dimecres, 16 d’abril de 2014

Un comentari d’«El verí» de Baudelaire, per Nekane Heredia


L'any 1857 són processades judicialment dues de les grans obres de la literatura universal: Madame Bovary i Les flors del mal. Totes dues inaguren el que coneixem com a literatura de la modernitat i plantegen el conflicte entre el burgés i l'artista. Aquest critica la moral i les convencions establides per la societat burgesa i refusa admetre, per tant, cap tipus de restricció en la tria de temes, arribant, fins i tot, a reemplaçar la concepció tradicional de la bellesa artística i el seu escenari idílic: la naturalesa deixa de ser l'espai predominant i la ciutat esdevé l’objecte artístic principal de les composicions. Un exemple molt clar d'això és el poema de Baudelaire «A una dona que passa», en què es retrata una nova concepció de les relacions que només port donar-se a les ciutats: l'amor a última vista. Baudelaire descriu la fascinació i la passió que es pot arribar a sentir en la fugacitat d'una mirada atzarosa enmig d'una gran multitud i, alhora, la certesa que mai més no tornarà a produir-se aquesta trobada. En aquest poema s’estableix una contraposició entre l'anonimat que ens comdemna a no veure'ns mai mes i la multitud que ens envolta i fa possible la trobada. 

El concepte de bellesa canvia i deixa de seguir els cànons tradicionals. La bellesa ha de ser particular, anormal, amb dissidències, fins i tot lletja, i són aquestes imperfeccions el que la doten d'atractiu i de misteri. Per altra banda, la poesia de Baudelaire parteix d’un refús de la inspiració romàntica. Els seus poemes estan treballats amb meticulositat i premeditació, i defugen aquella il·luminació artística característica del poeta romàntic. A més, Baudelaire tendeix a crear situacions deliberadament antirromàntiques, com bé ens mostra el poema «Una carronya». Malgrat tot, manté encara categories i procediments romàntics, com ara la concepció típica de l’artista com un ésser inadaptat a la societat. 

Les flors del mal és un títol paradoxal: mentre que «mal» expressa els temes predominants en la poesia de Baudelaire (depressió, angoixa, mort…), el mot «flors» s’associa amb la bellesa, però no en el sentit tradicional, sinó com una visió pecaminosa. El títol remet també a la contraposició entre l'Spleen i l'Ideal. Mentre que el primer representa la mort, el fracàs, l'opressió, l'Ideal representa la fugida d'aquesta realitat a través de les drogues o el sexe, un punt culminant on el poeta es troba cara a cara amb la felicitat. Però aquesta no sinó una aspiració llunyana. 

L’estructura del llibre és una mena de cercle tancat, que ens porta sempre al punt de partida. Comença amb el contrast entre l'Spleen i l'Ideal, tot seguit presentael món de la ciutat, l'evasió de l'autor en l'art, la rebel·lió contra Déu i, finalment, la mort, que no suposa un final definitiu, sinó un retorn a l'inici de la vida, on torna a trobar-se amb l'Spleen i l'Ideal, l'angoixa i l'èxtasi. Aquest èxtasi és un dels temes que més atractius em resulten de la poesia de Baudelaire. No puc deixar de trobar l'Spleen, a vegades, una mica exasperant. L'Ideal, en canvi, amb el qual intenta fugir d'aquest sentiment opressiu em fascina i, potser per això, el poema «El verí» em va captivar des del primer moment.

Aquest poema és una invitació a gaudir dels plaers de la vida, aquests plaers màxims que poden fer-nos oblidar l'Spleen, és a dir, els sentiments d'opressió, tristesa, el pes del temps… Aquests plaers són els que embriaguen i fan ascendir a una suprarealitat, almenys momentàniament. Potser precisament per aquesta fugacitat dels efectes, Baudelaire ens espenta a l'embriaguesa permanent, a no deixar mai de fugir. 

La primera estrofa ens parla del vi. Aquest transforma la realitat «més bruta» fent sorgir «més d'un pòrtic de faula», és a dir, el vi (o l'alcohol ) provoca unes al·lucinacions ambigües: per una banda l'efecte és molt positiu perquè ens evadeix de la realitat, però, per altra, l'últim vers «igual que un sol que es pon en cel ennuvolat» ens suggereix una nota depriment, la idea de depressió, de fatalitat, fins i tot de la mort. 

