divendres, 23 de maig de 2014

Revista de Catalunya, 1938

No sabia que Rafael Tasis havia escrit un assaig sobre Aldous Huxley, publicat el 1938 en la Revista de Catalunya. Quan en vaig trobar la referència en la Nota de la curadora de l'edició de Dolors Udina a Carretera enllà, el llibre d’assaigs de Huxley comentat en l’entrada anterior, em van entrar ganes de llegir-lo de seguida. Vaig cercar en Google per veure si estava penjat en la Xarxa. Però no. Sí que hi vaig trobar, en canvi, la referència bibliogràfica exacta en un estudi de Diana Sanz Roig, La novela europea en la Barcelona de entreguerras. Em va semblar que la manera més ràpida i més còmoda de llegir el text de Tasis era fer-me amb la Revista de Catalunya en què va aparèixer. Va ser fàcil. En vaig localitzar una en uniliber al preu molt raonable de vuit euros. Al cap d'uns dies em va arribar puntualment a casa. L'exemplar tenia les cobertes una mica desgastades, però l'interior estava impecable; el paper no s’havia esgrogueït gens i la impressió era nítida i clara. 

L'assaig, de caràcter divulgatiu, ocupa les pàgines 181-211 de la revista i està dividit en quatre blocs: l'home, el novel·lista, l'artista creador i el pensador. La part que més m’ha interessat és la dedicada a les dues novel·les que Tasis considerava les més importants de Huxley: Point Counterpoint i Eyeless in Gaza (aquesta no l’he llegida encara, ai!, però ja la tinc a la llista). He pres nota, sobretot, del que diu sobre Contrapunt. Tasis assenyala que aquesta novel·la «restarà com la seva producció més característica i important. Els llibres que han vingut després són, en realitat, ampliacions i comentaris dels mil temes que hi ha suggerits en aquesta novel·la, que compta entre les millors de la nostra època, i que és, ensems que un document humà preciós, una obra d'art i de tècnica prodigiosa». Afirma també que Contrapunt és un exemple de virtuosisme, que «reïx en l'aplicació d'una fórmula musical a una novel·la». Huxley hi du a terme una «orquestració de diversos temes, de diversos drames personals que s’encavalquen. I s'entrecreuen sense que l'un ofegui l'altre, ans combinant-se i destriant-se contínuament». Per a Tasis, Spandrell, un dels personatges de Contrapunt, que defineix brillantment com un «esnob del pecat», és la figura més important del llibre i «on Huxley ha posat una major tendresa i un significat més pregon». 

En aquest número de la Revista de Catalunya s’hi pot llegir també La tràgica fi de Miguel de Unamuno de Pere Corominas, El concepte d'Espanya de Ferran Soldevila i uns poemes de Bartomeu Rosselló-Pòrcel del llibre, inèdit en aquell moment, Imitació del foc. En una nota, s'hi adverteix que «Bartomeu Rosselló-Pòrcel, català de Mallorca, morí al Brull el dia 5 del proppassat gener. La Revista de Catalunya publica avui alguns poemes inèdits, escollits del llibre que el jove mestre ha deixat complet i llest per a la impressió. La seva forta personalitat serà estudiada en un assaig que per a la Revista de Catalunya prepara un dels nostres millors crítics». 

El contingut de la revista es completa amb una secció de Cròniques, que conté articles d'Andreu A. Artís, Ferran Soldevila, Maurici Serrahima, R. Closas, Fermí Vergés, Antoni Rovira i Virgili, i Joan Sacs, i una altra de Llibres amb textos de Josep Maria Capdevila, Lluís Montanyà, Cèsar August Jordana i Rafael Tasis.

Aquesta publicació de tanta qualitat, i de tanta vitalitat intel·lectual, es va publicar durant la Guerra Civil. La lectura de l’editorial, Per què ens batem els catalans, signat per Josep Pous i Pagès, resulta, tants anys després, dolorosament impressionant. En reproduesc el principi, sense cap comentari:



PER QUÈ ENS BATEM ELS CATALANS

ENS batem per la Llibertat, per totes les múltiples formes de la llibertat humana. Ens batem, doncs, per la nostra llibertat d'homes; però ens batem també, i principalment, per la nostra llibertat de catalans.

Els nostres enemics són els de sempre: aquells militars de la llei de jurisdiccions i la pàtria inconsútil, que tantes vegades han parlat d'arrasar Catalunya i sembrar-la de sal; aquells bisbes sempre més decantats a servir el Cèsar que a Déu, i que el Cèsar de torn enviava a Catalunya a perseguir capellans liberals i catalanistes; els polítics que han entrebancat deliberadament totes les manifestacions de l'esperit català, que s'han oposat en tot .instant que trobessin satisfacció les més mínimes aspiracions catalanes; són tota la gent del dialecto soez i el hable usted cristiano; són totes les formes i totes les varietats de l'anti-Catalunya, units en el mateix odi a l'ànima de Catalunya i la mateixa enveja de la riquesa de Catalunya.

Si aquest sinistre conglomerat de passions anticatalanes arribés a triomfar, no cal. dir quin tracte ens donarien. Catalunya fóra passada a sang i a foc, la nostra potència econòmica destruïda, la nostra llengua bandejada, totes les manifestacions de la nostra cultura suprimides, els catalans perseguits en rasa; no els socialistes, no els republicans, no els liberals solament, sinó tots els catalans i pel sol fet d’ésser catalans.

Ja ho he dit altres vegades. Però hi ha coses que no seran mai prou repetides. A les altres terres hispàniques, la gent del nostre camp es baten per la seva llibertat d'homes. Nosaltres ens batem per la nostra llibertat d'homes i de catalans; i alhora per la nostra existència. No per la nostra existència individual: per la nostra existència col·lectiva. Guanyi qui vulgui en aquesta contesa, els altres pobles hispànics continuaran essent en el fons el que eren: no hi perdran cap tret essencial de llur fesomia caracteristica. Si nosaltres perdéssim, Catalunya passaria a ésser un nom solament, una simple expressió geogràfica. Com a poble hauria mort. Si no definitivament, perquè sembla que Catalunya tingui, com el fènix, el privilegi de renéixer de les seves cendres, i quan un hom la diria més perduda és quan es troba en els inicis d'una més triomfal resurrecció —com a mitjans del segle passat, que arriba a l'extrem de renunciar per voluntat pròpia a la forma natural d'expressió del seu pensament com a eina de cultura i és quan s'inicia de fet la seva renaixença—, si la mort de Catalunya com a poble no fos una mort definitiva, fóra un desmai de llarguíssima durada, d'anys i més anys, potser de segles. Hem de pensar que li ho prendrien tot, que la privarien sistemàticament de tot el que pogués mantenir el flam sagrat del seu esperit.

Josep Pous i Pagès (Revista de Catalunya, febrer del 1938, número 83)




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada