dijous, 15 de maig de 2014

Avorriment, per Josep Conill


No existeix res semblant al caràcter nacional. Les ciències socials ho van posar de manifest ja fa temps i no paga la pena d’insistir en aquesta mena d’obvietats. Això no significa, però, que determinades societats no es vertebrin al voltant de certes experiències, la intensitat de les quals pot esdevenir una dada reveladora sobre la seva manera de ser. En el cas dels espanyols, no sé si algú ha remarcat la importància cabdal que en la seva existència assoleix l’avorriment. No em malentengueu, no pretenc pas que siguin els únics a avorrir-se. Em consta que a tot arreu la gent s’entreté com pot, i la popularitat del sexe, l’alcohol o les drogues proporciona un eloqüent testimoni de la necessitat de «passar», literalment, la vida, com qui passa les planes d’un llibre ensopit, que es llegeix més per obligació que no per devoció. Ara bé, a diferència d’altres grups humans, em fa la impressió que els espanyols són, per damunt de tot, gent que s’avorreix. I no em refereixo al taedium vitae o al spleen, de noble ressonància literària, sinó a certa varietat «castissa» d’avorriment que sembla la segregació glandular d’un poble secularment desocupat. Al capdavall, sense ella no s’hauria escrit molt probablement una part de la literatura espanyola, com ara l’obra gairebé sencera d’Azorín. 

Estic parlant, en definitiva, d’un fet constatable: tot al llarg de la geografia peninsular, en sortir al carrer, hom entropessa infal·liblement amb una munió de zombis aclaparats pel desfici, el principal objectiu «vital» dels quals —sense distinció de procedència, sexe, edat o classe social— consisteix a apaivagar per tots els mitjans el corc del buit interior que els rosega. Tradicionalment, passaven el temps caminant a l’atzar, contemplant els paletes de les obres o fent petar la xerrada amb el primer que trobaven; a hores d’ara, veuen la televisió a jornada completa o comparteixen qualsevol fotesa aproximadament futbolera amb les amistats reals o virtuals, gràcies al recurs imprescindible al telèfon mòbil. Es tracta, ben mirat, de lleugeres variacions de la mateixa experiència: la del temps que s’estira com en la paradoxa eleàtica davant d’uns individus obsedits per la necessitat imperiosa d’emplenar-lo. 

En qualsevol cas, del que no hi ha dubte és que el predomini de l’avorriment no és un fet que es produeixi sense conseqüències individuals ni col·lectives, la més important de les quals desemboca en una percepció dramàticament contradictòria del temps. D’una banda, el present —és a dir, l’instant viscut— s’hi dilata fins a extrems exasperants, com si l’individu romangués atrapat en el cep del no-res; de l’altra, el passat es transforma de forma automàtica en una dimensió insignificant, erma, buida, com la memòria d’aquells que tastaven les aigües del Leteu, senzillament perquè el present de l’avorrit no deixa cap empremta susceptible de ser recordada, ni tan sols la de l’avorriment mateix. Les conseqüències socials que se’n segueixen són també dramàtiques, tant pel que fa al tracte humà, sempre subjecte a la irrupció impertinent del proïsme necessitat de distracció, com a la capacitat de desmemòria que es desprèn d’una convivència sustentada en la més absoluta banalitat. 

Sosté un amic meu — i potser no va gens desencaminat— que l’avorriment constitueix un autèntic universal, però, encara així, em decanto a creure que les coses no són iguals a tot arreu. Parafrasejant una reflexió d’Adorno sobre l’estupidesa, diria més aviat que l’avorriment no és cap qualitat natural, sinó una experiència produïda i reforçada per la societat. En algunes parts d’Europa, sense anar més lluny, la gent va descobrir ja fa segles una certa varietat d’«honestos entreteniments», començant per un refinament superior de la conversa, considerada com la flor més exquisida de la sociabilitat. En realitat, el pensament, la literatura i la ciència no són sinó els productes «excelsos» d’una manera d’entendre la vida que assigna un lloc de privilegi a la curiositat i aquesta, al seu torn, contribueix amb els seus fruits a l’assoliment d’una vida confortable. Estem parlant de societats en què els seus membres acostumen a dotar de «sentit» aquella part de la vida quotidiana relacionada amb els desplaçaments, les inevitables estones d’espera i l’oci, mitjançant la lectura o la realització d’alguna mena d’activitat «creativa». En canvi, la gamma de recursos de què disposen els espanyols a l’hora d’enfrontar-se a situacions semblants, per regla general, no ultrapassa la xerrameca banal o la contemplació passiva d’alguna mena de pantalla. De fet l’addicció a la televisió, l’ordinador o el mòbil, tan habitual entre els nostres joves i no tan joves, no s’explicaria cabalment sense aquesta indigència pragmàtica, constitutiva de la nostra societat. 

Com tampoc no s’explicaria aquesta adhesió frenètica, luxuriant i forassenyada que hi suscita la festa, en les seves múltiples manifestacions —sobretot en les més extremes i cruels—, entre la nostra gent, com si la grisor dels seus dies n’exigís un rescabalament salpebrat amb abundància de vulgaritat, soroll i sang. Ignoro fins a quin punt la implantació secular de modalitats brutals de dominació política, sustentades en la repressió i l’obscurantisme religiós, pot haver influït en la persistència aquesta mena de desbordaments envilidors. Resulta pertinent recordar, en aquest sentit, que el temor i el silenci derivats de les actuacions inquisitorials es veien de tant en tant recompensats per la magnificència i el desplegament espectacular dels actes de fe. No debades, encara ara, ens trobem en un país que exalta a la condició de festa nacional la tauromàquia, que és com dir el plebiscit barroer d’un poble que es rabeja en la seva condició servil al voltant del suplici d’un animal innocent, transformat en veritable boc expiatori de totes les seves desgràcies, l’origen de les quals té uns responsables ben concrets —precisament, les mateixes autoritats que presideixen la festa. 

Qui dia passa any empeny, diu un refrany català, però en certes societats com la nostra aquest procés quotidià no es porta a terme sense una exasperació màxima. I és que aquell qui viu sotmès a la dèria imperiosa de matar el temps, acaba fàcilment obsedit per la necessitat d’exorcitzar la seva desesperació amb l’assassinat ritual, com si es tractés d’una venjança anticipada. La convivència s’hi dirimeix, en conseqüència, a través d’un protocol feréstec i prolix alhora, on el contacte amb l’altre manca de valor intrínsec, en la mesura en què representa només un pretext adreçat a esperar la consumació del nonsense, tal com s’esdevé amb els personatges de Tot esperant Godot de Samuel Beckett. 

Potser no és pas per casualitat, doncs, que un dels poetes espanyols més apreciats del segle XX, Antonio Machado, sigui alhora un gran poeta de l’avorriment, que apareix al·ludit amb reiteració al llarg de la seva obra, com ara en el brevíssim poema de to rilkià sobre la mort que figura amb el número XXXV al llibre Soledades. Galerías. Otros poemas (1907).

Al borde del sendero un día nos sentamos.
Ya nuestra vida es tiempo, y nuestra sola cuita
Son las desesperantes posturas que tomamos
Para aguardar… Mas Ella no faltará a la cita.

Això mateix, aquestes «desesperantes posturas que tomamos…», constitueixen ja l’essència mateixa de l’avorriment.

Josep Conill

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada