dilluns, 20 d’abril del 2015

L’hàbit de la dificultat

He aprofitat aquestes vacances de Pasqua per llegir en profunditat, llapis en mà, L’hàbit de la dificultat. Wilhelm von Humboldt i Carles Riba davant l’Agamèmnon d’Èsquil, tesi doctoral de Raül Garrigasait, guanyadora de la cinquena edició del premi Cum Laude, que ha estat publicada recentment per l’Institut d’Estudis Món Juïc

Per la varietat de temes tractats, per la seua escriptura clara i efectiva, aquest llibre va molt més enllà del que sol ser una tesi doctoral. En realitat és un assaig apassionant, ambiciós, enormement suggestiu, un exercici brillant de literatura comparada sobre aspectes fonamentals de la cultura europea en general i de la catalana i alemanya en particular. A més, la lectura de L’hàbit de la dificultat ha tingut en el meu cas uns efectes col·laterals que no puc deixar d’agrair: ha fet més gran, encara, l’admiració i l’estima que sent per l’obra de Riba, i m’ha obligat a rellegir la seua traducció d’Èsquil, «la més esclatant, la més fulgurant i potser la més decisiva per al català literari», en paraules de Carles Miralles.

L’Agamèmnon d’Èsquil és una de les tragèdies gregues que més va tardar a introduir-se en les literatures modernes. De tots els tràgics grecs, Èsquil és el més obscur, el més abrupte, el més estrany, el que més resistència presenta a ser llegit segons les convencions del teatre postrenaixentista. Les traduccions de Wilhelm von Humboldt (1816) i de Carles Riba (1932-1934) són emblemàtiques en el procés d’incorporació d’aquesta obra. L’objectiu de Raül Garrigasait, però, no és resseguir una suposada influència de Humboldt sobre Riba, sinó per mitjà de l’estudi paral·lel de tots dos aconseguir-ne una clarificació mútua i extreure’n una sèrie de generalitzacions sobre el paper que van jugar les traduccions dels clàssics i la reflexió sobre el llenguatge en la construcció de les literatures nacionals modernes.

Encara que allunyats en el temps i l’espai, els contextos en què van treballar Humboldt i Riba presenten semblances importants. Durant el segle XVIII, els alemanys van construir un món literari propi, en contra de la tradició hegemònica francesa. Durant l’última dècada del XIX i els primers anys del XX, a Catalunya es va dur a terme un procés anàleg, en aquest cas respecte al món espanyol. En els dos casos la construcció d’una literatura nacional moderna apareix estretament lligada a una voluntat d’universalització, en què les traduccions van jugar un paper fonamental. Traduir compensava els buits de la pròpia tradició i, alhora, constituïa un exercici d’assimilació de les altres literatures. Era, també, una manera de sotmetre la pròpia llengua a una gimnàstica per desenvolupar-ne les màximes potencialitats. Raül Garrigasait cita en el seu llibre un text de Joan Maragall que sintetitza admirablement aquesta qüestió: «el treball de traducció —escrivia Maragall—, quan és fet amb calor artístic, suggereix formes noves; fa descobrir riqueses de l’idioma desconegudes, li dóna tremp i flexibilitat, el dignifica per l’altura de lo traduït, i en gran part li supleix la falta d’una tradició literària pròpia i seguida. De més a més, el posa en contacte amb l’esperit humà universal i li fa seguir la marxa amb ell». 

En aquest procés d’universalització, la idea de Grècia va jugar un paper decisiu en la formació d’un sistema cultural alemany autònom durant la segona meitat del segle XVIII, i ho va fer igualment en el període noucentista de la literatura catalana. L’assimilació de la cultura de l’antiga Grècia representava la millor via d’accés a la universalitat, perquè s’entenia que en aquesta cultura la humanitat s’hi havia manifestat d’una manera essencial. Al mateix temps, tant Humboldt com Riba eren conscients que la cultura grega antiga estava molt allunyada dels hàbits moderns. La seua incorporació obligava a reflexionar sobre el que implicava la traducció d’una obra com Agammènon i, també, sobre els efectes d’aquesta traducció en la llengua literària. 

Com traduir Agamèmnon? D’entrada, sembla gairebé una obvietat que el traductor hauria d’esforçar-se perquè el lector comprengués el text traduït amb la mateixa facilitat que si hagués estat escrit directament en la llengua d’arribada. El text traduït no hauria de revelar que és una traducció. A aquesta il·lusió de la transparència, però, Herder hi va oposar la consciència de la distància històrica i de la diferència linguïsticocultural. Per a Herder la traducció ha de pressuposar la dificultat de la interpretació i ha de dur a terme un doble moviment: d’aproximació al que és diferent i d’allunyament respecte dels propis hàbits culturals. El traductor, per tant, ha de ser fidel a allò que l’obra original conté d’estrany a la cultura d’arribada, sense embellir ni aclarir l’original. Aquesta manera de traduir que reivindicava Herder presentava al lector una experiència extrema de la diferència lingüística i cultural, i, com remarca Raül Garrigasait, havia de promoure «en ell l’hàbit d’aquesta dificultat, l’hàbit d’apreciar un llenguatge remot que el violenta, de traslladar-se a un món que no es el seu i d’apropiar-se’l com una part del propi món». 

La visió de la literatura i de la cultura de Herder, esbossada a la segona meitat del segle XVIII, va delimitar el món on van viure Humboldt i Riba com a homes de lletres. Riba es va esforçar, molt més que no Humboldt, a utilitzar en la traducció de l’Agamèmnon una llengua de la diferència, on es recrea un món que no és el dels lectors. La seua decisió es vinculava al caràcter específic de la poesia d’Èsquil. Com que aquest tràgic, en paraules de Riba, és «en ell mateix i ja per als seus contemporanis distant i abrupte», l’abolició de la distància que implicaria una manera de traduir «transparent» no solament passaria per alt allò que hi ha en Èsquil d’antigament hel·lènic, sinó també allò que el singularitza dins de la literatura grega. De la dificultat original en sorgiria una immediatesa i una facilitat enganyoses, la traducció s’acostaria a la paràfrasi i, pel camí, la poesia d’Èsquil s’hauria perdut. Carles Riba concloïa d’una manera tallant que «la lectura d’un poeta genialment dens, ni tan sols en una versió pot ésser comprada barata».

Però Riba, com destaca Garrigasait, «troba una manera de mantenir alhora la literalitat i un llenguatge directe, immediat, de vegades brutal, de vegades popular». La seua traducció d’Èsquil mostra una tendència al llenguatge viu, fins i tot col·loquial, i un rebuig de la pàtina neoclàssica que convencionalment «planxa» tantes vegades els textos de l’antiguitat clàssica. La dificultat, o la violència, que se sol associar a les traduccions que va fer Riba dels clàssics, sobretot de les tragèdies d’Èsquil, ve precisament «de la justesa amb què es reprodueix la densitat metafòrica i conceptual de l’original; és la perseverança en aquesta dificultat el que fa de la traducció un text carregat d’estranyesa, de distància, de verticalitat abrupta, que no encaixa amb cap model de poesia ni de prosa del sistema literari d’arribada. I justament perquè el llenguatge de la traducció és directe la dificultat esclata amb violència». La virtut de Riba consisteix a presentar-nos un Èsquil català tan difícil, tan obscur, com l’original, però sense recórrer a un ús gratuïtament forçat de la llengua.

En l’actualitat, en el camp del que en podríem dir l’àmbit de la transmissió cultural, la dificultat té mala premsa. A la gent li agrada dormir. Pel que fa al cas concret de les traduccions, el «model de transparència» és el que domina, tant en el món de la traducció catalana, com en les cultures del seu entorn. No obstant això, per tal d’evitar malentesos, convindria recordar que la dificultat no té res a veure amb la complicació, ni amb la manca de claredat, ni amb el recargolament retòric, ni amb el dolorisme, ni amb la vocació pel sacrifici. «Difícil» no és més que una altra manera de dir «nou» o «diferent», de caracteritzar inicialment allò més allunyat de la nostra experiència. La «facilitat», en canvi, es nega a entendre tot el que no confirma les expectatives habituals. Així, és clar, tot resulta més «fàcil». També, més redundant, i més avorrit. El fet és que la dificultat no s’hauria de considerar sinònim d’obstacle insuperable, sinó d’estímul per desenvolupar les nostres capacitats, sovint adormides en una perpètua sesta. L’hàbit de la dificultat, de Raül Garrigasait, a contracorrent, ens obliga a reflexionar sobre aquesta qüestió moral, que té tantes implicacions. No és un dels menors atractius d’aquest llibre.

(article publicat també en Núvol)

1 comentari:

  1. Moltes gràcies, Enric, per aquesta lectura tan generosa de L'hàbit de la dificultat. M'agrada molt que destaquis el valor moral de la dificultat i que aclareixis que no s'ha de confondre ni amb l'obscuritat ni amb la complicació. Potser la diferència entre les traduccions de Humboldt i de Riba és justament aquesta: que Humboldt, de vegades, confon la dificultat amb la complicació, mentre que Riba aconsegueix donar una expressió diàfana, cristal·lina, a les dificultats de l'Agamèmnon sense resignar-se a simplificar-les. La qüestió, com apuntes, va molt més enllà d'aquests dos exemples d'interpretació i traducció i toca el moll de l'os de la nostra relació amb tot allò que no es presta a la il·lusió d'una comprensió immediata, des de la literatura fins a les estades en països estrangers.

    Rep una salutació ben cordial.

    ResponElimina