dilluns, 19 de maig de 2014

«Carretera enllà», un llibre d'assaigs d'Aldous Huxley

Entre els papers inèdits que Rafael Tasis (1906-1966) va deixar en morir, hi havia la traducció d'Along the Road, un recull d’assaigs d'Aldous Huxley. Durant la Guerra Civil, el 1938, un any abans d'exiliar-se a París, Tasis havia publicat la traducció d'un altre llibre de l’escriptor anglès, El somriure de la Gioconda i un llarg assaig sobre aquest autor en la Revista de Catalunya, que revela l'interès i l'admiració que sentia per Huxley. En aquest assaig, hi assenyalava que era un dels escriptors que «tenen més possibilitats de passar a la posteritat com a representant autèntic de l'home contradictori del segle XX». 

Ara, gràcies a Adesiara, que no para de publicar llibres de primera categoria, podem llegir Carretera enllà en la traducció de Tasis. Dolors Udina s'ha encarregat de l'edició a partir de la transcripció de la traducció manuscrita, escrita en una llibreta amb lletra atapeïda i sense a penes correccions. L’ha repassada i n’ha corregit alguns errors d'interpretació, el treball que el mateix Tasis hauria fet si la mort no l'hagués sorprès tan aviat. En la Nota de la curadora, Udina hi fa constar que «conscient del domini de la llengua de Tasis, he procurat respectar sempre els seus criteris I hi he intervingut només quan m'ha semblat que, si la traduís en aquests moments per publicar-la ara (i comptés amb la diversitat de mitjans que tenim ara a l'abast els traductors), ho hauria escrit diferentment». El resultat és magnífic. 

En l’obra literària de Huxley, els assaigs solen presentar la forma d’una divagació a partir d’alguna circumstància personal —una lectura, un viatge, una anècdota—, amb un to de conversa que reflecteix una personalitat inquieta, molt intel·ligent, capaç de mantenir la pilota enlaire a propòsit de qualsevol tema. En les novel·les, l’argument, els escenaris i els personatges estan sempre al servei de la confrontació d’idees i de punts de vista, cosa que les aproxima al gènere de l’assaig. Aquesta característica de la seua obra narrativa va portar molts crítics a qualificar Huxley de novel·lista d’idees. En el mal sentit de la paraula, és clar. Prejudici antiintel·lectual a banda, l’objecció no fa justícia a Huxley que, com a novel·lista, se sentia atret per l’espectacle humà de la falta d’adequació que es produeix sovint entre la realitat personal i la racionalització que cadascú en fa. Tenia una habilitat especial per copsar la dissonància entre el que un personatge diu i pensa, i el que és i el que fa realment. Per a Huxley, l’assaig i la novel·la eren dos mitjans igualment efectius de desmitificar ideologies i actituds, de desemmascarar les pretensions i els falsejaments que envolten la vida de la gent. A Fuster, li agradava molt Huxley.

D’altra banda, l’aproximació entre la noveŀla i l’assaig és una característica que Huxley comparteix amb bona part dels novel·listes de la primera meitat del segle passat, des de Proust a Musil, passant per Gide i, és clar, per Thomas Mann. Per a aquests novel·listes, la ficció narrativa es va convertir en un instrument de recerca, que permetia donar als problemes que els obsedien una intensitat més gran.

Carretera enllà porta el subtítol de Notes i assaigs d'un turista. Però els records dels viatges, per Itàlia fonamentalment, són només un recurs de l’autor per assajar-se en un marc concret i per donar un fil conductor a les seues reflexions i observacions. El primer bloc dels quatre en què està organitzat el llibre es titula Del viatge en general. L'assaig que l’obre, ¿Per què no romandre a casa?, respon a l’actitud típica de Huxley de desmitificar i criticar l’esnobisme en qualsevol ordre de la vida, com ara l’ànsia de viatjar. Els turistes, diu, «són una tribu d'aspecte lúgubre. He vist cares més animades en un enterrament que a la plaça de Sant Marc» i «a molts pocs viatgers els agrada realment viatjar». Si ho fan, és per esnobisme, perquè és el que fa la gent més distingida. Què en diria ara Huxley, en l’època del turisme de massa, quan viatjar és el que fan o volen fer tots, incloent-hi l’entusiasta tercera edat? Per què viatjar és considerat per molta gent el millor que es pot fer en aquesta vida? 

Huxley no s’oblida de comentar una condició sine qua non de qualsevol viatge com Déu mana: la visita dels museus, aquesta forma per excel·lència de fatiga física i mental. Voleu dir que la gent s’ho passa bé visitant museus, es pregunta Huxley? Per què no es revolten davany aquest homenatge obligat que cal retre a l’Art? Al final del seu assaig, però, reconeix que «per mi, francament, viatjar es un vici. La temptació de cedir-hi m'és gairebé tan difícil de resistir com la temptació de llegir promíscuament i omnívora, i sense objectiu». Huxley afirma també que llegim i viatgem «no per eixamplar o enriquir els nostres pensaments, sinó per oblidar agradablement que existeixen». 

En El camp, Huxley remarca que l’entusiasme modern per la natura silvestre és recent i que va començar entre els anglesos: «no és sorprenent que el poble que primer va fer inhabitables les seves ciutats amb la brutícia, el soroll i el fum hagi estat el primer a estimar la naturalesa». La conseqüència ha estat que «la nostra passió anglosaxona pel camp ha tingut el resultat de convertir el camp en una vasta ciutat. El nostre amor l'ha assassinat». 

L’assaig que més m’ha interessat d’aquest primer bloc és el que porta per títol Llibres per al viatge, encara que, personalment, quan viatge no solc llegir ni una ratlla. Això sí, sempre m’emporte algun llibre a la maleta, per si de cas. En canvi, m’agrada molt veure les llibreries dels llocs que visite. No puc evitar un sentiment de menyspreu quan arribe en una ciutat important i les seues llibreries no estan a l’altura de les circumstàncies. 

Huxley, quan viatjava, sí que llegia. En aquest asssaig es planteja quines són les qualitats essencials d’un bon llibre de viatge. En primer lloc, diu, ha de ser una obra de tal mena «que hom la pugui obrir sigui on sigui i estar segur de trobar-hi alguna cosa interessant, completa per ella mateixa i susceptible de ser llegida en poca estona. Un llibre que requereixi una atenció continua i un esforç mental prolongat és inútil en un viatge; perquè el lleure, quan hom viatja, és molt breu i està tenyit per la fatiga física, la distracció del pensament i la incapacitat de fer esforços gaire extensos». 

Entre els llibres que poden complir aquestes condicions hi ha les antologies de poesia, en què cada pàgina conté alguna cosa completa i perfecta per ella mateixa. O les col·leccions de màximes i aforismes. Per a Huxley, «cap no pot passar al davant de les de La Rochefoucauld. Jo sempre reservo la butxaca esquerra de dalt de l'armilla per a una reimpressió minúscula de les Màximes». També recomana les dites aforístiques de Nietzsche, que «tenen en comú amb les de La Rochefoucauld que són gràvides i expansives», en el sentit que el pensament hi pot aprofundir perquè tenen molt de contingut implícit. La qualitat d’un bon aforisme, remarca, no resideix en l’enginy verbal o en l’encert de l’expressió. Ha de permetre que «com més hi pensem, més substància hi trobem».

Un altre llibre que recomana és la Vida de Johnson de Boswell, perquè «combina els aforismes expansius amb les anècdotes». Ara, el millor de tots els llibres per als viatgers, segons Huxley, és «un volum (qualsevol dels trenta-dos serveix) de la dotzena edició, de format mitja, de l'Encyclopaedia Britannica. Per al viatger, que només disposa de mitges hores breus, és el llibre perfecte, el més perfecte, ja que dono per fet que, essent un viatger nat, és molt probable que sigui també un d'aquests lectors indulgents i errívols als quals l'Encyclopaedia Britannica, quan no es consulta amb un objectiu pràctic, ha d'atreure especialment. Jo no passo un dia fora de casa sense portar-ne un volum a sobre. És el llibre dels llibres». L’edició a què es refereix Huxley, molt diferent de l’actual, és la dotzena, en trenta-dos volums de format mitjà (a handy edition) molt manejables. En la biblioteca del meu pare n’hi ha l’onzena, en vint-i-nou volums, del 1910-1911, també de format mitjà. Supose que deu ser més o menys la mateixa que feia servir Huxley. El meu pare la va comprar a Madrid per mil pessetes. (Via Google he trobat aquest article: The magic of Encyclopaedia Britannica 11th edition.)

La segona part del llibre, Indrets, està dedicada fonamentalment a diversos llocs d'Itàlia i m’ha interessat menys, però hi ha un capítol sobre el paisatge holandès que té gràcia. És molt bo l’assaig dedicat a Brueghel inclòs en el tercer bloc, Obres d'art. En La millor pintura, un altre dels assaigs d’aquesta part, Huxley defensa que per a ell la millor pintura del món és la Resurrecció de Piero della Francesca. Llegiu-lo, si voleu saber les raons de la seua tria. Huxley afirma que hi ha una escala de valors absoluta per mesurar el mèrit artístic i que aquesta escala, en darrer terme, és moral. 

En el quart i últim bloc del llibre, De camí, hi retrobem un dels motius recurrents del pensament de Huxley: la relació entre la ciència i les lletres. Huxley era un escriptor que tenia una formació científica important, cosa inaudita entre la gent del ram. En un dels assaigs d’aquesta part afirma que els homes de ciència són més feliços que els altres, i que, «quan llegim les seves vides trobem que generalment, a l'hora de la veritat, van ser feliços. Que satisfactòries que són sempre aquestes vides dels homes de ciència nats! Hi ha una integritat en aquests homes, una unitat d'orientació que a la resta de nosaltres, pobres mortals desatents, ens sembla meravellosament envejable i meravellosament bonica». Un altre punt a favor de la ciència enfront de l’art és que aquest «està més exposat a l’esnobisme que no pas la ciència». En un altre pas diu que «m'estimaria més ser Faraday que Shakespeare». 

Llegiu Huxley. Les seues obres combinen l’encant —l’entreteniment, si voleu dir-ho així— i la intel·ligència, dues qualitats que en la seua obra es reforcen mútuament.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada