dijous, 22 de gener de 2015

«La casa buida», un llibre de poemes de Jaume Pérez Montaner

(Parlament pronunciat en la presentació de La casa buida, de Jaume Pérez Montaner, que va tenir lloc el 21 de gener de 2015 a la llibreria Tres i Quatre.)

Quan Jaume Pérez Montaner em va oferir l’oportunitat de participar en la presentació del seu últim llibre, em vaig sentir content i afalagat alhora. Perquè l’estime molt i, sobretot, perquè estic convençut que és una de les millors veus de la poesia catalana actual. Una de les millors, i, cosa que és més important per a mi, una de les que més m’agraden i interessen. I això no ho dic per l’amistat que tinc amb ell, ni perquè estiguem en una presentació, que, com tothom sap, és un acte de caràcter més social que literari. Ho dic perquè ho pense i perquè puc demostrar-ho o, com a mínim, ho puc argumentar.

Jaume Pérez Montaner va publicar el seu primer de poesia, Adveniment de l’odi, el 1976. Des d’aleshores ha desenvolupat una obra poètica d’una gran coherència, cada vegada més intensa, que comprèn fins ara onze reculls poètics, comptant-hi el que avui presentem.

En un assaig que Josep Iborra va publicar a finals dels setanta, en què intentava fer un balanç crític, provisional, de la nova poesia catalana al País Valencià, incloïa, entre les obres estudiades, Adveniment de l’odi, i comentava sobre Pérez Montaner: «cronològicament, pertany a la generació dels poetes del 62, literàriament, però, es troba més acostat als poetes de l’última generació, a la qual pertany, en definitiva, per la data de publicació del seu primer recull». 

El meu pare destacava que Adveniment de l’odi compartia una característica comuna amb la poesia de la generació dels 70: el trencament amb la tradició anterior del realisme històric, i agrupava la poesia de Pérez Montaner al costat dels qui anomenava els «bruixots», els «alquimistes», com Salvador Jàfer i Joan Navarro, que «tractaven de transmutar la realitat operant sobre el llenguatge». Al mateix temps, remarcava que la poesia de Pérez Montaner només es podia situar en part en aquest grup, perquè, deia, «no perd de vista el món real i es val de recursos expressius més directes».

Aquesta valoració crítica de fa més de trenta-cinc anys crec que encara és vàlida. Posa en relleu una de les millors qualitats de la poesia de Pérez Montaner: el fet d’haver creat un món poètic a partir d’unes imatges fascinants, que es resisteixen a la paràfrasi, en equilibri amb l’expressió d’una forta densitat moral i amb el dibuix d’un itinerari interior, poètic i vital. En altres paraules: Pérez Montaner no escriu banalitats sentimentals en prosa disposada a renglonets, ni es deixa temptar per la imatge gratuïta i sibil·lina, inefable, purament verbal.

La casa buida, el llibre de poemes que avui presentem és un exemple excel·lent del que estic intentant explicar. El títol apunta a una voluntat de concentració en el que és essencial i a un sentiment de lucidesa desolada que recorre tot el llibre. «Casa» és una metàfora habitual de «vida». Recordeu aquell vers tan bonic d’Ausiàs March, «amic, ix de casa estrangera», en què una dona, que personifica la mort, s’adreça al poeta animant-lo a abandonar una vida que se li ha fet estranya, estrangera. La «casa buida» del llibre de Pérez Montaner és, diu, una «casa en el límit de les cases»,


Com una part subtil d’aquesta història
feta de mots i ritmes que s’obliden
o renaixen de sobte entre les síl·labes,


Un casa buida on ressona la tensió entre el passat i el present, entre el record i l’oblit. Abans de La casa buida, Pérez Muntaner ha publicat una autoantologia amb un títol molt revelador, Geografies de l’oblit, que sintetitza també el sentit i la intenció del seu últim llibre. És un títol que apunta dos motius fonamental: la idea de mapa, d’itinerari i la tensió a què al·ludeix l’oxímoron que conformen els dos termes del sintagma. Tots dos apareixen enunciats en aquests versos del poema que porta per títol «Assaig», i que és un dels que més m’agraden de La casa buida:


Tot el passat fou sols un simple assaig
d’aquest atzar que ja no té futur:
està en la teua ment.

De tot allò només queda un record
tan trist com els adéus,
una petita història,

aquell relat i el teu fantasieig;
el relat que escriuràs
potser per fer-lo viure: 
un poema profund com un paisatge.



Al costat del record, hi ha, també, l’oblit, un dels mots més insistits d’aquest llibre. Però l’oblit que s’esmenta en La casa buida no fa referència a un passat clausurat, «oblidat», sinó que resulta ser una forma profunda de la memòria: «alena l’oblit, / panteixant com un ofec», diuen uns versos. La poesia de Pérez Montaner expressa així la perplexitat que inevitablement produeix tota vida personal, només que es contemple amb una mica de deteniment, i el poema és per a ell


com un intent només
de lucidesa estranya

la final i més bella 
justificació

d’un sentit impensat 
en la nostra existència.


Un intent d’expressar la perplexitat o d’alliberar-ne la tensió, sense pretendre oferir una resposta conclusiva, perquè com llegim en el poema «Sense resposta», inclòs en la part central i més extensa del llibre, que porta el mateix títol que aquest poema, 


sempre ens repetim

les mateixes preguntes
tot i saber que mai

no seran contestades,
perquè l’autèntica resposta és dura,

com és dura la vida; i és millor
mantenir-la en l’oblit. 


Per acabar, m’agradaria tornar a l’afirmació amb què començava aquesta presentació: l’obra poètica de Jaume Pérez Montaner és una de les millors i de les més intenses de la poesia catalana actual. He intentat explicar per què. Voldria reforçar la meua argumentació, llegint complet un dels poemes més bonics de La casa buida, el que porta per títol «L’anguila»:



L’ANGUILA
                                 A Ramon Guillem

                                                                     L’anguilla, la sirena
                                                                     dei mari freddi che lascia il Baltico.

                                                                                           Eugenio Montale



Són coses que es quedaren
al paradís incert de la infantesa;
i ara és el meu destí
tan sols imaginar.

Imagine el meu cos
i sent com se m’esborren
els membres i els records,

aquests peus que només
són ossos sense força
i la mateixa mà,
                         ossos de sépia,

com l’anguila que arriba als nostres mars
des dels mars freds,
que el nostre riu remunta
i en les séquies s’endinsa,
                    
com l’anguila maresa

                                  o la catarrogina,
torxa o fuet, elèctrica atzagaia.

I, tanmateix, tot sembla retornar
a aquella mar perenne,
com retornen les ànimes dels morts,
com retorna l’anguila del desig,

tot allò que sabem sense poder-ho dir,
que entre joncs i llinasses es contorça
i oneja el seu daurat secret,
que és ascens i fugida.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada