dilluns, 6 d’octubre de 2014

El primer conte policíac de la literatura universal

Fullejant Crucigrama (FCE), un recull d’assaigs de Leonardo Sciascia, m’ha cridat l’atenció una observació que es pot llegir en el que porta per títol Breve historia de la novela policíaca. Sciascia hi assenyala que el primer conte policíac es troba en la Bíblia. Concretament, el relat de Susanna i els vells, del llibre de Daniel, que ha estat un motiu d’inspiració incessant per a la pintura europea. 

Recordem-ne l’argument. Susanna, una jove molt bella, casada, va encendre de passió dos ancians jutges, que «van perdre el seny» i que, secretament, l’espiaven. Un dia que feia molta calor, Susanna es va banyar en l’estany del jardí de sa casa. Els dos ancians que, encesos en flames, estaven mirant-la darrrere d’uns matolls, s’hi van abronar perquè accedís als seus desigs libidinosos. Si no, l’acusarien que l’havien vista fent-ho amb un jove, cosa que comportava la pena de mort. Susanna no va cedir i va ser condemnada. Però aleshores hi va intervenir Daniel, que va desfer l’embull i va girar el càstig contra els veritables culpables. Al final del relat, els dos vells són justament condemnats a mort, segons la llei de Moisès, en lloc de la pobra Susanna. Com diu el text bíblic, «els aplicaren la pena que ells havien volgut infligir al seu proïsme. Els mataren, i aquell dia fou preservada una vida innocent». Podeu llegir el relat complet en aquest enllaç de la Bíblia de Montserrat: Susanna (Daniel, 13, 1-64).

Sciascia escriu que en aquest relat bíblic «se puede decir que están todos los elementos de la moderna novela policíaca: Daniel en el papel de investigador privado; los dos jueces ancianos corruptos y corruptores que con falso testimonio habían acusado y hecho condenar a Susana; el método del interrogatorio por separado, como el más apto para descubrir la verdad; y también —bajo una especie de voyeurisme, de senil e insatisfecha lascivia, quizá de impotencia, y la condena a muerte de Susana que habría sido para los dos viejos una forma de poseerla— el erotismo que, de Spillane en adelante, cunde también en las novelas policiales (y de eso hay tanto que pudo alimentar por siglos a la pintura)».

Per a Sciascia, no és casual que la novel·la policíaca i, més concretament, la figura de l’investigador, tinga els seus orígens en la Bíblia. En la majoria de les novel·les policíaques, l’investigador es presenta com un personatge incorruptible i infal·lible, de vida ascètica (generalment, no té família, ni ambicions, té certa inclinació a la misogínia i a la misantropìa). No representa la llei oficial, sinó la llei en absolut. És capaç de llegir el delicte en el cor humà i no sols en les coses, és a dir, en els indicis. Tots aquests trets l’envolten, segons Sciascia, d’una llum metafísica i en fan un elegit.

M’ha estranyat que Sciascia no esmente Èdip rei. També m’ha estranyat que no esmente un altre relat de caràcter policíac del llibre de Daniel, molt divertit, Bel i la serp (Daniel, 14.1-14.42). Un rei persa està convençut que l’estàtua del seu déu es menja realment les ofrenes de menjar i beure que dipositen als seus peus. Daniel, a partir dels indicis d’unes petjades, li demostra que en realitat eren els sacerdots encarregats del culte del déu els qui s’ho menjaven i s’ho bevien. D’acord que aquesta història s’ha de llegir com un atac a la idolatria, però la veritat és que m’ha semblat una mica irreverent.

Sciascia insisteix en el seu assaig que tots els investigadors de la literatura policíaca pròpiament dita descendeixen de Daniel. De tota manera, reconeix que el relat fundacional de la novel·la policíaca és La carta robada d’Edgar Allan Poe, la narració que més m’agrada d’aquest escriptor, per no dir que és l’única que m’agrada realment. Expressa una idea que només és paradoxal en aparença: el que cerquem ho tenim davant del nas i no ho veiem per aquesta mateixa raó. 

L’Auguste Dupin de Poe, lògic i intuïtiu, brillant i excèntric, serà el prototipus de tots els detectius posteriors, des de Sherlock Holmes a Philip Marlowe. En La carta robada, Poe va posar al costat de la figura del detectiu un altre personatge, el narrador de la història, que fa el paper del que en el teatre italià en diuen «spalla»: un ajudant o un amic del protagonista, que expressa els punts de vista, els dubtes i les sospites del lector comú. És la funció que du a terme Watson respecte a de Sherlock Holmes. 

Sciascia dedica també unes línies dedicades al comissari Maigret. Per a mi, és el més entranyable de totes les figures de detectiu. Del mètode d’investigació de Maigret es pot dir el mateix que de la manera d’escriure de Simenon. Maigret, remarca Sciascia, citant René Labou, «no procedeix ni per deduccions ni per colps de teatre: el seu mètode consisteix a suscitar lentament atmosferes impregnades de terbolesa, de sentiments confusos, fins que, nascuda d’aquesta comunió física, una intuïció li revela la veritat».

Sciascia tanca el seu assaig afirmant que Carlo Emilio Gadda va escriure la novel·la policíaca més absoluta que s’haja mai escrit: una novel·la policíaca sense solució. 

Tinc ganes de tornar a llegir La pedra lunar, de Wilkie Collins, la novel·la policíaca més extraordinària de totes, segons Eliot, Chesterton i Borges.



2 comentaris:

  1. Enric, com sempre, tot un plaer llegir-te i poder compartir les teues reflexions amb els alumnes de literatura universal.
    Gràcies per aplanar-nos un poc més el terreny per a les classes.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  2. La seva Blogger increïble, vaig tenir la sort de visitar aquest bloc

    ResponElimina