dijous, 29 de maig de 2014

El punt de vista nacional en la literatura universal, per Tomàs Llopis

Em contaven uns alumnes que un professor corrector de literatura universal a les PAU, en el moment de l’examen, recomanava als alumnes que donassen algunes referències a la literatura espanyola perquè ell no dominava prou el català ni la literatura catalana. L’anècdota, potser aïllada, posa el dit a la nafra de l’especial importància del punt de vista en l’estudi de la literatura universal a segon de batxillerat.

En un altre moment potser caldrà discutir aspectes pedagògics com ara el risc de l’assignaturització en una matèria que volem tan vivencial, i potser que aquest debat provoque més unanimitats. Ara, però, allò que potser es debat més als claustres i als despatxos dels caps d’estudis és l’assignació d’una matèria tan luxosa i sensible al departaments legalment adients: el de castellà o el de valencià.

Hi ha en joc diverses solucions i múltiples arguments. Coneixem casos en què s’ha arribat a un pacte per l’alternança, és a dir la “igualtat” salomònica, tres anys per a cadascú. En altres, directament i sense discussió s’ha assignat al departament de “la gloriosa lengua del imperio” i finalment en alguns centres com el meu han prevalgut els arguments favorables a assignar definitivament la Literatura Universal al departament de valencià.

No es tracta ací de qüestionar la capacitat pedagògica de ningú, ni de discutir els drets legalment consolidats i ni tan sols els coneixements acadèmicament reconeguts; però és evident que el que hi ha en joc és el punt de vista des del qual s’aborden figures com Sòfocles, Dante, Shakespeare, Flaubert, Baudelaire o Kafka, per citar només els autors de les obres de lectura triades com a exemple de cada tema del programa consensuat per les universitats valencianes.

Tots sabem que la traducció és una manera d’incorporar una obra estrangera a la cultura pròpia i, en això, no hi ha d’haver pacte possible: o la incoporem a la nostra o haurem perdut una gran oportunitat i s’incorporarà a l’altra, com les parles de les Stars de Hollywood, els personatges de les televisions que ara mateix podem veure els valencians, etc.

M’agradaria ressaltar, en això, dos aspectes essencials: el primer la possibilitat de contribuir a enriquir el lèxic propi des de l’expressió d’un món sovint allunyat del de l’alumne i de retruc la possibilitat de viatjar-hi en l’idioma del país. El segon, la contribució a l’educació del gust si més no literari des del nostre idioma. I això esdevé vital quan sembla que cal encara combatre la concepció que la literatura catalana, “valenciana” per dir-ho potser amb una expressió volgudament reduccionista, és secudària, subalterna i de poca volada, la qual cosa comporta un error i un risc que cal evitar de totes passades.

Finalment, cal assegurar una sèrie de referències ineludibles per a la recuperació de la consciència nacional dels alumnes. Amb un parell d’exemples extrets del programa de l’assignatura n’hi haurà prou per a fer-me entendre:

El primer correspon al primer ítem del tema 3: “La lírica petrarquista del Renaixement al Barroc”, caldrà, doncs fer referència a la influència del poeta d’Arezzo en Bernat Metge i en March, sense la qual no és possible explicar prou bé la penetració del petrarquisme a l’altiplà peninsular, on arriba simplement per la normal transmissió de la cultura entre països veïns, els quals —tot siga dit— ignoren i silencien de vegades deliberadament aquesta baula nostra que ens identifica, com fa el corrector castellà que ha donat peu a aquestes notes. I m’agradaria adduir encara un altre exemple del quart apartat del mateix tema, “Cervantes i el naixement de la novel·la moderna”. Ací, qui gosaria atribuir màgicament a l’autor del Quijote la modernització del gènere novel·lístic sense personatges com Plaerdemavida o Estefania, les aventures del Tirant, que mor al seu llit, o l’estranya relació amorosa de l’Emperadriu i Hipòlit? El punt de vista “universal” és impossible en la seua complexitat, però és o hauria de ser inevitable tenir en compte i partir de la tradició i dels referents més pròxims a l’alumne.

En conclusió, la literatura universal no és, no ha de ser només una llista de noms i d’obres recollides en un cànon determinat i asèptic, ni un espai de culte per a les més grans obres i llurs autors; ha de ser una eina de coneixement des de la pròpia experiència vital, que comença per l’idioma. En això, els docents compromesos amb l’ensenyament de qualitat i amb la recuperació del País Valencià no podem renunciar a exercir el dret a assumir l’encàrrec de donar a conèixer el cànon universal des de la perspectiva de la nostra tradició cultural. La recompensa, per a qui ho faça, serà, a més, ben personal i gratificant.

Tomàs Llopis
(escriptor, exprofessor a l’IES Enric Valor de Pego)

2 comentaris:

  1. Magnífic, de lectura obligatòria als claustres on encara estem discutint a qui li toca impartir la literatura universal

    ResponElimina
  2. Sóc professsora de castellà i impartisc la Literatura Universal, però estic d'acord amb els teus arguments, s'hauria de donar en valencià i m'agradaria fer-ho així. No crec que em deixaren. Ara, si diguera d'impartir-la en anglès...

    ResponElimina