dijous, 11 de juny de 2015

Dos poemes d’Imma López Pavia sobre el tema d’Ulisses

Imma López Pavia, que s’havia donat a conèixer com a poeta aquests últims anys en algunes antologies, acaba de publicar el seu primer recull de poemes en solitari, Santuaris, amb el qual ha obtingut el XXXII Premi Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d’Alcoi. Es tracta d’una obra molt meditada. I molt convincent. Organitzada en dues parts, la primera es titula Santuaris, com el llibre, i planteja un viatge vital pels temples grecs i els santuaris de l’antiguitat. El títol de la segona, Cambra santuari, al·ludeix a l’espai sagrat de la cambra dels amants. Uns versos del Càntic dels càntics i uns altres de Joan Vinyoli, encapçalen com a epígraf aquesta segona part i anuncien l’expressió d’una experiència exaltant i joiosa. 

Recomane vivament als seguidors de la serp blanca la lectura d’aquest llibre. Ara no puc fer-ne una anàlisi en profunditat, que tampoc no cal, però sí que m’agradaria referir-me a dos poemes de la primera part, que m’han interessat particularment. Tots dos es poden considerar una variació sobre el tema d’Ulisses, un dels més insistits i suggestius de la literatura universal. En el primer, «Retorn», Imma López reprèn un dels temes fonamentals de l’Odissea: la idea del retorn. Acabada la guerrra de Troia, Ulisses l’únic que vol és tornar a casa amb la dona i el fill, no anar-se’n de viatge per conèixer món i viure aventures. Però, és possible el retorn? 

El segon poema, «Com Ulisses», un dels més suggestius del recull, traça un paral·lelisme entre «aquell antic periple que ens configura», i nosaltres, pelegrins que «Restem enllaçats com la nit a la fosca / a la llegenda del mariner», «reduïts» a la rutina laboral de cada dia, «abocats» a una «jubilació alimentícia». Quina és la nostra Ítaca? 

Us invite a llegir-los tots dos a continuació:


RETORN

I ell, va dir-me, s'havia arribat a Dodona, a sentir-hi
com des del roure diví d'encelat fullam, consellava
Zeus que fes el retorn a la grassa Ítaca seva,
d'on ja fa tant que és lluny: si obertament o amagant-se.
Odissea, XIX, versió C. RIBA


També Ulisses, vestit de foscor,
visità l'oracle i va preguntar
al so dels calders daurats del capvespre
si havia de tornar com ardit guerrer
o amb la disfressa de captaire.
En el fons sabia que era impossible
retornar i que millor seria imposar
                          l'oblit o el son etern.

Pot tornar l'exiliat a la pàtria?
El soldat a la seua antiga llar?
El mariner al rostoll i l'arada?
L'home que va jaure amb Circe fetillera
                         a l'argolla de la fidelitat?

No es pot retornar a la pell de préssec
de la donzella ni a les carícies
de l'infant Telèmac
                              ni a l'estiu de la vida.



COM ULISSES

De retorn a casa, el viatger guarda
a la mirada blaus intensos d'aquells mars
que va navegar Ulisses, verd d'olivera.
Per moments l'estiu, ardit guerrer, emula
aquell antic periple que ens configura.
Restem enllaçats com la nit a la fosca
a la llegenda del mariner. Pelegrins
incerts nosaltres també plens d'aventures,
sense Circe s ni Cíclops. Reduïts
els nostres dies a la condemna
de guanyar un plat de llentilles,
arrossegar el tedi de les hores
                                       i un horitzó planer.
Abocats a una jubilació alimentícia,
casa amb xiprer, oli a la taula,
algun llibre per llegir, converses,
l'alé càlid dels amics i un gos
que ens reconega i ens lladre alegre
                                      quan arribem a Ítaca.




1 comentari: