La literatura dels moralistes

Josep Pla escrivia en un passatge de les Notes per a Sílvia (OC, 26) que els llibres dels moralistes francesos, «aquesta processó d’escriptors que va de Montaigne a Chateaubriand passant per Pascal, La Rochefoucauld, La Bruyère, Vauvenarges, Bossuet, Massillon, Saint-Simon, Fénelon, J.J. Rousseau, etc.», són la flor de la literatura de França. En recomanava la lectura «si algun dia se us acudeix de tenir alguna idea del que són els homes i les dones» i concloïa que «les persones que aspiren a tenir una consideració de cultivades i no han llegit aquests moralistes, són uns primaris, per més monogràfica i tècnica que sigui la seva especialitat».

Ningú no ha escrit millor que ells. La seua escriptura és clara i precisa, enormement meditada. Així i tot, no és fàcil llegir-los, perquè admeten difícilment una lectura seguida, com una novel·la, a causa del seu caràcter discontinu, digressiu, paradoxal. El lector ha de trobar un altre ritme, un altre moviment de lectura. 

Hi ha un llibre molt recomanable sobre aquests escriptors: Le siècle des moralistes, de Bérengère Parmentier. Després d’un capítol introductori, l’autora en dedica uns altres als Essais de Montaigne, a les Maximes de La Rochefoucauld, als Pensées de Pascal, als Caractères de La Bruyère i, finalment, a La Fontaine, Pierre Nicole i Saint-Évremond. Aquest últim, que no coneixia de res, m’ha interesssat particularment. Es distingeix d’un Montaigne o d’un La Rochefoucauld, que s’esforcen a explorar les «terres inconnues» del món humà, perquè Saint-Évremond posa en qüestió radicalment el caràcter absolut de la veritat, cosa que l’allibera de dur endavant cap enquesta. L’única preocupació que deixa subsistir és la de viure bé, en un espai privat tan reservat com siga possible. Esperit epicuri, Saint-Évremond pensava que «à parler sagement nous avons plus d’intérêt à jouir du monde qu’à le connaîtrre». Els quatre últims capítols del llibre de Parmentier estan dedicats a l’estudi de la relació dels moralistes amb la seua societat, a la forma breu i discontínua dels seus escrits, i a les característiques fonamentals del seu pensament. 

Un moralista, si més no des de la tradició que inaugura Montaigne, no és el mateix que un moralitzador. Un moralitzador diu el que s'ha de fer, el que està bé i el que està mal, basant-se en uns principis que suposadament tots reconeixen o han de reconèixer. Prescriu unes regles. Els moralistes de la literatura francesa, en canvi, no deixen de posar en qüestió la possibilitat d'afirmar uns models de conducta. El terme «moralista» no fa referencia, per tant, a la prescripció moral, sinó a la descripció i a la reflexió crítica sobre el comportament humà.

Parmentier destaca que Pascal i La Rochefoucauld, però també La Bruyère i Montaigne, participen en graus diversos dels corrents agustinians que postulen una separació radical entre l'home i Déu. Aquesta autors tendeixen a malfiar se de l'home, del seu llenguatge, dels seus costums, del seu pensament, de la seua moral. Subratllen la insuficiència de les regles de civilitat, que analitzen amb una lucidesa desencantada. Les accions dels homes apareixen sense voluntat ni constància, sotmeses a les il·lusions que es forgen ells mateixos i a les aparences errònies. 

Les morals són massa diverses per a inspirar confiança. Tots els moralistes citen i confronten en les seues obres principis diversos i incompatibles. Tots rebutgen de prendre com a moneda vàlida el nom de «virtut»: insisteixen sobre l'abisme que separa el mot i la cosa, contrasten els mots de la moral amb les intencions amagades i els comparen amb els seus efectes pràctics, concrets. L'home dels moralistes coneix la gota i el còlic; ignora, per contra, el domini de si mateix. 

Els moralistes presten atenció a la diversitat de les coses, a la singularitat dels detalls, als efectes pràctics que transformen les intencions i els principis; duen a terme una reflexió sobre els límits del discurs moral, que els porta a inventar noves formes d'escriptura, directament oposades a l'estructura del tractat. Tant si estan formades de màximes molt breus, com el llibre de La Rochefoucauld, de remarques més desenvolupades, com el de La Bruyère, de fragments inacabats, com els Pensées de Pascal, o d’una sobrecàrrega de digressions hipertrofiades, com els Essais de Montaigne, totes aquestes obres comparteixen el refús de la continuïtat metòdica. La discontinuïtat marca també el temps de l'escriptura. Montaigne, Pascal, La Bruyère, no han cessat de refer els seus textos, de corregir-los, de completar-los. 

El seu estil d’escriptura, que s'aproxima a la conversa, imposa els criteris estètics de la varietat i la brevetat. Aquesta qualitat, que consisteix a aplegar molt de sentit en poques paraules, s'anomena també energia o força. Poques paraules i moltes «coses». L'escriptura dels moralistes és abrupta i breu, del tot oposada a la retòrica ciceroniana. Aquest style rompu és alhora el més simple i el més elaborat; és alhora el més clar, perquè refusa l'obscuritat de les ampificacions, i el més obscur, perquè deixa de banda l'argumentació i deixa implícites les explicacions necessàries. La concisió afavoreix les formulacions paradoxals i la unió de termes contradictoris. 

Quins factors van influir en el sorgiment d’aquesta literatura? A més dels descobriments geogràfics i de la difusió de la impremta, i d’altres propis de la història politica de França, Parmentier esmenta com un fet decisiu els conflictes religiosos del segle XVI, un element que va contribuir a la pluralitzacio de les opcions morals. Combatent cada u per una veritat diferent, els diferents camps desplacen plegats l'opinió religiosa de l'ordre de la veritat absoluta. La divergència de les opinions sobre la veritat va produir l’efecte secundari d’introduir el dubte sobre la veritat mateixa. El procés era irreversible: no es pot reinventar l'autoritat d'una tradició, com a forma de certesa basada en un consens de segles. De més a més, a l'error i de l'heretgia en matèria religiosa s’hi afegien d’altres perills: la indiferència i l'ateisme. Els moralistes no sols reemplacen una moral prescriptiva per una altra de descriptiva, sinó que duen a la pràctica una crítica de les morals admeses i, eventualment, del valor mateix de la moral.