la seua pel·lícula? Què pensa de l'actual política europea d'immigració? Sap que a Espanya es maten els immigrants i se’ls tortura impunement? Què en pensa, d'això? Per què li va interessar aquest tema?» 

Potser això és la postmodernitat, moure's en una liquidesa tal que avui Winterbottom pot dirigir La doctrina del shock i fer declaracions incendiàries contra Bush, i demà no saber molt bé per què fa les pel·lícules que fa i donar-se un bany de narcissisme recordant les dificultats de rodar en les muntanyes del Kurdistan. Això és la postmodernitat, un lloc esmunyedís on la revolució es converteix en una qüestió de marquèting i l'ètica de l'estètica substitueix la del discurs.

Impresionada per la passivitat que està mostrant la societat davant dels abusos que s'estant duent a terme contra els immigrants, potser en faig un gra massa. Però en aquests moments, en què ja no sé de què va això de la cultura i l'art, trobe a faltar Godard, que sempre va entendre que no es tractava només de fer pel·lícules polítiques, sinó de fer pel·lícules políticament. En eixir al barri de Raval, on hi ha la Filmoteca, els joves que han anat a la presentació de Winterbottom comenten extasiats la qualitat de la pel·lícula, rodada sense permissos en condicions extremes amb una càmera digital. Mentre decideixen anar a «pillar birres en un paqui» s'allunyen pels carrerons farcits de vels multicolors. La majoria dels anomenats paquis són, en realitat, d'origen indi.

Carlota Garrido

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada