dimarts, 21 d’octubre de 2014

Tocar el cel, per Diana Buigues

Fotografia de Joan Andreu Quiles

Només d’arribar-hi, l’ambient de la ciutat ja donava a entendre que no era un dia qualsevol. Hi havia alguna cosa, fàcilment perceptible d’un colp d’ull, que trencava amb la tranquil·litat habitual dels carrers i carrerons de la històrica ciutat. Cartells ací i allà, façanes decorades, mocadors rojos lligats al coll dels vianants que, alhora, lluïen samarretes de colors, tensió per tot arreu, somriures i un únic tema de conversa entre els tarragonins: «saps, diuen que la canalla ha aconseguit l’equilibri sense problemes», «és la primera vegada que el carreguen a la plaça, ha estat espectacular», «doncs a mi em sembla que aquests solament saben carregar-los, haurien d’aprendre a descarregar-los també». I és que els castells humans han estat —i són— un dels espectacles més dignes d’admirar. Ho dic jo, que fins fa poc més de dues setmanes no sabia què era allò del ‘folre’ i les ‘manilles’.

El XXV Concurs de Castells, celebrat a Tarragona durant el cap de setmana del 4 i el 5 d’octubre, va acollir al Tarraco Arena Plaça una multitud d’assistents d’arreu de les comarques catalanes i de més enllà. La plaça estava plena de gom a gom: gent dreta, asseguda als escalons, als corredors, mitjans de comunicació d’arreu del món, autoritats, famílies senceres, grups d’amics, gent que hi anava per primera vegada, grans i menuts. Això sí, si havies tingut sort i havies aconseguit l’entrada a temps, cosa que no va ser gens fàcil.

Fotografia de Joan Andreu Quiles
Els espectadors, els castellers i els qui feien pinya a la plaça pintant l’estampa policromada tan característica de les trobades castelleres, potser no es coneixien, però els unia l’esperança de poder veure l’enxaneta de la seua colla preferida fer l’aleta, «tocar el cel». Carregar aquell castell tan arriscat que tant ha costat d’assajar i que, a més, fa guanyar molts punts, exigeix sempre d’esforç i concentració. Per això, cada vegada que les gralles i els tabals començaven a tocar, el silenci s’apoderava dels assistents. Però per sobre de la puntuació, per sobre de les cinc rondes de la jornada final del concurs, hi ha sempre la reivindicació d’uns valors de treball en grup, la superació dels entrebancs. Un documental magnífic que ajuda —però no iguala, ni de lluny— a esbossar una idea de les experiències i sensacions que un percep en assistir a un esdeveniment com aquest, és L’enxaneta

Naturalment, els castells van molt més enllà d’una trobada multitudinària en forma de concurs que se celebra cada dos anys, van molt més enllà de la competitivitat entre colles; de fet, n’hi ha qui s’oposen a la rivalitat que provoquen aquests tipus de concurs i opta per no participar-hi, com els Minyons de Terrassa. Amb això, m’estic referint a les trobades castelleres, que tenen lloc arreu de les poblacions on hi ha tradició, fora o durant les festes locals; unes cites indispensables per al creixement de les colles i el foment d’una activitat amb dècades i dècades d’història. L’esforç dels assajos es veu materialitzat en torres humanes de dimensions properes a l’impossible —els castells de gamma extra—, com el 3 de 10 amb folre i manilles, el gran protagonista de la jornada.

Arribats a aquest punt, potser ens preguntem quina diferència hi ha entre les torres humanes valencianes, les muixerangues, i les catalanes, els castells. Sembla que més enllà del nom i les dolçaines i les gralles, pot haver-hi algun detall més. Ferran Torrent i Empar Moliner ho expliquen molt bé a Cosins germans, una road movie emesa al Canal 33, rodada a cavall entre comarques valencianes i catalanes, amb una bona dosi d’humor. Per tant, la incògnita, per als curiosos!

Finalment, us deixe amb un videoclip dels cardonins Strombers que recull molt bé l’essència i l’experiència –sempre difícil d’explicar– del món casteller a ritme d’ska

Diana Buigues

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada