dimecres, 11 de juny de 2014

Llegir Paul Valéry

Mentre repasse els manuscrits del meu pare, preparant l'edició d'un pròxim llibre d'assaigs, comprove que Paul Valéry hi és una referència constant, insistida. No m'ha estranyat gens. Tinc molt viva en el record la seua imatge, mig tombat al silló de la saleta, llegint algun dels dos gruixuts volums dels Cahiers en l'edició de la Pléiade. A la seua biblioteca hi ha tots els llibres de Valéry, profusament subratllats.

En un dels manuscrits, hi trobe aquesta anotació: «Ho confesse francament: no puc deixar de sentir una especial tendresa pel vell —ja que mai no va ser jove— Valéry. Un Valéry pacient i hàbil com un bon artesà, maniàtic com un bon matemàtic, separat del món com un monjo...» En un altre pas, escriu: «És una mena d’heroi de la raó. No en el sentit, per exemple, d’un Einstein, d’un Spinoza, d’un Euclides o qualsevol altre gran savi. Valéry funciona d’una altra manera perquè no es va proposar construir cap teoria ni cap sistema, sinó que es va dedicar a portar la raó als seus límits més extrems. I ho va fer, forçant-ne la frontera, tot desplaçant-la més enllà per explorar els seus poders i les seues possibilitats inèdites».

Alguns d’aquests textos de Josep Iborra sobre Valéry ja han estat publicats en Fuster, una declinació personal, concretament una sèrie d’anotacions en què confronta l’escriptor francès amb Fuster, com ara aquesta: «Ni Fuster ni Valéry pateixen de conviccions. En aquestes condicions, es “posen” a pensar. Val a dir que tots dos són igualment escèptics, però de manera diferent. Fuster es malfia de les afirmacions dels altres; Valéry, no les té en compte. Per això, el primer sol començar, o avançar, o acabar el seu raonament amb alguna citació. Valéry no en fa mai cap. No es mou com Fuster, en el món de les “opinions”, no discuteix amb ningú, per refutar-lo, ni hi apel·la per confirmar-s’hi o afermar-s’hi. Valéry llegia poc, i aquest poc consistia sobretot en llibres de ciència, que li resultaven més interessants que la literatura. Fuster, en canvi, llegia molt. Tractava de simplificar intel·ligentment les coses. Valéry, de complicar-les intel·ligentment. La seua taula rasa vol dir no pensar amb o contra els altres, sinó pensar dins el grau zero del seu esperit per submergir-se en les seues profunditats “sota” zero». 

Jo he llegit poc Valéry. Le cimetière marin, certament, alguns poemes solts i alguns assaigs de la sèrie Variétés. Com que ara he hagut de consultar molts dels seus llibres per comprovar-ne les citacions que apareixen en els manuscrits del meu pare, m'han entrat ganes de llegir-lo d’una manera més sistemàtica. He començat, de nou, per Le cimetière marin, en una edició bilingüe d’Alianza Editorial amb traducció al castellà de Jorge Guillén, acompanyada d'un comentari de Gustave Cohen i d'un text de Valéry comentant al seu torn el comentari d'aquell. Aquest llibre el vaig trobar fàcilment. Estava col·locat entre els altres volums d’Alianza i el vaig reconèixer de seguida pel color blau de la portada de Daniel Gil. 

Al cap de poc, vaig recordar que en la biblioteca del meu pare n’hi havia una altra edició bilingüe, publicada per Empúries amb una traducció al català de Xavier Benguerel de Le cimetière i d’altres poemes de Valéry, un volum amb les cobertes blanques de la mateixa col·lecció en què van aparèixer la poesia de John Keats traduïda per Marià Manent i la de Georg Trakl en traducció de Feliu Formosa. El vaig buscar, però no hi va haver manera. No el vaig trobar ni al sector on hi ha agrupats els llibres de poesia, ni tampoc al costat de les altres obres de Valéry. Vaig resseguir els prestatges una i altra vegada, perquè ja passa sovint que justament el que tens davant del nas és el que no veus. Debades. Vaig buscar també en la meua biblioteca, per si l'havia agafat feia temps i no ho recordava. Tampoc. I vaig començar a resignar-me a la pèrdua d'aquest llibre, cosa que no em feia gens de gràcia. 

Finalment, un dia que havía anat a dinar a casa de ma mare, em vaig asseure un moment al silló de la saleta, que està igual com ell la va deixar. D'esma, vaig allargar la mà al prestatge que hi ha sota la tauleta al costat del silló. Allí, al costat de dos llibres de filosofia i d’un volum de contes de Txékhov, hi havia l'exemplar d’El cementiri marí que estava cercant. 

Era un dels llibres de capçalera del meu pare.

1 comentari: