dijous, 7 d’agost de 2014

Un llibre de Walter Benjamin

Llegit, amb un enorme interès, Infància a Berlín cap al 1900 de Walter Benjamin, en una traducció al català d’Anna Soler Horta que ha editat Lleonard Muntaner. El volum recull una sèrie de textos publicats en diversos diaris o revistes entre els anys 1932 i 1938. Theodor Adorno els va editar per primera vegada en forma de llibre el 1950.

Infància a Berlín cap al 1900 és una bona manera d’introduir-se en l’obra de Benjamin, escriptor molt complex, de vegades críptic. En el seu cas, però, l’esforç sempre compensa. Walter Benjamin no cau mai en el galimaties com fan sovint Adorno i tota la seua colla. De tots els pensadors alemanys del seu temps, ell era el més intel·ligent i el que tenia més talent.

Aquest llibre es podria definir com una reconstrucció, intel·lectual i lírica, de la infantesa. També, com una reflexió sobre l’operació de la memòria, sobre la imbricació tensa de passat i futur, de record i d’anticipació. En són una mostra Notícia d’una mort i La capsa de lletres, dos dels capítols que més m’han agradat, i que us invite a llegir pel vostre compte,

En Notícia d’una mort, Benjamin escriu que s’ha fet referència sovint al «xoc amb què un instant ens penetra la consciència com si ja l’haguéssim viscut», però troba estrany que «ningú no hagi examinat encara el revers d’aquest arravatament», que potser és molt més interessant que l’altre. De vegades, «hi ha mots o silencis que són senyal d’un estrany invisible: el futur, que se’ls va deixar oblidats a casa nostra». Coses que no s’entenen o que no es veuen en el moment en què es viuen. Aquest fenomen, que es pot donar en qualsevol moment de la vida, és propi sobretot de la infantesa. El moment de la comprensió d’aquell moment sol estar absolutament desconnectat del temps en què es va viure. Arriba tard o, simplement, ja no és pertinent. El que va ser important en el passat era la consciència que hi havia un buit, que hi mancava alguna cosa.

En la primera frase de La capsa de les lletres Walter Benjamin constata que «mai més no podrem recuperar el que hem oblidat». L’enunciat sembla tautològic. Es pot recuperar el que s’ha oblidat? Si es recupera és que no s’havia oblidat del tot: no s’havia esborrat. Havia quedat, això sí, desconnectat, arraconat: oblidat. De vegades, un fet fortuït pot produir-ne l’actualització. Borges afirmava que l’oblit pot ser una de les formes profundes de la memòria. També deia, amb malenconia, que cada record ho és de l’últim record, de manera que cada vegada ens allunyem més del passat que vam viure. El record és una còpia que es difumina una mica cada vegada que el fem servir.

Per a Benjamin, «el que fa que les coses oblidades siguin tan gràvides i feixugues no és sinó el rastre d’antics costums en què ja no podem retrobar-nos». Podem somiar o recordar els gestos del passat, però ja no podem despertar-nos per realitzar-los de debò: «puc somiar com vaig aprendre a caminar. Però de què em serveix? Ara sé caminar, però mai més no podré tornar-ne a aprendre».

2 comentaris:

  1. Un llibre magnífic. Tant de bo marqui l'inici d'una sèrie de traduccions de Benjamin, que ens fan molta falta.

    ResponElimina
  2. De vegades, un fet fortuït pot produir-ne l’actualització

    ResponElimina