dijous, 4 de desembre de 2014

Dues cançons per al «Llibre de meravelles» d’Estellés

Durant aquest primer trimestre del curs he llegit i comentat en segon de batxillerat una selecció de la poesia de Vicent Andrés Estellés: de les Èglogues, de les Horacianes, del Mural del País Valencià i, sobretot, del Llibre de meravelles. Els poemes d’aquest llibre han agradat tant als alumnes que molts d’ells se l’han llegit sencer pel seu compte.

Hi ha diversos factors que expliquen l’èxit d’aquesta obra, com ara el seu caràcter narratiu i un llenguatge que no entrebanca la lectura en cap moment. Però el principal atractiu que té per als alumnes és, crec, que ofereix un itinerari apassionat per la ciutat de València, en un moment (disset anys) en què comencen a tenir més llibertat personal, cosa que comporta, entre moltes altres coses, el descobriment de la ciutat pel seu compte. En aquest sentit, el Llibre de meravelles d’Estellés és un dels seus llibres.

És significatiu que dos dels grups musicals que més agraden als joves, Obrint Pas i La Gossa Sorda, tenen dues cançons, La vida sense tu i Camals mullats, respectivament, construïdes a partir d’un itinerari per la ciutat de València amb al·lusions explícites a Estellés. Llegiu en aquest sentit l’entrada que va publicar en aquest bloc una exalumna meua: No hi havia a València…, per Helena Hernàndez i Èvole. Un dels versos de Camals mullats parla de la València de «Blanquita i Estellés» i la majoria d’espais de la ciutat que hi apareixen esmentats, com ara el carrer de Cavallers, de la Pau, el Parterre, la Glorieta, els trobem també en el Llibre de meravelles. La fascinació per la ciutat pren la forma en aquesta cançó d’una relació d’amor-odi («en l'aire barreja de fem i salobre»), que somia una altra València: «Jo tinc en ment una València on els carrers són de plata».


En La vida sense tu, exaltant i melancòlica alhora, la referència a Estellés i al seu Llibre de meravelles és més explícita encara. Uns versos del Cant de Vicent, un dels poemes centrals d’aquest llibre, obren la cançó en un recitat puntejat per la guitarra, i uns altres versos del mateix poema la tanquen. De nou, com en Camals mullats, la lletra està estructurada a partir d’un itinerari per espais molt representatius de València: Mercat Central, Cavallers, Portal de Valldigna, Torres de Serrans, el Pont de Fusta, el Cabanyal… 

Tant Camals mullats com La vida sense tu són dues cançons que es poden aprofitar per complementar la lectura i el comentari en classe del Llibre de meravelles d’Estellés. Ací teniu l’àudio i la lletra de cada una:
    


Camals mullats (La Gossa Sorda)

Cinc de la matinada 
no esperava que acabàrem
pels carrers de Ciutat Vella,
tu davant i jo darrere.
Valencia banyada, 
camals mullats, 
Valencia banyada. 

Pel carrer de Cavallers, 
dalt d’una bicicleta vella, 
recorríem la distància 
i guardava l'equilibri 
fregant-te amb les galtes l'esquena, 
camals mullats, 
fregant-te l'esquena. 

Carrer de la Pau, 
Parterre, Glorieta, 
semàfor de jutjats, 
frenada en sec 
i els dos a terra.
Somrius i et bese a la dreta, 
Govern Militar, 
hi ha un tio en metralleta 
que ens mira molt mal, 
ja saps què passa. 

T'estime, t'estimo, t'estim. 
T'estime, t'estimo, t'estim. 
T'estime, t'estimo, t'estim. 

Poetes de la nit 
que fan que parlen les parets 
a la València 
de Blanquita i Estellés, 
i hem fet música, mètrica, sàtira, 
per canviar els teus desitjos, 
per matar els teus silencis, 
finestres, balcons que no esperen Benet 
a la València 
de la FAI i de Basset 
i a cada barri se sent rebombori 
unim les nostres forces 
come together everybody 
he retrobat l'espurna 
l'altra cara de la lluna 
amb els veïns del Cabanyal 
i les veïnes de portades 
de la bunda l'espurna 
l'altra cara de la lluna. 

I obrirem una altra porta evidenciant la mentida. 
T'estime, t'estimo, t'estim. 
Jo tinc en ment una València on els carrers són de plata. 
T'estime, t'estimo, t'estim. 
Jo sóc pacient i per això reiteraré fins que caiguen. 
T'estime, t'estimo, t'estim. 
Ja hem obert totes les ments i els portons de les cases. 

Murs de la metropoli són de carbó 
les línies del metro la nostra presó 
spray i les parets de colors 
qui observa els mossos bon observador 
a la city li es igual per on surti el sol 
sap que si aixeco el cap només hi veig pols 
el barri somriu perquè no estem sols 
parem els seus pals, exemples són molts 
però cadascú amb el seu entorn 
xarxa d'afinitats dinamitant els ciments del món 
joventut i experiència 
referents potents desde Sants fins a València.

I obrirem una altra porta… 

No hi ha tanta diferència 
la ciutat té barrots de ferro 
Barna, Sants, València 
porten les seves credencials 
La Gossa Sorda Pirats Sound Sistema 

Heu sentit l'olor a podrit 
de traïció, bellesa morta i violència 
o és que algú ha dit el nom de València 
en l'aire barreja de fem i salobre 
i sota terra la mort, 
la mort al metro dels pobres. 

I obrirem una altra porta… 

Cinc de la matinada, 
no esperava que acabàrem 
pels carrers de Ciutat Vella, 
camals mullats… 






La vida sense tu (Obrint Pas)

Pense que ha arribat l'hora del teu cant a València.
Temies el moment. Confessa-t'ho: temies. 
Temies el moment del teu cant a València. 
La volies cantar sense solemnitat, 
sense Mediterrani, sense grecs ni llatins, 
sense picapedrers i sense obra de moro. 
La volies cantar d'una manera humil, 
amb castedat diríem. Veies el cant: creixia. 
Lentament el miraves créixer com un crepuscle. 
Arribava la nit, no escrivies el cant. 

La vida és un matí de cada dia,
quan et passava a recollir.
Una caputxa negra, texans amples,
un mural descolorit.

La vida és una classe a Filologia
on agitàvem el demà,
un sol roig colant-se a l'assemblea,
apunts bruts, cabells daurats.

La vida és un dijous que acabaria
al teu pis d'estudiants,
quatre espelmes grogues a la cuina,
ombres nues, plats trencats.

La vida és un cel blau cap al migdia,
quan pujàvem al terrat,
una cançó d'Extremo, roba estesa,
València entre llençols blancs.

La vida és tancar els ulls, tornar a riure,
cridar al vent, sentir-nos lliures,
la vida és desitjar tornar a nàixer,
córrer tot sol, sentir-te créixer,
la vida és el fred tallant les cares
i una llàgrima incendiant les galtes,
la vida és entendre que he d'aprendre,
aprendre a viure
la vida sense tu.

La vida és mossegar la fruita dolça
a les escales del Mercat Central,
pujar per Cavallers fins la Valldigna,
fumar oblits, cantar a crits.

La vida és una casa enderrocada,
creuant les Torres de Serrans,
'Amor, humor, respecte' a la façana,
foc i metralla a les nostres mans.

La vida és agafar el primer tramvia
del Pont de Fusta al Cabanyal,
una ciutat taronja a les finestres,
un món en guerra als ulls cansats.

La vida és una barca abandonada
que vam trobar davant del mar,
sentir-nos com dos nàufrags a la platja
l'últim cop que em vas besar.

La vida és tancar els ulls, tornar a riure… 

Aquell sol matiner, les Torres dels Serrans 
amb aquell breu color inicial de geranis. 
Veus, des del menjador, per la finestra oberta, 
Benimaclet ací, enllà veus Alboraia, 
escoltes des del llit les sirenes del port.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada