dimecres, 27 d’agost de 2014

Dues obres fonamentals de la literatura italiana (1)

Ara que, inexplicablement, s’estan acabant les vacances, tinc la sensació que les hauria d’haver aprofitat molt més, que hauria d’haver fet més coses. Sempre em passa igual. De tota manera, aquesta vegada estic moderadament satisfet, perquè com a mínim hauré llegit dos llibres que tenia pendents des de feia molt de temps, dues obres fonamentals de la literatura italiana: la Storia della letteratura italiana, de Francesco De Sanctis (1817-1883), i I promessi sposi, d’Alessandro Manzoni (1785-1873). 

Aquests dos llibres van contribuir d’una manera decisiva a construir la moderna literatura italiana nascuda amb el Risorgimento. Tots dos són molt estimats pels italians. Tots dos són escassament llegits fora d’Itàlia. Quan estudiava a la facultat, em vaig matricular a l’Istituto Leopardi per aprendre italià. Recorde que la meua professora, Laura, que era italiana, s’estranyava molt que cap dels seus alumnes hagués llegit I promessi sposi

Josep Pla tenia una predilecció especial per la Storia de De Sanctis. Al llarg de la seua obra la va esmentar sovint i en va traduir alguns capítols en el volum 37 de l’Obra Completa, Itàlia i el Mediterrani, per ajudar a difondre-la entre nosaltres. En una entrada d’El quadern gris de 8 de setembre de 1919, va anotar que «una de les poques coses útils i de bon sentit que vaig fer en el curs dels meus anys universitaris a la Facultat de Dret fou concórrer a un curs de llengua italiana, donat a la Casa degli Italiani de Barcelona». Una mica més avall confessa que «vaig començar a estudiar l’italià per llegir la Història de la literatura italiana de Francesco De Sanctis, llibre d’un interès decisiu». 

Mentre llegia la Storia, estava atent a veure si identificava en l’original la definició de la literatura de De Sanctis que Pla va citar en el prefaci a La vida amarga, assumint-la com a pròpia: «La literatura és el reflex d'una societat determinada en un determinat moment. L'axioma —vàlid des dels temps més reculats— és de De Sanctis, i jo modestament el comparteixo». El fet és que no l’he trobada en aquests termes exactament, sinó en aquesta fórmula més concisa encara: «la letteratura è l’espressione della società». Potser, tal com la cita Pla, es troba en alguna altra obra de De Sanctis o, més probablement, la va refer en la memòria a la seua manera.

Després de llegir aquest llibre comprenc per què a Pla li agradava tant. A més del seu gran valor com a critica literària, crec que Pla hi va trobar expressada una concepció de la literatura amb la qual s’identificava plenament. Sovint, quan De Sanctis vol elogiar un escriptor diu que el seu estil «è tutto cose», és a dir, que darrere de cada frase hi ha una referència concreta, precisa i exacta, observada o viscuda. Per contra, fa servir el mot «retòrica» per caracteritzar despectivament l’estil d’un escriptor: «rettorica, cioè a dire menzogna, espressione pomposa di sentimenti convenzionali». Pla hauria subscrit aquests criteris al peu de la lletra.

Els capítols de la Storia dedicats a Dante, a Petrarca —ple de clarobscurs—, a Maquiavel, a Aretino, «che avea la logica del male e la vanità del bene», són extraordinaris i m’agradarà rellegir-los d’ara endavant. Tot el llibre està ple d’observacions intel·ligents, expressades amb força i agilitat. Sobre l’infern de Dante, De Sanctis escriu que «nell’inferno la vita terrena è riprodotta tal quale, essendo il peccato ancor vivo e la terra ancora presente al dannato. Il che dà all’inferno una vita piena e corpulenta, la quale spiritualizzandosi negli altri due mondi diviene povera e monotona». En un pas del seu llibre, defineix la prosa com a «la coscienza e la reflessione della vita». En un altre, encara, parlant d’un grup d’escriptors que van constituir una escola, diu que «non potendo esser nuovo, furono strani». Voldria llegir altres llibres de De Sanctis, sobretot els Saggi critici i els Nuovi saggi critici

Fullege una altra gran història de la literatura italiana, la d’Attilio Momigliano, que Borges admirava molt, igual que la seua edició de la Divina Comèdia. Momigliano dedica un capítol a De Sanctis i l’inicia declarant categòricament que «il miglior frutto del romanticismo italiano è l’opera critica de Francesco De Sanctis». Sobre la seua Storia diu que «è la storia dell’Italia vista attraverso la letteratura, cioè attraverso l’espressione più rica e più significativa dello spirito della nazione». I en fa aquest bell elogi: «ogni volta che la sottigliezza o la sordità dei critici posteriori ci urta e ci lascia perplessi, torniamo al suo libro, e ci ritroviamo l’immagine vera del poeta». Hi afegeix, també, que «a questo non sarebbe riuscito il De Sanctis se non fosse stato anche un grande scrittore, uno dei maggiori prosatori della nostra letteratura».

En la pròxima entrada us parlaré una mica de la novel·la de Manzoni.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada