dissabte, 13 de desembre de 2014

«Esborrar», un conte de Joan Plana

Doncs, sí. Una vegada. Aquí mateix, en aquesta sala immensa on ens trobem nosaltres dos. Devia ser l’any 1967, o el 1968. Jo estava preparant el volum XVII de la meva Obra Completa, el Retrats de passaport. Ja sabeu, un recull de retrats a ploma de persones que, d’una manera o altra, van passar per la meva vida. Amics, coneguts i saludats. I sí, home, també alguna coneixença fingida devia haver-hi. Què hi farem? En un ofici tan mal pagat, cal omplir paper. Aquest volum se’m feia molt pesat. Tot i que hi posava molts retrats que ja tenia fets i, fins i tot, publicats. Però, ja sabeu, la reescriptura, quan es pretén fer-la amb eficàcia i una mica de traça, porta molta feina. Hi ha autors, de ploma fluent, que ho enllesteixen aviat això, però a mi se m’allarga d’una manera extremadament tediosa.

Aquell vespre jo estava fatigat i tenia molta fred. Escrivia, com sempre, aquí, amb la taula al costat del foc, sota la campana. Ja veieu que és prou grossa per emparar-nos i oferir una mínima comoditat. Però no n’hi havia prou, aquell reconsagrat vespre. De la resta de la sala, des d’aquests racons tenebrosos, m’arribaven, de tant en tant, ratxes d’una fredor insondable i penetrant que se’m clavava als ossos. La tramuntana, en aquest país, pot arribar a ser molt desagradable.

A la taula hi tenia, pràcticament acabat, el retrat d’en Jaume Piquet. Aquell autor dramàtic, coetani d’en Pitarra, que, amb la seva radicalitat anticlerical, havia fet més mal que la pedra seca entre els menestrals i les classes més baixes. I, ves per on, després d’haver enllardat els escenaris amb obres sobre monges enterrades vives i devessalls de sang i fetge, s’havia despenjat amb uns Pastorets formidables: La Infància de Jesús, o els Pastorets de Betlem. Molt respectuosos amb la religió i carregats de sentit comú. Plens de comentaris pintorescos i ben trobats, tenien un punt de familiaritat i sornegueria molt arrelat en la tradició del país.

La gelor de la casa i unes inusitades i cruents crispacions d’aire glaçat, que em provocaven uns calfreds intensíssims, em feien venir ganes d’anar al llit. Però tenia una mena de recança amb el paper que acabava d’escriure. Com si li manqués alguna cosa. O li fos sobrera, no sé. Vaig decidir cargolar una cigarreta i tornar-lo a llegir amb més calma, si aquell insòlit ambient glacial em deixava. Dos o tres cops vaig experimentar una brisa gèlida que em travessava per dins i em vaig aixecar per atiar el foc. Una sobtada invasió de fum em va fer estossegar i vaig haver d’aclucar els ulls uns instants. Esbravada la fumassa, me’l vaig trobar al davant.

Estava dret, completament immòbil, al costat de la meva cadira, mirant amb insistència el que jo havia escrit. Era un home de considerable edat. No gaire alt, però amb posat enravenat. Anava vestit de vint-i-un botó. Va aixecar el cap, amb lentitud, i em va mirar amb uns ulls fatigats, mancats de qualsevol expressivitat. Portava un barret d’artista, dels d’ala ample, i un bastó de puny lluent que aferrava amb les dues mans enllaçades. Les seves faccions eren completament estàtiques i d’una pal·lidesa d’ivori. Sens dubte, la seva presència imprevista em torbà bruscament. No sé l’estona que em devia quedar allà, al seu davant, quiet i amb la boca oberta. Tampoc sé si vaig tardar molt o poc a moure el braç per assenyalar-li la meva cadira. El que em va espavilar va ser escoltar la meva pròpia veu que deia:

—Segui, segui, senyor Piquet.

Es va treure el barret i el va desar, amb el bastó, al costat de l’ampolla de whisky que tenia sobre la taula. Els seus moviments, lents, eren cadenciosos i flotants. Es va asseure. Sense cap mena de gesticulació, em va tornar a mirar amb aquells ulls opacs. Va esbossar un lleuger cop de cap i es va submergir en la lectura dels papers. Li penjava de l’armilla, llustrosa i rutilant, una cadena gruixuda amb un medalló. Tota la virior que no tenia aquella presència ingràvida, semblava concentrar-se en la força amb què premia el medalló, amb la mateixa vehemència que abans aferrava el bastó. Jo, sense esma, seguia dret, sense poder deixar de mirar aquella figura que semblava sortida d’un gravat del segle XIX.

Llegia calmosament. Impensadament, aixecava la vista i em clavava aquells ulls morts uns segons i tornava a acotar el cap. A mesura que anava llegint, arrapava el medalló amb més violència. Avançava en la lectura, amb les repetides pauses i les conseqüents mirades carregades de buidor. Cada cop se’m feia més difícil suportar aquella fred. Aquells ulls secs m’escopien glavis de gebre que em fendien per dins. Va girar el full. Allà, un cop acabada la relació de les seves obres irreverents i d’agitació política, jo hi esmentava els seus Pastorets carregats de bonhomia. Va començar a llegir i va tornar a aixecar el cap. Els seus ulls, sota unes celles juntes i de color negre, molt espesses, seguien esvaïts però ja no em provocaven les gèlides punyides. Ara, aquells ulls esborrats ja no em feien mal. Ell ja no s’aferrava al medalló i l’acariciava amb voluptuositat. No va tornar a baixar el cap i ja no va apartar els seus ulls adusts dels meus. Anaven passant els segons. Jo ja no sentia fred. A la fi, vaig percebre que la vacuïtat d’aquells ulls em demanava, amb insistència, alguna cosa. Aquells ulls desproveïts reclamaven la meva comprensió. Aquelles conques fonedisses m’exigien endevinar.

I vaig endevinar el que clamaven aquells ulls esborrats. I ell es va aixecar. Es va posar el barret lentament i va recollir el bastó. Ja no el premia amb la rotunditat d’abans. Solemne, amb un aire un xic petulant, s’anava esborrant en l’ombra fins desaparèixer en la fosca. Em vaig asseure a la cadira. En el paper hi havia moltes línies que no calien. En vaig esborrar força.

D´aquest meu volum de l’Obra Completa, els crítics n’han dit retrats impressionistes, coses caçades al vol, records imprecisos. Segurament ho han encertat. A la llarga, de les persones, se n’acaba per saber alguna, vaga, cosa de la seva vida. D’en Jaume Piquet, autor d’uns Pastorets, mort el 1896, en vaig saber alguna cosa i n’he esborrat una mica més.

Joan Plana

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada