dimecres, 17 de juny de 2015

Un llibre de lectures

Acabades les classes, m’he fet el pla de lectures per a les vacances d’estiu. Enguany, he anotat en la llista bastants obres de crítica literària sobre la novel·la i sobre el concepte de realisme. Algunes d’aquestes lectures, és clar, les he triat pensant en el curs de literatura universal que impartiré a partir del pròxim 6 d’octubre. M’he llegit ja la Poètica d’Aristòtil, Formalisme i realisme, de Bertolt Brecht, i Précis de litterature européenne, un volum gruixut coordinat per Béatrice Didier, una mica irregular com sol passar en les obres col·lectives. Després de la Poètica d’Aristòtil, vaig intentar llegir la seua Retòrica, però la vaig deixar, exasperat, quan portava sis pàgines. La meua paciència com a lector no és infinita.

He llegit també dos llibres de Marthe Robert. El primer, Novela de los orígenes y orígenes de la novela (Taurus), és una obra plena d’imaginació i d’observacions intel·ligents, a pesar d’aplicar-hi algunes de les teories del difunt Freud. Com que em va agradar molt, em van venir ganes de llegir més coses d’aquesta crítica literària francesa, molt reconeguda pels seus estudis sobre Kafka i per les seues traduccions de la literatura alemanya. Em vaig decantar per un volum que tenia un títol molt atractiu: Livre de lectures. El vaig encomanar via Amazon i al cap de tres dies ja estava llegint-lo.

Livre de lectures no és una antologia de textos literaris, sinó un dietari sense dates en què l’autora ha anotat els seus interrogants sobre la literatura i, sobretot, sobre la seua relació amb la vida, amb la intenció de «remarcar el que el fet literari té de vague, d’esmunyedís i d’incomprensible» i de preguntar-se què és la literatura, què justifica el seu extraordinari poder social i de quin fons mal explorat extreu la seua capacitat de fascinar.

Un tema recurrent d’aquest llibre és el que Marthe Robert anomena la sobrevaloració de la literatura, retallada, paradoxalment o no, contra un fons d’indiferència general. Un símptoma d’aquesta sobrevaloració, diu, és la megalomania de la novel·la: la seua suposada omnipotència i lucidesa extrema, la seua capacitat de reconstruir els fets de la realitat amb tot el seu sentit vital, que permetria considerar els novel·listes com a superiors als historiadors i als científics. Per a Marthe Robert, aquesta megalomania estaria en relació directament proporcional a la trivialitat de la novel·la, que la deixa a la mercè «du romanesque brut», una conseqüència, en últim terme, de les seues relacions paradoxals amb la realitat. Com qualsevol escriptor que valga la pena, Marthe Robert combina al mateix temps la passió i la desconfiança per la literatura.

En un passatge d’aquest Livre de lectures, Marthe Robert escriu que hauria de sentir-se molt afectada per l’enorme massa de llibres que li queden per llegir, però que no ho està gens, perquè per a uns és massa tard, per a uns altres sempre hi haurà temps, i en el cas de molts altres es consola fàcilment ignorant-los, pensant en tots els que sempre té ganes de tornar a llegir i que de vegades rellegeix fins a la nàusea.

Una mica més endavant, diu que «els grans llibres canvien la vida, els bons l’aclareixen i els dolents l’entristeixen». Només estic d’acord amb la segona afirmació. Això que els grans llibres poden canviar la vida és un tòpic literari, en el pitjor sentit de la paraula: una idea falsa a poc que la contrastem amb la nostra experiència —la real, no la verbal! Els grans llibres ens poden fer veure la vida d’una altra manera, podem fer-nos conscients d’aspectes que ens havien passat per alt. Però no ens canvien. La lectura d’un gran llibre no modifica cap ni una de les rutines que conformen la nostra vida. Si de cas, ens afermen en la nostra condició de lectors: ens impulsen a llegir més. Però això no és un canvi: és més del mateix. Si alguna vegada hem tingut la sensació que la nostra vida o, més concretament, les circumstàncies de la nostra vida havien canviat, ben segur que no deu haver estat a causa d’un llibre. Una altra cosa seria afirmar que els llibres han contribuït —ens han ajudat?— a fer-nos com som, a ser els qui som. En aquest sentit, han estat els nostres còmplices.

No oblide els casos d’un don Quixot i d’una Emma Bovary. Intentant traslladar a la vida el que llegien, no van canviar de vida? Però són dos exemples que no desmenteixen, crec, el que dic, perquè es tracta de dos personatges de ficció, que a més eren uns lectors dolents. Qüestió banda, també, és la influència que han tingut alguns llibres, com ara algunes novel·les de Dickens, en la modificació o la supressió de determinades condicions socials. 

Els llibres dolents entristeixen… O irriten. Tant se val. Si ho fan, és per molt poc temps, el que costa deixar-los de banda i agafar-ne un altre. Tant de bo poguéssem fer el mateix amb tantes coses de la nostra vida. De tota manera, Marthe Robert precisa que si els llibres dolents ens entristeixen és perquè els hauríem pogut escriure per un costat o altre. És tan inevitable, escriure un llibre dolent! 

En acabant de llegir el Livre de lectures, llegesc en la contraportada que aquest volum és el primer d’una sèrie de quatre. Els altres tres porten com a títol La vérité littéraire, La tyrannie de l’imprimé i Le puits de Babel. Ja veig que hauré de continuar. Els bons o els grans llibres no canvien la vida, però t’inciten a llegir més. Són com una porta que dóna accés a un nou espai, on hi ha, al seu torn, altres portes. L’impuls d’obrir-les és irresistible.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada