dilluns, 13 d’octubre de 2014

La inquietud

A classe, hem acabat de llegir en veu alta Èdip rei i de seguida hem passat a comentar una mica aquesta obra. A parlar-ne, més que a comentar-la. Tots els alumnes van dir que els havia agradat molt la intriga i la perfecció de l’argument, encara que un d’ells em va acusar d’haver-lo espatlat perquè els havia dit abans d’arribar al final que Èdip havia mort el seu pare i s’havia casat amb sa mare. Em vaig defensar al·legant que en realitat no havia estat jo, sinó Tirèsias, que en l’episodi primer, davant la insistència d’Èdip, li diu que «aquest home que fa temps que busques amb les teves amenaces i edictes, l’assassí de Laios, és aquí; és, segons sembla, foraster, però ben aviat es farà evident la seva procedència tebana, però la seva sort no li produirà cap alegria perquè el convertirà de vident en cec i de ric en pobre i el farà vagar per terres estranyes tot guiant-se amb un bastó. Tothom sabrà que és germà i pare dels fills amb qui conviu, i fill i espòs de la dona que l’infantà, i alhora marit de l’esposa del seu pare i el seu assassí. Entra a palau i medita aquestes paraules i, si trobes que menteixo, pots proclamar que no sé res de profecies». És cert que vaig interrompre la lectura per comentar aquest pas, però ho vaig fer amb la intenció de remarcar els indicis que s’apunten des del principi.

I també per cridar l’atenció sobre el fet que a Èdip, encara que vol saber la veritat per damunt de tot, li costa reconèixer-la i acceptar-la. Rebutja colèricament els seus primers senyals, i els atribueix a la malvolença i a una conspiració per arrabassar-li el poder. Contra el que se sol dir, la veritat no és mai evident ni s’imposa per ella mateixa. Cosa que és bastant conprensible en el cas d’Èdip. Per a ell, el coneixement de la veritat no obre una perspectiva més àmplia i més completa, sinó que està lligat a la inversió: ho capgira tot. I, per això, el destrueix. 

La interrogació radical d’Èdip sobre la seua identitat personal el porta a descobrir finalment que ha comès els dos crims més horribles: el parricidi i l’incest. En aquest punt, dues alumnes, Núria i Sol van intervenir assenyalant que el parricidi d’acord, però que l’incest, llevat del fet que els fills naixen tontos, no calia considerar-lo un crim i s’havia d’acceptar si hi havia consentiment mutu. Reconec que em van descol·locar. Em vaig afanyar a canviar de tema.

La majoria dels alumnes va considerar Èdip rei una obra pertorbadora, perquè expressa el sentiment que hi ha alguna cosa, en la nostra identitat i en la nostra concepció de la realitat, que se’ns escapa. Sospitem que el perquè de tot plegat és en una altra banda, insondable davall de moltes capes. O el tenim davant del nostre nas, i per això mateix ens resulta impossible de veure’l. Lionel Trilling deia que si Èdip rei ens continua inquietant és perquè «la majoria de nosaltres viu amb el sentiment d’una culpa secreta, encara que no sabem quina és». Els alumnes van reconèixer que molt sovint experimenten un sentiment d’inquietud i d’insatisfacció, les causes del qual no sempre sabem identificar. Clara va afegir, però, que aquesta inquietud només la senten de vegades. De normal, estan molt contents. 

Un dels aspectes més bells literàriament d’Èdip rei és la caracterització d’Èdip i Iocasta. De quina manera tan subtil Sòfocles ha indicat la diferència d’edat entre tots dos, o l’actitud inconscientment maternal de Iocasta! El contrast entre els dos personatges està ple de matisos i no resulta gens maniqueu. Èdip apareix ple d’inquietud, ansiós, sempre preguntant. Iocasta, en canvi, intentant tranquil·litzar-lo, afirmant que «el millor és viure a l’atzar, com cadascú pugui», dient-li que «no tingues cap por de les noces amb la teva mare, perquè són molts els mortals que en somnis han realitzat aquesta unió». En aquests versos es va inspirar Freud per a la seua teoria del complex d’Èdip. Als alumnes els va causar una certa perplexitat que Iocasta fos partidària de córrer un vel sobre la veritat del seu matrimoni incestuós i continuar vivint com si no hagués passat res. Al mateix temps, ho trobaven comprensible. He de fer constar que la majoria va expressar la seua identificació amb Èdip.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada