dilluns, 30 de novembre del 2015

Dos llibres i un epistolari

Divendres de matí, a l’institut, aprofitant un buit en les classes, vaig començar a llegir El poema de Gilgamesh. De vesprada, només arribar a Polinyà, em vaig estirar al sofà i el vaig acabar. L’he llegit en la traducció catalana de Lluís Feliu Mateu i Adelina Millet Albà, publicada per la Universitat Autònoma de Barcelona i les Publicacions de l’Abadia de Montserrat en la col·lecció Clàssics de l’Orient. Es tracta d’una edició molt rigorosa, acompanyada d’una introducció i de notes, que ha partit de la millor versió disponible actualment del text original. Encara que aquest llibre es va publicar el 2007, m’ha costat molt fer-me’n amb un exemplar. No el vaig poder aconseguir a través de la meua llibreria habitual. Vaig començar a buscar-lo per altres bandes i el vaig trobar en la pàgina web de La Central. El vaig demanar de seguida. Al cap de poc em van contestar dient-me que estava exhaurit. Vaig provar en uniliber, però no n’hi havia cap còpia disponible de segona mà, cosa que em va estranyar. Anava ja a rendir-me, però vaig fer un últim intent via Abebooks. I la vaig encertar: en una llibreria de Sevilla tenien un exemplar de la traducció catalana d’El poema de Gilgamesh. Al cap de tres dies d’haver-lo demanat em va arribar a casa. Me l’enviava una llibreria de Girona. Ells sabran com s’ho fan.

Feia temps que m’interessava llegir aquest llibre. Ara, a més, com que estic fent un manual de literatura universal per a batxillerat, volia extreure’n algun fragment per a l’apartat de lectures. El poema de Gilgamesh m’ha agradat molt, però l’estat fragmentari en què ens ha arribat el text, i gràcies, amb molts buits, en dificulta la lectura. La fa incòmoda. De tota manera, us en deixe aquests versos, que s’han conservat complets:


La descendència de la humanitat és tallada com
les canyes d'un canyar,
el jove formós i la jove formosa,
ràpidament la mort se'ls endurà.
Ningú no pot veure la mort,
ningú no pot veure la cara de la mort,
ningú no pot sentir la veu de la mort.
La mort terrible escapça la humanitat.
Fins quan construirem llars?
Fins quan formarem famílies?
Fins quan els germans es repartiran l'herència?
Fins quan existirà l'odi al país?
Fins quan creixerà el riu i portarà la inundació?
La libèl·lula plana pel riu,
el seu rostre mira el rostre del Sol,
de cop i volta ja no hi ha res!
El presoner i el mort són el mateix,
la figura de la mort no es pot dibuixar.
Cap mort no ha saludat mai cap humà al país.


A l’endemà, dissabte, vaig llegir, una altra vegada, Michael Kohlhaas, de Heinrich von Kleist, en la traducció de Jaume Ortolà. És el pròxim llibre que comentarem en el curs de literatura universal a l’Octubre i he de començar a preparar-lo. L’escriptura obsessiva i obsessionant de Kleist: tot és trama, sense comentaris, ni descripcions, ni observacions psicològiques. Una sensació de claredat i d’estranyesa alhora. L’opacitat de les accions. Kleist era un dels autors preferits de Kafka.

De vesprada, vaig estar-me una bona estona escanejant en un pdf les cartes que Josep Garcia Richart va escriure al meu pare. Les que li va enviar el meu pare ja les tenia en un fitxer de word, transcrites per ma mare. Vaig enviar els dos fitxers a Francesc Pérez Moragon, que m’havia demanat de consultar aquesta correspondència. Ha d’escriure un article sobre Richart per a L’Espill. Al cap d’una estona em va contestar dient-me que la lectura d’aquest epistolari l’havia entusiasmat. Em proposava de publicar-lo complet a L’Espill. Hi ha un problema, però. Segurament caldrà eliminar-ne les al·lusions a diverses persones del nostre món cultural, que són posades a caldo pels dos corresponsals. Confesse que m’he divertit molt amb les garrotades que reparteixen, però al mateix temps sóc conscient que als afectats no els farà tanta gràcia. Ja veurem com ho fem.



1 comentari: