divendres, 9 d’octubre de 2015

Ja ha començat el curs de literatura universal

Dimarts passat, a les 18’30h, tal com estava previst, va començar el curs de literatura universal al Centre Octubre. Vaig arribar-hi amb temps, per connectar l’ordinador al projector i veure si funcionava correctament. I no. El projector, no sé per què, es va negar a reconèixer el meu ordinador. Cap problema. Els responsables de l’Octubre me’n van prestar un de seu que sí que sabia comportar-se. Total, només volia projectar-hi algunes fotografies. L’ús del power point està prohibit en aquest curs. A l’espera de tenir la llista definitiva d’alumnes, crec que n’hi deu haver uns quaranta-cinc matriculats. La majoria són professors. També tinc alguns exalumnes meus, que ara estudien a la universitat. 

Per començar, vaig repartir un dossier amb un recull de textos, bàsicament de la literatura grecollatina i de la Bíblia, però també d’autors posteriors, per mostrar com aquesta tradició es reprèn i es transforma. Després, vaig passar a explicar una mica el plantejament que pensava donar al curs. Un curs de literatura universal (en la pràctica, de literatura occidental) no deixa de ser un curs de tota la literatura, per molt que ens centrem en unes obres determinades. ¿Com presentar-ne un panorama que tinga coherència, que permeta seguir un o diversos fils conductors, que no acabe reduint-se a una juxtaposició d’èpoques, de moviments i d’autors? 

Vaig advertir que la majoria de les històries de la literatura universal publicades són, en realitat, reculls d’unes quantes literatures nacionals juxtaposades. Aquests llibres, és clar, són útils, però com a eines de consulta per obtenir-ne informacions puntuals. A la llarga sempre serà millor llegir una bona història de cada una de les literatures nacionals, i provar d’assimilar-les i combinar-les en la memòria. Vaig esmentar, com a exemple, la Storia della letteratura italiana, de Francesco De Sanctis, un dels llibres preferits de Josep Pla i segurament la història més bella que mai s’haja escrit d’una literatura. També, la Història de la literatura catalana de Jordi Rubió i la Literatura catalana contemporània de Joan Fuster, el llibre que més m’agrada d’aquest autor. 

D’altra banda, la massa literària que implica, en principi, el concepte de «literatura universal» es reemplaça en la pràctica pel cànon, per la llista de grans autors o de grans llibres, cosa que no deixa de ser un reduccionisme un mica desorientador, sobretot si els llibres s’examinen separadament. En el meu curs alternaré les literatures antigues amb les modernes, aniré endavant i endarrere, i, més que grans autors, procuraré seguir diversos fils conductors, de caràcter divers: temàtic, estilístic, ideològic, etc.

Abans d’entrar directament en matèria, vaig recomanar tres llibres que a diferència dels manuals a l’ús ofereixen una visió molt més global i integral de la literatura. Es tracta de Literatura europea i edat mitjana llatina (vols I i II), d’Ernst Robert Curtius, de Mimesi, d’Erich Auerbach, i de la Història social de l’art i la literatura d’Arnold Hauser (Edicions 62). Tots tres tenen un cert aire de família, sobretot els dos primers, que es poden considerar una mena de testament o de balanç de la literatura europea. Van aparèixer gairebé al mateix temps. El llibre de Curtius, el 1948. El d’Auerbach, el 1946. Auerbach l’havia redactat a Istanbul, després de ser expulsat de la seua càtedra a causa del seu origen jueu. Aquesta fotografia de la crema de llibres davant la universitat de Berlín, il·lustra perfectament les circumstàncies en què va escriure Mimesi, aquesta obra mestra de la crítica literària, estudi de l’evolució del concepte de representació de la realitat en la literatura occidental des d’Homer fins a Virginia Woolf, el que més s’acosta al que hauria de ser un llibre de literatura universal en sentit profund:




Curtius, a diferència d’Auerbach, no va perdre la seua càtedra i no va haver d’abandonar Alemanya. No era un nazi, però tampoc un antifeixista. Era un intel·lectual conservador, un representant del vell humanisme, temerós de la nova cultura de massa. Si observem aquesta fotografia de Nurembeg després dels bombardejos aliats, podem imaginar que l’estat d’ànim de Curtius devia ser bastant semblant al d’Auerbach. El seu llibre, una mina de referències i de suggeriments, representa un intent de reconstrucció de la unitat de la cultura europea després del gran desastre:




Finalment, la Història social de l’art i la literatura de Hauser, del 1951, d’enfocament marxista. Durant la dècada dels seixanta i principis dels setanta, era el llibre de referència per excel·lència. No hi havia per a tant, però tampoc no es mereix el relegament o oblit actual. Dels tres, significativament, és l’únic que s’ha traduït al català, encara que a hores d’ara està descatalogat. Se’n poden trobar exemplars de segona mà en uniliber

Vaig advertir, però, que són tres llibres més d’estudi que de lectura. Vull dir que cal temps i esforç, paper i llapis, per assimilar-ne tots els suggeriments i referències. De lectura molt agradable, encara que no estan centrats en la literatura, però molt útils per obtenir una idea global de la cultura europea, són Civilización, de Kenneth Clark, i la Història de l’art, d’Ernst Gombrich (Columna).

A continuació vaig començar el curs directament comentant el capítol primer de Mimesi, en què Auerbach compara l’escena del cant xix de l’Odissea, quan Ulisses retorna finalment a Ítaca, amb la història del sacrifici d’Isaac del Gènesi (22:1). Auerbach destaca que en Homer tot apareix en un primer pla. El que ens conta és sempre present i ompli per complet l’escena i la consciència. Les figures hi apareixen totalment plasmades, uniformement il·luminades, definides en temps i lloc, juntes unes amb altres en un primer pla i sense buits entre elles; idees i sentiments són posats de manifest; les peripècies són pobres en tensió i es descriuen reposadament. En els relats bíblics, en canvi, s’al·ludeix a una cosa implícita, que no s’expressa. Les figures estan treballades tan sols en aquells aspectes d’importància per a la finalitat de la narració, i la resta queda en la fosca; únicament els punts culminants de l’acció estan accentuats; el temps i el lloc són incerts i cal imaginar-los; els sentiments i les idees resten muts, i són només suggerits per mitges paraules i pel silenci. Mentre que els poemes homèrics proporcionen una relació de fets ben determinada, delimitada en un temps i un lloc, l’Antic Testament ens ofereix una història universal; comença amb el principi dels temps, amb la creació del món, i vol acabar amb la fi del segles, en complir-se les profecies.

A més de l’episodi del sacrifici d’Isaac,  també vam llegir i comentar el fragment del Segon llibre de Samuel, que conta la història de David i Betsabé, una altra mostra de l’estil el·líptic de les narracions bíbliques. Ho vam complementar amb el comentari d’un quadre de Rembrandt, Betsabé al bany, que ve a omplir una de les el·lipses d’aquest relat:




La referència a aquest text d’Auerbach era una manera d’introduir l’estudi dels dos pilars bàsics de la tradició literària europea —la literatura grecollatina i la tradició bíblica— i de l’Odissea en particular. Vaig remarcar que l’escena en què Euriclea identifica Ulisses és un dels diversos episodis de reconeixement que es produeixen quan arriba a Ítaca. El reconeixement és un concepte clau de la Poètica d’Aristòtil, juntament amb el de peripècia. Aquest últim se sol identificar amb la intriga o l’argument d’una narració, però per a Aristòtil significava més exactament «el canvi sobtat de les coses que s'han dut a terme tot transformant-se en el contrari». El reconeixement «és un canvi que fa passar de la, ignorància al coneixement». Per a Aristòtil, el reconeixement més bell es duu a terme quan es produeix alhora una peripècia, com ocorre en Èdip rei

Quan Ulisses arriba a Ítaca, no es descobreix immediatament als seus, sinó que, prudentment, ho fa molt a poc a poc. Primer, entra en contacte amb el porquerol Eumeu. Després, es revela a Telèmac. Al cap de poc, va al seu palau disfressat de captaire, tot espellifat, i és reconegut de seguida per Argos, el seu gos, brut i abandonat com ell, que mor tot seguit, en una de les escenes més commovedores de l’Odissea. Poc després, Penèlope ordena a Euriclea que rente els peus al foraster en senyal d’hospitalitat. Euriclea el reconeix de seguida en veure-li la cicatriu de la cama, però Ulisses la fa callar. El fragment queda interromput per una llarga digressió en què Homer conta detalladament l’origen de la cicatriu d’Ulisses, cosa que li permet presentar un escenari idíl·lic, a casa del seu avi Autòlic. En aquest episodi es mostren les millors qualitats de l’estil homèric, inigualable en la representació de l’alegria de la vida sensible: els afectes familiars, els banquets, la cacera… De tota manera, Auerbach assenyalava que els poemes homèrics, molt més refinats verbalment que els relats bíblics, resulten, així i tot, per comparació, «molt simples en la seua imatge de l’home i també en el que respecta a la realitat de la vida que descriuen». 

Vam tancar la sessió amb la lectura d’una altra escena de reconeixement: el moment en què Ulisses i Penèlope es retroben al cap de vint anys. Aquesta escena és una obra mestra de penetració psicològica i de ritme literari. Euriclea anuncia joiosa a Penèlope que Ulisses, que acaba d’anihilar tots els pretendents, ja ha tornat. Però aquest clímax no es corona amb una escena feliç d’abraços i besos, sinó que ve seguit d’un diminuendo. Tots dos, Ulisses i Penèlope, es miren a distància, amb recel, esperant cada un que l’altre faça el primer pas i parle. Serà Penèlope, finalment, qui posarà una prova a Ulisses per tenir la seguretat absoluta que és ell. Els esposos s’abracen, finalment, però el final té un regust agredolç. De nou el diminuendo, perquè, com diu Penèlope, 

Són els déus els que ens han enviat l'infortuni:
no van voler, per enveja, que tu i jo visquéssem de joves
junts i feliços, abans d'arribar al llindar de vellesa.

Al final de la sessió, estava satisfet. Em vaig notar, també, molt cansat. Vaig detectar una certa timidesa entre els assistents, que es van portar molt bé, però supose que ja ens anirem soltant tots a mesura que avance el curs. Sé que em falta afinar diversos aspectes en la manera d’impartir-lo. Dimarts que ve proposaré una llista de llibres per comentar durant les pròximes sessions.

1 comentari:

  1. Pots estar-ne, de satisfet, perquè va estar francament amé i interessant. Eres un gran comunicador i molt il.lustrat.
    Gràcia

    ResponElimina