La segona estrofa ens ofereix una droga més fascinant encara que el vi: l'opi. Aquesta ens produeix sensacions molt més elevades, perquè «engrandeix allò que no té límits / allarga l'infinit, / aprofundeix el temps». Mentre que la sensació de vertigen del vi era molt més limitada i, per tant, la seua caiguda en l'Spleen també, l'opi és molt més fort i, com bé diu Baudelaire, els postefectes són molt més intensos i foscos, «negres i ensopits». 

A les últimes dues estrofes tenim el plaer més anhelat per al poeta: l'erotisme, la sensualitat, la dona. Aquí tenim altra vegada l'ambigüitat que hi ha present en tot el poema: els sentiments o les sensacions més anhelades pel poeta són, també, les pitjors de totes. La paraula «verí» ens suggereix intoxicació, mort. El vers «sadollar-se en aquests gorgs amargs» ens trasmet la idea de caiguda profunda. Així i tot, els seus efectes són veritablement embriagadors, tant, que ni tan sols arriba a descriure'ls amb exactitud. Es limita a expressar uns sentiments confusos: «l'ànima em tremola i es veu a l'inrevés.../[...] la saliva teva, que mossega / i duu a l'oblit una ànima innocent, / i, arrossegada pel vertigen, / la fa rodar, esvanida, fins a les ribes de la mort».

Baudelaire ens obri un nou món, ens tendeix la mà per anar a descobrir noves experiències i sentiments. Baudelaire troba en les drogues i la sensualitat la via de fuga perfecta, perquè el fan sentir-se ple i viu. Li fan perdre el sentit de la limitació, el porten fins a l'abisme, fins a les vores de l'infinit. L'alliberen. Són paradisos artificials, sí, però paradisos artificials que, tot i que acaben destruint-ho, li fan oblidar aquest sentiment d'angoixa permanent.

Trobe fascinant la idea d'anar més enllà dels meus límits. Trobe fascinant la sensació de vertigen que recorre tot el meu cos quan faig alguna cosa gairebé prohibida. Trobe fascinant els sentiments i les emocions que em fan sentir plena, viva, malgrat que la caiguda siga dolorosa. Crec que val la pena arriscar-se per sentiments tan intensos que poden fer-te miquetes. 

L'adrenalina no deixa de ser un vici, una addicció. L'adrenalina que sentim un dia enmig de la naturalesa, quan ens esgotem fins als límits físicament mentre gaudim dels amics i d’unes vistes increïbles. L'adrenalina d'un viatge pel lloc més perdut del món. L'adrenalina dels retrobaments a l'aeroport. Sí. Però també l'adrenalina quan no distingeixes boira de fum, nit de dia, sexe d'alguna cosa més. L'adrenalina quan les ganes s'ixen dels calaixos, quan sents el món als teus peus. Aquesta meravellosa sensació d'immortalitat. Aquesta llum invisible que t'ompli de vida i t'espenta a gaudir-la plenament. La joventut salvatge. Les conseqüències, de vegades, nefastes. Sí. L'Spleen. L'opressió. La monotonia. L'angoixa de voler i no poder. Baudelaire tenia raó. La sensualitat i les drogues construeixen l'Ideal. La manera perfecta de fugir de la vulgaritat de la realitat i tota la seua foscor. Potser es va oblidat, escrivint, de la literatura. Després de tot, si tinc aquestes ànsies de sentiments forts i intensos és per culpa de Kerouac. Si no deixe de trobar avorrides i intrascendents les meues trobades amoroses, és perquè no aspire a tindre un amor menys intens que el de Catherine i Heathcliff, menys impossible que el d'Elizabeth i Darcy, menys comdemnat que el d'Anna i Vronsky. Si les meues paraules, de vegades, no poden evitar prendre un to melodramàtic, és culpa del senyoret Werther. Després de tot, les emocions que busque i enyore són un efecte de les meues lectures. Després de tot, la suprarealitat o paradís més intens que conec són els llibres. 


Nekane Heredia


1 comentari:

  1. M'ha agradat molt ...especialment lo de la bellessa amb dissidències i els conflictes entre el burgés i l'artista...

    ResponElimina