dimecres, 26 d’agost de 2015

Llegint Heròdot

Lectura de la Història d’Heròdot, en la traducció de Rubén J. Montañés publicada per La Magrana. Un volum d’una mica més de vuit-centes pàgines, que inclou també una introducció del mateix traductor i un pròleg de Joan Francesc Mira. En fi, un dels llibres que per la seua extensió se solen reservar per a les vacances. Encara que fa embalum, us el podeu endur a la platja i tot: és de lectura agradable i no demana gaire esforç. I, sobretot, conta moltes històries. Algunes ja les coneixia, perquè les havia llegit resumides per Montaigne en els seus Essais

Rubén J. Montañés remarca en la introducció que Heròdot és qui va consagrar el mot d’«història», que ell entenia com a recerca, investigació, en sentit general. Aquesta recerca la du a terme en un sentit espacial i temporal alhora. D’una banda, reporta els resultats dels seus viatges a pobles i països molt diferents. De l’altra, narra la història de les guerres entre els grecs i els perses, que van culminar en les gran victòries de Salamina i Platea. 

Heròdot es mostra, molt abans del renaixement, plenament conscient de la relativitat d’usos i costums entre els diferents pobles del món que ell coneixia. El seu llibre proporciona informacions molt abundants sobre la civilització egípcia, incloent-hi el fet que a l’Egipte les dones pixen dretes i els homes asseguts. O sobre els escites, aquest poble que si no fos pel seu llibre hauria desaparegut de la història. La majoria de les vegades es limita a informar sense fer-ne cap comentari. Així, conta que «quan un baró nasamó es casa per primera vegada, és costum que la núvia, la primera nit, s’uneixi successivament a tots els invitats, cadascun dels quals, un cop s’ha unit a ella, li dóna el regal que hagi portat de casa seva». Hi ha un pas, però, en què reflexiona sobre aquestes diferències etnogràfiques. Sembla que estiguem llegint Montaigne:

«Per tots els conceptes, doncs, és evident per a mi que Cambises era un foll rematat; en efecte, altrament no hagués intentat burlar-se de coses sagrades i sancionades pel costum. Perquè si hom exhortés tots els homes, fent-los la proposta de triar els millors costums de tots, després de reflexionar-ho cadascun escolliria els propis; de tal manera creu cadascun que els propis costums són, de molt, els millors. No és versemblant, doncs, que ningú, sinó un home enfollit, ridiculitzi tals afers. Que així han considerat tots els homes allò que els costums afecta, val a concloure-ho, entre molts altres testimoniatges, pel següent: Darios, durant el seu govern, va cridar els grecs que eren amb ell i els va preguntar per quants diners estarien disposats a devorar els seus pares morts; i ells van afirmar que no ho farien a cap preu. Llavors Darios va cridar els indis anomenats callaties, que devoren els seus genitors, i els va preguntar en presència dels grecs, que s'assabentaven mitjançant un intèrpret del que es deia, per quants diners acceptarien cremar els seus pares en una foguera, quan finessin; i ells, amb grans crits, l'apressaren a parlar pietosament. Així s'ha considerat, doncs, i em sembla que Píndar va afirmar correctament que el costum és rei de tot.»

Al costat de les informacions sobre pobles tan diferents, hi ha les històries, la passió de narrar, de vegades comprimides en anècdotes que sovint il·lustren una lògica moral aclaparadora i bèstia, com aquesta de Xerxes:

«En el seu avanç des d'Atenes, Xerxes va arribar a Èion, vora l'Estrimó, i des d'aquesta ciutat ja no va endurar més camí, sinó que encomanà a Hidarnes menar l'exèrcit a l'Hel·lespont, i ell, embarcant en una nau fenícia, es traslladà a Àsia. En aquesta singladura li sobrevingué un fort vent de l'Estrimó que va moure marejada. El temporal refermava, i la nau anava plena fins al punt que a coberta s'amuntegaven els perses que viatjaven amb Xerxes; i el rei, presa d'espant, va preguntar a crits al timoner si hi havia salvació. I aquest va dir: «Senyor, no n'hi ha cap, si no ens desfem de l'excés de passatgers». I es conta que Xerxes, en sentir-ho, va dir: «Barons perses, que hom demostri ara la sol·licitud pel vostre rei; perquè sembla que la meva salvació és a les vostres mans». Ell que digué això, i els perses, tot prosternant-se, van saltar a la mar, i la nau, així alleugerida, va arribar estàlvia a Àsia. I diuen que Xerxes, baixant a terra a tota pressa, va fer el següent: per haver salvat la vida del rei, va premiar el timoner amb una corona d'or; però, per haver causat la pèrdua de molts perses, va fer que li tallessin el cap.»

Altres vegades, és una observació o una reflexió breu de l’autor la que reclama l’interès, com aquestes, que he espigolat mentre llegia:

«Sembla, en efecte, que és més fàcil enganyar molts homes que no un de sol.» 
«Que no ens quedi, doncs, res per provar; perquè res no s’esdevé per si mateix, sinó que els homes acostumen a aconseguir-ho tot partint de la temptativa.» 
«No hi ha obligació més poderosa que la impotència.» 
«Aquesta pena és la més avorrible d’aquelles que hi ha entre els homes, copsar moltes coses, però no dominar-ne cap.» 
«Perquè si cal dir-hi alguna mentida, dita sigui. En efecte, per la mateixa finalitat ens afanyem els que menteixen i els que se serveixen de la veritat. Aquells menteixen quan han de treure algun profit si resulten convincents les seves mentides; i els altres diuen veritat per obtenir amb aquesta algun profit i perquè hom confiï més en ells. Així, encara que la pràctica sigui distinta, de fet pretenem el mateix. Si no haguessin de treure cap profit, igualment seria mentider el cert i cert el mentider.» 

També m’han cridat l’atenció dos passatges, que fan pensar. Sobre els perses diu que «són força afeccionats al vi, i no els és permès perbocar ni orinar davant d’altri. Així, es guarden d’aquestes coses, i quan s’embriaguen solen deliberar sobre els afers més importants; i allò mateix que decideixen en estat d’embriaguesa, l’amo de la casa en què estaven reunits els ho proposa l’endemà, quan estan ja sobris. Si ho aproven també quan estan sobris, ho posen en p`ractica, i si no ho aproven, ho deixen estar. I si prenen d’antuvi alguna decisió sobris, la reconsideren quan estan embriacs». 

I d’un governant, Amasis, en conta el següent: «Quant als afers de govern, duia el següent sistema: primer, de bon matí, fins que s’omplia la plaça del mercat, administrava de bon grat els afers que hom li presentava; però a partir d’aquell moment bevia, es burlava dels seus companys de bevenda i era frívol i enjogassat. Disgustats per tal comportament, els seus amics el reprenien, tot dient-li: «Oh rei, no et governes correctament quan t’empenys a un excés de vici; bé calia que tu, solemnement assegut en un tron solemne, administressis durant el dia els afers d’estat, i així els egipcis confiarien que són governats per un gran home, i series tingut per millor; però ara la teva actitud no és en absolut reial». Però ell els responia en aquests termes: «Aquells que posseeixen un arc, el munten quan els cal fer-lo servir, i quan ja l’han utilitzat, el desarmen. Perquè si es trobés muntat tot el temps, s’esqueixaria, de manera que en cas de necessitat no podrien fer-lo servir. Així és també el funcionament de l’home: si volgués trobar-se sempre afanyosament ocupat, i no permetre’s una part per al joc, sense adonar-se’n enfolliria o almenys es tornaria estúpid. Jo, com que ho sé, distribueixo una part per a cada cosa». Això responia als amics». 

Joan Francesc Mira assenyala en el pròleg reproduït en aquesta edició que «llegir Heròdot no és, de cap manera, repassar fantasies ingènues d’un viatger grec de fa prop de vint-i-cinc segles: és tornar als fonaments primers de nosaltres mateixos, els europeus, en tant que gent que hem heretat i hem desenrotllat una certa manera de veure el món i d’entendre la vida en societat. Llegir Heròdot és tornar a conviure amb els primers que observaren el món amb ulls curiosos, crítics i reflexius, i els primers que entengueren, també, que la llibertat és mare de moltes bondats.Llegir Heròdot no és, de cap manera, repassar fantasies ingènues d’un viatger grec de fa prop de vint-i-cinc segles: és tornar als fonaments primers de nosaltres mateixos, els europeus, en tant que gent que hem heretat i hem desenrotllat una certa manera de veure el món i d’entendre la vida en societat. Llegir Heròdot és tornar a conviure amb els primers que observaren el món amb ulls curiosos, crítics i reflexius, i els primers que entengueren, també, que la llibertat és mare de moltes bondats». 

Més matisadament, Carles Riba va escriure en el seu Resum de literatura grega que Heròdot «fou, com indica el mot “historiador”, un recercador; en llargs viatges, recollí els copiosos materials que després utilitzà, i que no sempre resisteixen una crítica mitjanament severa. La seva novetat profunda és haver referit tots els esdeveniments històrics a un principi que els governa i unifica: la Nèmesis, o indignació dels déus,. Per la simple voluntat de veure en conjunt els esdeveniments, i no per gaire més, mereix el títol de “pare de la història” que li donà Ciceró. Altrament, és un dels més grans fetillers de l’art de la narració que hagin existit».

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada