dijous, 17 de setembre de 2015

Preparant el curs de literatura universal a l’Octubre

Continue pegant voltes al curs de literatura universal que començaré a impartir el curs que ve al Centre Octubre. Bona part de les lectures d’aquest estiu les he fet pensant en aquest curs, però em quede amb la sensació que me’n farien falta moltes més. Un curs de literatura universal, en principi si més no, és tota la literatura i això fa que els llibres que caldria llegir per preparar-lo bé se’ns apareixen com una mena d’espiral que se’n fuig i creix sense aturador. Cal fer via amb el que es té. Ja tinc més o menys embastades les sessions del primer mes. Les altres, les tinc perfilades, però les hauré de concretar sobre la marxa.

He tingut llibertat absoluta per plantejar aquest curs. A l’institut, he de seguir, més o menys, la programació oficial, cosa que simplifica o soluciona moltes coses. Ara que puc fer el que vull (en el bon sentit de la paraula, és clar), és inevitable que tinga presents moltes possibilitats. L’embarras du choix! No vull convertir el curs de literatura universal en un curs de «Grans Llibres», a partir d’una selecció tancada d’obres. El procediment és atractiu, però aquesta vegada porte una altra cosa entre mans. Tampoc no vull repetir el curs de l’institut, el que vaig contar en Un son profund. Ara vull tractar obres i motius que no vaig poder aleshores i desenvolupar-ne d’altres que només vaig poder tocar de passada o molt poc. També vull aprofitar que tindré un públic més adult. 

El més complicar és trobar un fil conductor que vaja més enllà de la juxtaposició d’autors, èpoques i moviments literaris. No es tracta de deixar de banda totalment l’eix cronològic —la història. Com a mínim, la cronologia no és arbitrària i és útil per ordenar un material tan vast. Però el fil conductor no necessàriament ha de reproduir una evolució històrica. En aquest punt val la pena recordar Tradition and the Individual Talent, l’assaig en què T.S. Eliot defensava que «tota la literatura europea des d’Homer i dins d’aquesta tota la literatura del propi país, té una existència simultània i compon un ordre simultani». 

No hi ha cap escriptor que tinga aïlladament el seu significat complet. Eliot assenyalava que se l’ha de situar entre els morts per contrastar-lo i comparar-lo, però que aquesta necessitat d’adaptar-se i de fer-se coherent no és unilateral: «el que ocorre quan es crea una nova obra d’art, ocorre simultàniament a totes les obres d’art que la van precedir. Els monuments existents conformen un ordre ideal entre si, que es modifica per la introducció d’una nova obra d’art (veritablement nova)». Perquè «l’ordre persistesca després de l’arribada de la novetat, la totalitat de l’ordre existent ha d’alterar-se, encara que siga lleument. Així es reajusten les relacions, les proporcions, els valors de cada obra d’art respecte de la totalitat, de manera que es produeix un acord entre el vell i el nou». 

Més tard, Jorge Luis Borges va expressar la mateixa idea en el seu assaig Kafka y sus precursores, recollit en Otras inquisiciones. Hi afirmava que «cada escritor crea a sus precursores. Su labor modifica nuestra concepción del pasado, como ha de modificar el futuro». 

Cada obra modifica, per tant, la percepció que tenim de les obres del passat. En el cas de la lectura individual ocorre una cosa semblant. Cada nova lectura, cada nova lectura important, modifica en la nostra memòria les anteriors. Encara que en el curs seguiré un eix cronològic en el curs, no ho faré sistemàticament, sinó que aniré endavant i endarrere, barrejant les literatures antigues amb les modernes. En definitiva, intentaré comportar-me com un lector normal.

4 comentaris: