dimecres, 28 de gener de 2015

Amb les pedres disperses

La setmana passada vaig acabar de llegir Amb les pedres disperses (2003), recull de la correspondència que van mantenir Josep Pla i l’editor Josep M. Cruzet entre el 1946 i el 1962.. Lluitant contra tots els obstacles, Cruzet havia creat l’editorial Selecta el 1943 i havia reprès les edicions en català, unes de les primeres autoritzades després de la guerra. A partir del 1946, Pla va tornar a publicar en català i ho va fer en la Selecta de Josep M. Cruzet, que també li publicaria el primer projecte d’obres completes, amb vint-i-nou volums. 

Maria Josepa Gallofré, que es va encarregar de l’edició d’aquesta correspondència, va triat el títol del volum a partir d’una frase extreta de la dedicatòria que va escriure Pla en un homentage a Cruzet. Val la pena reproduir-la completa: «Amb una tenacitat admirable, amb una passió freda, heu lluitat contra la situació més tràgica per què ha passat el nostre esprit. Em sento orgullós de la vostra posició i del vostre esforç, sobretot perquè és una posició i un esforç molt singular en el país. Lluitar és feina d’homes. Lluitar i guanyar és feina d’homes intel·ligents. Retorçar l’adversitat, vèncer la catàstrofe i crear, amb les pedres disperses del nostre esprit, l’edifici de les més sòlides possibilitats de l’edició catalana normal ha estat obra de la vostra tenacitat i de la vostra intel·ligència». 

Amb les pedres disperses és un document excepcional, d’un interès enorme. Són més de set-centes pàgines que permeten resseguir la lenta reconstrucció de la literatura catalana i del seu públic després de la guerra, la lluita amb la censura, la manera de treballar de Pla, el procés d’escriptura i reescriptura dels seus llibres. Les cartes documenten de manera precisa els llibres que Pla publica durant aquest període, i també alguns dels que tenia en projecte com El quadern gris, o Els fabricants, complement i contrapunt d’Els pagesos. Els fabricants, finalment, no va passar de ser un projecte. 

La censura és el leit-motiv opressiu que recorre de cap a cap aquestes pàgines: la censura com a condicionant previ de l’escriptura i com a estat d’alerta permanent en què treballaven escriptors i editors: «la preocupació de la censura no em deixa dormir i m’envelleix», escriu Pla a Cruzet en una carta d’abril del 1954. En una altra del 1952, comentant el seu treball amb Girona, un llibre de records, publicat aquell mateix any, diu: «Tinc el llibre de Girona molt adelantat: tres quartes parts. Però ahir el vaig agafar, després de molts anys, i veig que hauré de modificar-lo una mica, pensant amb la censura. És terrible!» 

De tant en tant, Pla i Cruzet, Pla sobretot, deixen anar judicis molt contundents sobre personatges del món literari, polítici i econòmic. En una carta del 1960, Pla escriu que Albert Manent «és un catòlic negre —i al mateix temps un cínic— i [.. ] la pinya que ha format es deu precisament al clericalisme. Millet és un altre carca espantós». El Millet a qui es refereix Pla deu ser el pare de l’actual. Sobre Ramon Guardans, gendre de Francesc Cambó, amolla que és un «catòlic fanàtic i de l’Opus amb bragueta; el considero un hipòcrita i un vanitós indescriptible». 

També hi ha elogis. Naturalment, no són tan divertits per al lector com els vituperis. En una carta del 1953, Pla recomana a Cruzet que publique un llibre d’Eugeni Xammar, «un dels pocs catalans d’avui que tenen un número insospitat de coses per explicar». El mateix any, al juny, li escriu: «L’article de Fuster, a València, era excel·lent. ¿Qui és aquest xicot?» El 1957, hi torna: «He llegit el llibre de Fuster [Figures de temps]: aquest home és de primer ordre, molt interessant». I, el 1960, quan ja l’havia conegut personalment: «Fuster és un gran xicot. Molt més intel·ligent del que em pensava».

La correspondència documenta d’una manera clara la decisió de Pla d’escriure només en català. El maig del 1951 comunica a Cruzet que està acabant «aquesta collonada de la Guía —que serà l’última cosa castellana que faré». Una i altra vegada repeteix que li agradaria deixar d’escriure articles als diaris i consagrar-se únicament als llibres en català. El 1948 escriu que «l’ideal seria que jo podés deixar d’escriure als diaris i empendre els llibres que tinc imaginats. Però aquest ideal, com els altres, passen molt alts». Torna a insistir en una carta una mica posterior: «¿no hi hauria manera de deixar els dos diaris (el de Madrid i el de Barcelona) i dedicar-me, els pocs anys que em queden de vida, a escriure en català? Quina llàstima!» En una altra carta, adjunta el manuscrit enllestit d’un llibre, i es lamenta que «ha costat una mica perquè he hagut d’alternar aquesta feina amb altres coses urgents i sobretot amb la terrible necessitat d’haver de fer tres articles a la setmana per viure. Això és horrible». 

Les cartes creuades amb Cruzet permeten comprovar com escrivia Pla. Sotmetia a un procés de revisió i de reescriptura tant els llibres com els articles anteriorment publicats. Des del 1950 Pla sent la necessitat de donar una forma definitiva a la seua obra, de «salvar els seus llibres», en diu. «Espiritualment em trobo en una situació molt curiosa: en la necessitat d’empendre l’estructuració dels meus escrits seriosament i sistemàticament. [..] El problema econòmic és important, però fins a cert punt és secundari; l’important és que vostè m’ajudi a treure’m papers del davant. Tot està dominat per la meva obsessió de que em queden pocs anys de vida i que la feina és immensa». Si al procés de revisió i reescriptura hi afegim la censura, i, encara més, l’autocensura, l’edició de l’obra de Pla esdevé especialment problemàtica. Per les comparacions que he fet, la reescriptura va representar, gairebé sempre, un guany incontestable. Una altra qüestió és la interferència de la censura en aquest procés de revisió. Alguns dels canvis introduïts en els llibres escrits abans del 1939 no es poden justificar des del punt de vista estilístic ni representen cap mena de millora literària. Ben al contrari. Concretament, moltes de les narracions de La vida amarga, que havien estat publicades originalment abans del 1939, van patir modificacions importants en ser incorporades a aquest llibre que les van esguerrar d’una manera lamentable. Conseqüència de la por a la censura? Un dia o altre caldrà revisar seriosament l’edició de l’obra de Pla. Els drets dels lectors passen per damunt de qualsevol altra consideració.

Continuem. Als inicis de la dècada dels 50, Josep Pla parla a Cruzet del seu projecte d’escriure El quadern gris: «El quadern gris va endavant, però això és molt llarg i d’unes proporcions inusitades. Tinc més de seixanta quartilles llestes. Els articles em maten». Més endavant li comenta que «el llibre serà una paret amb figures, immensa. Sobre aquest llibre, jo no hi entenc res, perquè he perdut la perspectiva».

En aquestes cartes, Pla discutia també amb Cruzet detalls del procés d’edició com els títols dels llibres i el disseny de les portades. Quan va veure que un llibre pendent de publicació, que ell havia titulat El vent de garbí, apareixia anunciat com a Vent de garbí, va posar el crit al cel de seguida: «Vent de garbí és un títol que no puc acceptar de cap manera, perquè és un títol d’una pedanteria literària incompatible amb el meu temperament. El títol autèntic és El vent de garbí, que espero serà respectat en el llibre. Els seus col·laboradors tenen la literatura en la sang, amic Cruzet! Em fan venir pell de gallina». Pel que fa a les portades, demanava que tinguessen un aspecte «conegut i vulgar —vull dir corrent, habitual—. Vegi l’admirable monotonia de Gallimard. És la millor insígnia comercial: tots els llibres són iguals».

Les cartes de Cruzet  són també d’un gran interès. En citaré només un fragment, escrit el 1953, que de segur que subscriurien molts editors i autors actuals: «la realitat és que existeix un petit nucli incondicional amb el que es pot comptar —però no molt tampoc en la compra de llibres— i que va a tot arreu (homentage Riba, sessions literàries de la llibreria, etc.) però sempre som els mateixos i la massa necessària de públic és pràcticament inexistent i, amb el temps, va sofrint una constant amortització. L’exigüitat del nucli jove és esfereïdora. En resum, l’exèrcit literari català compta amb uns quants caps —autors— però de soldats —públic— gairebé no n’hi ha». 

Al cap de pocs dies d’haver acabat la lectura d’aquest llibre, es va produir una coincidència curiosa i afortunada. Joan Plana, que ha publicat no fa gaire en aquest bloc un conte a partir d’una incongruència detectada en un dels retrats de passaport de Josep Pla (vegeu «Esborrar», un conte de Joan Plana), me n’ha enviat un altre inspirat en la correspondència entre Pla i Cruzet. El podreu llegir en l’entrada següent. Aquests dos contes, que m’han agradat molt, són una forma original de crítica i d’història literàries. Sobre el conte que llegireu en la pròxima entrada, amb el títol de Pedres disperses, Joan Plana em diu en un correu:

«El que sí que vull fer és explicar-te d’on surt el protagonista. Tot ve d’una frase d’en Pla en una carta que va escriure a en Maurici Serrahima el maig de 1953. En Pla li comenta la seva voluntat de publicar seixanta volums a la Selecta. “Ho vull fer simplement, per contrarestar una afirmació de Tovar, segons el qual un dels cinc mèrits més grossos de la situació actual, és haver mort la literatura catalana. Hauríem de reaccionar contra aquestes il·lusions —que es convertiran en realitat si badem.”

»Es tracta del mateix Antonio Tovar que en Cruzet assenyala un parell de cops a Amb les pedres disperses com un possible valedor en els seus tripijocs per passar censura. I el mateix que en Joan Triadú, a les seves memòries, diu que li feia de tutor d’una tesi inacabada. En realitat, el 1943, en Tovar ja no hi era, a Prensa y Propaganda, però hi devia deixar bons deixebles perquè la idea de publicar Verdaguer amb ortografia prefabriana, tal com sembla que va dir en Carles Riba, no podia haver sortit d’una caserna. És també el mateix Tovar que acabarà una molt brillant carrera d’hel·lenista a la universitat de Tubinga, on serà professor del nostre extraordinari especialista en Verdaguer (mira per on), Ricard Torrens. I el mateix Antonio Tovar que el 1981 rebrà la Creu de sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. (I a mi que em costa tant trobar arguments a l’hora de fer contes!)»

Pla va dedicar un homenot a Josep M. Cruzet.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada