dimarts, 8 de setembre de 2015

Una novel·la txeca que agradava a Kafka

Feia temps que tenia ganes de llegir L’àvia, de Božena Nĕmcová. A la biblioteca del meu pare n’hi havia un exemplar, encara amb els fulls per tallar, de la traducció directa al català de Rudolf Slabý, publicada el 1924 per l’Editorial Catalana en dos volums i no reeditada des d’aleshores. Sentia curiositat per aquesta novel·la, que Kafka admirava, considerada un dels clàssics de la literatura txeca, encara que no se sol tenir present en el gran corrent de la novel·la europea del XIX. Ara he aprofitat l’agost per llegir-la. A més de ser una lectura pendent des de feia molt de temps, tenia l’excusa suplementària de la meua última visita a Praga, a finals de juliol. Era el moment.

D’entrada, he de reconèixer que L’àvia em va desconcertar. Esperava llegir una novel·la realista, segurament una mica melodramàtica, i en lloc d’això m’he trobat amb la descripció sostinguda d’un ambient idíl·lic, al camp, on pràcticament no passa res. La narració s’inicia en el moment en què l’àvia, el personatge principal que dóna títol a l’obra, va a viure amb la seua filla i el gendre, que s’han establert en un poblet de Bohèmia, després de viure i treballar a Viena. Els quatre xiquets de la parella queden encantats des del primer moment amb l’arribada de l’àvia, tota bondat i bon sentit, que els conta rondalles i els obre els ulls al món que els envolta. Entorn d’ella el narrador articula la presentació de tot un seguit d’informacions etnogràfiques d’una civilització rural, que encara no ha estat tocada pel món industrial: la natura, els animals de corral i els del bosc, els costums i les tradicions (el respecte pel pa, les minetes… ), el pas de les estacions, les festivitats, les cançons… Hi ha també les visites a la comtessa del castell, amable i distant. Els seus criats, en canvi, són arrogants i antipàtics. Pitjor per a ells. La novel·la acaba amb la mort dolça de l’àvia, que al mateix temps que tanca l’idil·li, el confirma.

De tota manera, caracteritzar L’àvia com un idil·li no és exacte del tot, i, sobretot, no li fa justícia. Encara que no «passa» res, els personatges, quan conversen entre ells, es conten històries que sovint marquen un contrapunt fosc a la placidesa de cada dia. Sobretot, la de Victorina, una jove que, atreta i atemorida alhora per la figura misteriosa i romàntica d’un soldat la porta, s’enfonsa en un procés d’autodestrucció. Després d’haver estat traïda, sembla, pel seu amant, retorna al poble, embogida, amb un fill als braços, i des d’aleshores s’està al bosc com un animal salvatge. Victorina és l’únic personatge que no pot ser ajudat per l’àvia. La seua història és contada d’un manera el·líptica, inquietant, sense comentaris moralitzants.

Hi hi altres moments de la novel·la que pertorben o interrompen l’idil·li, com ara la descripció de les inundacions que produeix el desglaç o el reclutament forçós de joves per a un servei militar de quinze anys. També, els records de l’àvia. De vegades, de nit, reflexiona sobre la seua penosa vida passada, i el lector comença a comprendre la força que ha de ser necessària per convertir-se en la figura que la comunitat necessita, plena de bondat i de saviesa, ni trista ni dèbil. 

Tot plegat constitueix un contrast amb la vida quotidiana, lenta i satisfeta, que presenta la novel·la. Però són com anotacions al marge, que van quedant enrere, mentre la vida continua en el bon sentit de la paraula, perquè, com moralitza el narrador «la dissort i la dolor purifiquen l’home de totes les misèries, com el foc purifica l’or. No hi ha alegria sense pena». 

L’idil·li, finalment, és inseparable de la idea de la pàtria txeca, personificada en el patriotisme instintiu i elemental de l’àvia, basat en la fidelitat als seus i en l’estima per les pròpies tradicions. En un passatge de la novel·la, diu als seus néts: «estimeu, doncs, vosaltres també la pàtria txeca, com si fos la vostra mare, estimeu-la per damunt tota cosa, treballeu per ella com pertoca a uns bons fills». Per a l’àvia, la pàtria és, sobretot, la llengua. Un dels pocs elements que grinyolen en l’ambient idíl·lic és, de fet, l’alemany. L’únic defecte que l’àvia troba al seu gendre és que no sap parlar txec. Això sí, com a mínim l’entén i és bona persona. En la novel·la hi ha una escena molt reveladora sobre la convivència entre les dues llengües a Bohèmia a mitjan segle XIX. El primer dia que els néts van a escola, el mestre els llegeix un llibre en veu alta, mentre ells copien al dictat. Després, han de traduir el text: si és alemany al txec i si és txec a l’alemany. El problema és que els xiquets no saben alemany i, per tant, són castigats indefectiblement. L’àvia, sempre posant pau, els diu que el mestre vol convertir-los en persones de profit i que com més coses sàpiguen amb més facilitat podran anar pel món. Els néts li retruquen, i és l’única vegada que ho fan, que no tenen necessitat de saber alemany, perquè al poble només es parla txec, i que ja aniran a Alemanya si els fa falta aprendre’l. 

Božena Nĕmcová va novel·lar en L’àvia els records de la seua infantesa feliç. La seua vida posterior, per contra, de feliç ho va ser ben poc. Havia nascut a Viena el 1820, filla d’una criada i d’un cotxer, tots dos al servei de la duquessa de Raciborz. S’ha especulat que potser era filla il·legítima de la duquessa, perquè els pares es van casar després del naixement de Božena, i perquè la noia, a diferència dels seus germans, va ser educada per tutors privats pagats per la duquessa. A més, se li permetia l’accés a la biblioteca del castell de Raciborz. 

Tot va canviar quan Božena es va casar, o la van casar, als disset anys amb Josef Nemec, un funcionari estatal que gairebé li doblava l’edat. El matrimoni va anar malament des d’un principi. Van tenir quatre fills. El marit era un patriota txec que era transferit constantment com a càstig d’un lloc a un altre. Quan es van traslladar a Praga, Nĕmcová va entrar en contacte amb els cercles nacionalistes, que la van animar a escriure. Entre el 1845 i el 1847 va editar un llibre de rondalles. Durant els anys que van seguir la reacció a les revoltes del 1848, Nĕmcová i el seu marit van patir moltes privacions. El 1853 Josef Nemec va ser destituït del seu càrrec en represàlia per les seues activitats polítiques i va morir un dels seus fills. Ella mateixa va emmalaltir greument. Va ser en aquest temps que va començar a escriure Babička (L’àvia). Publicada el 1855, va ser rebuda com una obra mestra, però la vida de Nĕmcová va continuar sent difícil, marcada per la mala salut i la pobresa. El 1860 va abandonar el marit, aprofitant que havia rebut una oferta de treball d’una editorial, però no va poder aconseguir la independència econòmica. Va morir el 1862, als quaranta-dos anys.

Segons Max Brod, Kafka va llegir ben aviat L’àvia, quan era adolescent. En la seua correspondència, Kafka manifesta la seua admiració per a suavitat de la «prosa musical» de Božena Nĕmcová i especialment per la seua correspondència, que considerava «un pou inesgotable d’experiència humana». Brod estava convençut que un episodi de L’àvia —el de Kristla, la filla del taverner assetjada per un italià insolent del seguici de la comtessa— devia haver influït en la història d’Amàlia i l’alt funcionari Sortini en El castell. La colla d’ajudants i intermediaris retratats per Kafka en aquesta novel·la fan pensar en els majordoms altius amb lliurea del castell descrits per Božena Nĕmcová. 

La traducció de Rudolf Slabý, gairebé un segle després, es llegeix molt bé. Slabý (1885-1957), lingüista i traductor txec, va estudiar filologia romànica. Sorprès per la Primera Guerra Mundial viatjant per Espanya, es va establir a Barcelona el 1914. Va traduir al txec obres de Rusiñol, Guimerà i Adrià Gual, entre d’altres. El 1926 va retornar a Praga, on va ensenyar català a la universitat i va divulgar en conferències el fet nacional de Catalunya i l’obra cultural de la República Espanyola. Va traduir al castellà i al català obres de les literatures txeca i russa. A més de L’àvia, llibrets d’òperes d’Smetana i de Rimsky-Korsakov, i diverses narracions de Puixkin. Va ser coautor, amb R. Grosmann del Diccionario de las lenguas española y alemana, conegut com a «Diccionario Slabý/Grossmann», obra de consulta bàsica per a traductors i estudiosos de les llengües alemanya i espanyola.



1 comentari:

  1. Jo també tinc aquesta col.lecció dels meus pares.Aquest el vaig llegir fa 5 anys i em va encantar.També recorde més que res els sentiments que desprèn.No sé si em confonc ara però potser que també fa referència a algunes guerres de prusians. Per a més detall , és experiència personal , li vaig llegir tot en veu alta a la meua mare velleta que no hi veia i li havia agradat molt llegir i no podia( el llibre era d'ella).En aquesta Col.lecció Biblioteca Literària de l ' Editorial Catalana hi ha molts altres títols boníssims."El vicari de Wakefield" d' Oliveri Goldsmith per exemple..Ara impossible de llegir en català ni en castellà perquè no es troben si no són de llibreria de vell.Montserrat Brugal i Feliu

    ResponElimina