dimarts, 22 de setembre de 2015

Quan llegir se’m fa pesat


He acabat de llegir com he pogut, impacient, amb ganes de llevar-m’ho de damunt d’una vegada, Selected Prose of T.S. Eliot, editat per Frank Kermode. Alguns assaigs d’aquest llibre m’han agradat, sobretot Tradition and Individual Talent, The Perfect Critic, The Function of Criticism i el dedicat a Dante. La resta, tot i reconèixer el seu interès, els he hagut de llegir posant-hi una dosi considerable d’esforç. Hauria pogut deixar el llibre i passar a un altre, però em sabia mal abandonar-lo a mitjan camí. Des de menut, que estic acostumat menjar-me tot el que em posen al plat. 

Els assaigs d’Eliot són intel·ligents, toquen aspectes ben atractius, però estan escrits amb una prosa pesada, excessivament ponderada. Fa la sensació que no avança, o molt poc. Els falten intensitat, agilitat i, sobretot, amenitat. Com va dir el doctor Johnson, «tediousness is the most fatal of all faults; neglicences or errors are single and local, but tediousness pervades the whole; other faults are censured are forgotten, but the power of tediousness propagates itself. He that is weary the first hour, is more weary the second; as bodies forced into motion, contrary to their tendency, pass more and more slowly through every successive interval of space». I rematava: «Unhappily, this pernicious failure is that which an author is least able to discover. We are seldom tiresome to ourselves». 

Eliot esmenta sovint Johnson en aquests assaigs i afirma que és «a dangerous person to disagree with». Molt ben observat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada