dimarts, 19 d’agost de 2014

Un nocturn de Carner

Fa temps vaig comentar en aquest bloc un poema breu i intens de Josep Carner, «Enyor», que expressava un sentiment d’estranyesa davant la vida i d’atracció pel no-res. «Enyor» havia aparegut per primera vegada, amb el títol d’«Enyorança» en L’oreig entre les canyes (1920), però Carner, en la revisió que va dur a terme de la seua obra poètica en Poesia (1957) el va incloure finalment en la secció Cor quiet, que, al seu torn, era una refosa del llibre publicat el 1925 amb el títol d’El cor quiet. Aquest volum va representar un punt d’inflexió en la seua obra: els lectors hi van descobrir una poesia dominada per l’angoixa de viure, que trencava amb l’optimisme i l’humor anteriors. 

El cor quiet estava estructurat en diverses parts, la primera de les quals portava per títol Les nits. Un dels millor poemes d’aquest cicle de la nit, que es va incloure en la secció Verb en l’edició de Poesia (1957), és «Nocturn». És un dels grans poemes de Carner. Mostra un sentiment d’angoixa molt més dramàtic i radical que «Enyor». El reproduesc en la versió definitiva del 1957: 

Nocturn
¿Quines són les imatges
que al fons s’agiten de les vostres nits,
ocells planyívols, animals salvatges
que les pobleu de queixes i de crits?
¿Voldrà lligar-se amb d’altres harmonies
la música de fulles, més suau
de nits que no de dies?
¿Què cerca el vent nocturn a dins l’afrau?
Fins el penyal, guarnit de molsa bruna,
a mig pendís entravessat i cot,
mig diríeu que viu sota la lluna
per bé que sembli indiferent a tot.
Serena, quietud, vent i tempesta,
posats de la foscor,
¿porteu alguna divinal requesta
en ritme d’esperances i de por?
Almenys jo crec, si dins la nit faig via
quan tanta d’animeta s’abalteix,
que el gran drap de la nit es desficia,
l’obscuritat glateix.
Àngels, tal volta, elisianes roses
entorn esfullen de l’oscat sentit;
o brollen veus parentes, de les coses
que frisen demanant un esperit.
El floc argentadís i la temença 
de l’herba i el brancam esmaperdut
¿engany serien de la vana pensa
o un signe, un d’oblidat o inconegut?
Una remor que flota esmorteïda,
¿és d’un passat o d’un futur trepig?
¿Són els difunts que capten a la vida
o els venidors que tusten al desig?
¿L’alè m’inspira d’una oculta raça?
Mon pensament, ¿qui esgarriat me’l féu?
Ja fins me sembla com si fos ma passa
d’un altre, caminant darrera meu.

¿On és l’aigua del pou que cal obrir?
¿On el tresor colgat? Sóc a llur vora,
i jo que els cerco n’he restat defora,
com un que dorm, sens veure ni capir.

Amara de llum pia,
oh doll quiet i blanc
del pleniluni que els enyors desnia,
la lassa i espectral malenconia
d’una presó de fang.


La major part del poema està estructurada a partir d’una sèrie d’interrogacions, que expressen des dels primers versos un sentiment d’angoixa i d’agitació. L’espai de la nit, en desfer els perfils clarament definits de la vida quotidiana, aboca el poeta al misteri i a la inseguretat, i provoca un trasbals en la seua consciència. En la nit, tots els contorns definits es desdibuixen i, alhora, tot pren una vida estranya:

el gran drap de la nit es desficia,
l’obscuritat glateix.

El canvi que la foscor provoca en la visió de les coses suggereix una nova dimensió de la realitat. Però les interrogacions no reben cap resposta; el sentit és «oscat», desgastat, i no pot copsar les roses del paradís que potser els àngels esfullen al seu entorn. Tot plegat aboca a un sentiment d’incertesa que fa posar en dubte la pròpia identitat: 

Mon pensament, ¿qui esgarriat me’l féu?
Ja fins me sembla com si fos ma passa
d’un altre, caminant darrera meu.

Potser, el sentit del misteri es troba en un altre temps, passat o futur, fora del moment en què viu el poeta: 

Una remor que flota esmorteïda,
¿és d’un passat o d’un futur trepig?
¿Són els difunts que capten a la vida
o els venidors que tusten al desig?

En la penúltima estrofa, l’aigua i el tresor són dos símbols de la vida veritable. Tots dos resten ocults: l’aigua, tancada a dins del pou; el tresor, colgat. El poeta n’ha quedat defora, «com un que dorm, sens veure ni capir». A la vora, però defora. 

L’última estrofa proposa una resolució en clau cristiana. «Llum», «pia», «presó de fang» remeten al món conceptual del cristianisme. D’una banda, el jo ( «la lassa i espectral malenconia / d’una presó de fang»), tancat, trist i fantasmal. De l’altra, la llum del pleniluni, que «els enyors desnia». Quins són aquests enyors? Els de la vida oculta i veritable, que no és sols pressentida, sinó vagament recordada, com indicava el vers esplèndid d’«Enyor»: «el nostre enyor ens ve de quan no érem».

És cert el que el poeta entreveu més enllà de l’aparença de les coses? O és un engany de «la vana pensa»? ¿Hi ha una realitat oculta sota l’aparença quotidiana, més intensa i més plena que aquesta, però ens manca la secreta clau —«un signe, un d’oblidat o inconegut»— que ens hi donaria accés? El poeta es troba abocat a un misteri que no sap resoldre i on no pot penetrar. 

L’experiència poètica, de vegades, pot ser una forma d’accedir a un coneixement profund de la realitat. El poema pot permetre de fer el salt a aquesta nova dimensió on veurem la cara oculta que la llum del dia amaga. Aquesta forma de coneixement, però, es basa en una intuïció, en un pressentiment, que sovint no pot anar més enllà. I que ens pot extraviar: la il·luminació poètica pot ser en realitat un engany de «la vana pensa». El poema és, per tant, una mena d’aposta: ens pot proporcionar una percepció renovada i més intensa de la realitat o ens pot dur a perseguir fantasmagories verbals. Sembla que la poesia té aquest caràcter moralment ambigu. 



Nota. Podeu comparar les dues versions de «Nocturn» clicant l’enllaç Josep Carner: dues versions de «Nocturn». La veritat és que m’agraden totes dues. Us recomane també que llegiu l’excel·lent comentari que va fer d’aquest poema J.N. Santaeulàlia: Un comentari de «Nocturn» de Josep Carner.

J.N. Santaeulàlia, novel·lista, poeta i traductor, és autor de dos llibres de crítica literària d’una gran qualitat: Qüestió de mots. Del simbolisme a la poesia pura (Edicions de La Magrana, 1989), on hi ha el seu comentari de «Nocturn», i Fusions. Comentaris de poesia catalana del segle XX (Edicions de La Magrana, 1997). Crec que poden ser molt útils per als professors de literatura catalana.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada