dimecres, 11 de novembre de 2015

Cinquena sessió del curs de literatura universal a l’Octubre: Dante, Villon, March

Dimarts de la setmana passada vam dedicar la sessió del curs a la lectura i comentari de dos poemes de François Villon, d’uns altres dos d’Ausiàs March i del cant cinquè de l’Infern de Dante. 

Villon i March són els poetes més grans del segle XV. Profundament medievals, la seua obra se situa a banda del corrent humanista i de la nova concepció de la literatura inaugurada per Petrarca. Al mateix temps, gràcies a la seua poderosa personalitat, tots dos trenquen els motles de la literatura medieval i es pot dir que la renoven des de dins. Són dos poetes antilírics, capaços d’establir una distància envers els temes de la tradició poètica i envers l’expressió de la pròpia experiència, com un Bertolt Brecht segles més tard o un Arquíloc segles abans. Així, encara que la major part de la poesia d’Ausiàs March expressa l’anhel d’aconseguir un amor purament espiritual, en què el cos se sotmet a l’ànima, i el desig de la carn al desig de l’enteniment, March no deixa de constatar que aquest amor és irrealitzable per causa de la dama i d’ell mateix. L’ideal d’un amor exclusivament intel·lectual va acompanyat de la consciència, o l’experiència, de la seua impossibilitat. Aquest reconeixement del fracàs és el que fa convincent i versemblant psicològicament la seua poesia, més enllà del convencionalisme i de la retòrica.

En primer lloc vam llegir el que és potser el poema més conegut de François Villon, la «Balada de les dames del temps passat»: 


Digueu on o bé en quin país
viu Flora, la bella romana,
Arxipiada o bé Taïs,
que li fou cosina germana,
Eco, que quan crideu contesta
enllà d'un riu o d'un estany
i que fou bella sense mida?
Què s'ha fet de les neus d'abans?

On és la prudent Eloïsa,
per qui va ser castrat i frare,
a Saint Denis, Pere Abelard?
Pel seu amor passà tal prova.
I així mateix, on és la reina
que va ordenar que Buridan
fos llançat dins un sac al Sena?
Què s'ha fet de les neus d'abans?

La reina Blanca, como el lliri,
que cantava amb veu de sirena,
Berta, Alícia o Beatriu,
Haremburgis, nascuda al Maine,
i Joana, la de Lorena,
que fou cremada a Rouen,
on són, oh Verge Sobirana?
Què s'ha fet de les neus d'abans?

Príncep, no pregunteu on paren
ni avui ni la setmana entrant.
Us remeto a aquesta tornada:
Què s'ha fet de les neus d'abans?


Un tòpic tan comú com el de l’ubi sunt adquireix en aquest poema una eficàcia nova gràcies a l’encant de l’evocació i de l’ensomni. Com si es tractara d’un retaule profà, Villon hi enumera una sèrie de dames antigues i modernes, mitològiques i reals, i les tria d’acord amb la sonoritat dels noms i del seu poder de suggestió. En la primera estrofa apareixen dames de l’Antiguitat; en la segona, de l’edat mitjana; en la tercera, dames també medievals, però més pròximes en el temps. En el vers de la tornada la referència a la neu suggereix la blancor i la frescor de les dames del passat i, alhora, la brevetat del seu temps. La traducció que he reproduït, excel·lent, és de Feliu Formosa. La podeu trobar, juntament amb altres poemes de Villon, en un volum que amb el títol de Balades va publicar l’editorial Vosgos el 1977. No s’ha reeditat, és clar. És un llibret de cinquanta-quatre pàgines que m’estime molt. 

L’altre poema que vam llegir de Villon és la «Balada que féu Villon a requesta de la seva mare per pregar a la Mare de Déu», un dels més bonics de la literatura medieval. Ací el teniu en la traducció d’Andreu Subirats (François Villon, Les balades. Labreu Edicions):


Senyora del cel, reina de la terra,
Emperadriu dels aiguamolls infernals,
Acolliu aquesta vostra humil cristiana,
Tingueu-me entre els vostres escollits,
Encara que no hagi fet res per merèixer-ho.
Els vostres beneficis, Dama i Senyora meva,
Depassen de lluny tots els meus pecats,
I sense la vostra gràcia, ningú no pot
Guanyar-se els Cels. No sóc mentidera:
En aquesta fe, jo vull viure i vull morir.

Al vostre Fill digueu-li que sóc seva,
Que els meus pecats esborri
I que em perdoni com a l'Egipciana,
O com féu amb Teòfil el clergue,
Aquell que per gràcia vostra fou alliberat i absolt,
Malgrat que havia fet un pacte amb el dimoni.
No m'ho deixeu fer mai, això, a mi;
Vergeimmaculada que en Vós porteu
El sagrament amb el qual se celebra la missa:
En aquesta fe, jo vull viure i vull morir.

Dona sóc, pobra i vella,
Ignorant, incapaç de llegir lletra.
A l'església de la qual sóc parroquiana
Hi veig pintat un Paradís amb tot d'arpes i llaüts,
I també un infern on s'abrusen els pecadors.
L'un em fa temor, l'altre és font d'alegria.
Feu-me tenir la joia, poderosa deessa
A qui tots els pecadors invoquen,
Curulls de fe, sense hipocresia ni peresa:
En aquesta fe, jo vull viure i vull morir.

Vós portàreu, gran Verge sobirana,
Jesús-rei que no té fi ni cessa.
El Totpoderós fent-se feble com nosaltres,
Els cels deixà i vingué en nostre ajut
Oferint a la mort sa bella joventut,
És ell Nostre Senyor i jo el professo:
En aquesta fe, jo vull viure i vull morir.


Enfront de la idealització de la dona de la lírica amorosa, així defineix Villon la seua mare: «Dona sóc, pobra i vella, / Ignorant, incapaç de llegir lletra». És un poema que dóna veu als qui no en tenen. 

D’Ausiàs March vaig triar «Lo jorn ha por de perdre sa claror» i «Sí com lo taur se’n va fuit pel desert». El primer és un dels seus millors poemes, i un dels més intensos. Gerald Brenan el va reproduir en The Literature of the Spanish People. From Roman Times To The Present Day (n’hi ha traducció al castellà, descatalogada), obra molt influent en els estudiants britànics d’hispàniques. Robert Archer, autor d’una edició crítica de la poesia de March i de nombrosos estudis sobre la seua obra, ha contat que la lectura d’aquest poema en el llibre de Brenan el va decidir a dedicar la seua vida a l’estudi de la poesia d’Ausiàs March:


Lo jorn ha por de perdre sa claror
quan ve la nit que espandeix ses tenebres.
Pocs animals no cloen les palpebres
e los malalts creixen de llur dolor.
Los malfactors volgren tot l’any duràs,
perquè llurs mals haguessen cobriment.
Mas jo, qui visc menys de par en turment
e sens mal fer, volgra que tost passàs.

E d’altra part faç pus que si matàs
mil hòmens justs menys d’alguna mercé,
car tots mos ginys jo solt per trair-me.
E no cuideu que el jorn me n’excusàs,
ans en la nit treball rompent ma pensa
perquè en lo jorn lo traïment cometa:
por de morir ne de fer vida estreta
no em tol esforç per donar-me ofensa.

Plena de seny, mon enteniment pensa
com aptament lo llaç d’amor se meta.
Sens aturar, pas tenint via dreta,
vaig a la fi , si mercé no em defensa. 


El poema de March és un nocturn que capgira el tòpic literari del repòs i la pau de la nit en contrast amb la inquietud de l’amant o dels amants. Joan Ferraté, en l’assaig que va dedicar a aquest poema (Dinámica de la poesía. Seix Barral, 1968), va escriure que «la placidez del sueño nocturno se ha transformado en él en una evocación de la noche como propidadora del temor y de las voluntades hostiles. La sustitución de un tono sentimental por otro depende de la disposición del hombre que con la noche se enfrenta, no de ésta misma: la noche es al mismo tiempo angustia y sosiego, y en último término ni una cosa ni otra». 

Sobre el vers que obri el poema, Ferraté remarcava que «la fuerza expresionista de la frase de Ausiás March no tiene muchos paralelos equivalentes, y difícilmente superiores, en la poesía universal. Esta energía tiene por base, sobre todo, la violenta franqueza del poeta, el cual, con su pertinacia en decirse a sí mismo, acaba siempre por redimir el poema de los indudables convencionalismos que contiene. Aquí, el v. 1, con su atribución traslaticia al día del pavor del hombre ante la aproximación de la noche, tiene una virtud alucinatoria impresionante, y al mismo tiempo es un verso de una dureza realista implacable, lo mismo que los demás que le siguen en la primera estrofa». 

A partir del tercer vers, que s’ha d’entendre com «són pocs els animals que no tanquen les palpebres», s’expliciten diversos motius d’inquietud i de perill: la nit és el moment dels animals nocturns, durant la nit augmenta el patiment dels malalts. És també el moment més propici per a l’entrada en acció dels malfactors. En els dos últims versos de la primera estrofa apareix el jo del poeta, que es contraposa als elements inquietants esmentats abans: «Mas jo… ». Afirma que el seu patiment és tan gran que ningú es pot comparar amb ell. Però no diu la causa d’aquest patiment.

El començament de la segona estrofa es confronta als dos últims versos de la primera: «E d’altra banda…»… Ara el poeta afirma que ell és el pitjor criminal de tots, perquè ell mateix fa tot el possible per perjudicar-se i destruir-se en una mena de suïcidi moral. Durant la nit pensa en el crim que cometrà durant el dia. Hi ha un vers del poema 90 de la poesia de March que sintetitza perfectament el sentit d’aquesta segona estrofa: «Dintre nós nostre enemic portam».

Torne a donar la paraula a Joan Ferraté: «así, en este poema, la introducción del motivo de la noche tiene en principio una función meramente didáctica: todo aquello que en la noche infunde desasosiego (el miedo de los animales indefensos, el dolor de los enfermos y el acecho de los malhechores) se reproduce en la situación del poeta enamorado y sirve para dar relieve imaginativo a la descripción de esta última. Pero Ausias March no se queda aquí: la descripción de los proyectos criminales contra sí mismo a que durante la noche él se entrega y que espera cumplir con el día no resulta en una simple manera de hablar, sino que obtiene una fuerza de convicción literal. El amante es realmente un criminal, un suicida. La noche y el día le sirven igualmente para el desarrollo de su actividad de destrucción propia, pero la noche le asiste proporcionándole compañía cordial. La descripción de la noche como un poder hostil adquiere de esta manera el valor de una experiencia inmediata y deja de ser un simple recurso retórico». 

En els quatre versos de la tornada que tanca el poema s’explicita finalment el motiu d’aquest estat d’ànim: l’amor i, més concretament, la manca de mercè o de reconeixement de la dama. Els pensaments amorosos converteixen l’enamorat en una mena de mort en vida, en un home privat de llibertat. L’enamorat és esclau de la seua passió i això li impedeix saber el que més li convé. El pensament, dominat per la passió amorosa, es converteix en l’enemic de l’enamorat. El que ve a dir el poema és que en aquestes condicions l’amor és una follia, que l’únic que fa és perjudicar i turmentar. D’això ara se’n diu una relació tòxica.

En «Sí com lo taur…», torna a aparèixer el mateix motiu: la manca de correspondència amorosa per part de la dama. Però Ausiàs March torna a capgirar l’actitud que s’espera de l’enamorat davant el desdeny de la dama. Res de lamentacions ni de queixes. M’has rebutjat, però jo insistiré i tornaré. I ja veuràs. La imatge del brau, presa de les Bucòliques de Virgili, adquireix en aquest poema una connotació clarament sexual. El fet de comparar-se amb un brau és un símbol viril d’una gran violència, que porta implícita una amenaça sexual:


Sí com lo taur se'n va fuit pel desert
quan és sobrat per son semblant qui el força
ne torna mai fins ha cobrada força
per destruir aquell qui l'ha desert,
tot enaixí em cové llunyar de vós,
car vostre gest mon esforç ha confús:
no tornaré fins del tot haja fus
la gran paor qui em tol ser delitós.


La resta de la sessió la vam dedicar al cant cinquè de l’Infern. Després de llegir-lo i comentar-lo detalladament, vam veure un vídeo amb la recitació que en va fer l’actor italià Vittorio Gassman. Ara no tinc temps per resumir el comentari que en vam fer. Us remet a les pàgines que vaig dedicar a aquest cant en Un son profund, i ací teniu el vídeo de Gassman:




Vam acordar que la pròxima sessió la dedicarem a Macbeth, directament, sense cap introducció prèvia. Tenia preparada una selecció de textos per parlar de la narrativa medieval, però ho deixaré córrer.

2 comentaris:

  1. Bon dia, des de l'Empordà, quina llàstima no poder ser a València; sort encara d'aquests comentaris. Sobre el poema de March del taur: arreu es parla que el tema seria la timidesa de l'enamorat; la vostra interpretació sembla més convincent i no sé si descartaríem l'altra, més, vaig llegir una entrevista a Ferraté on insinuava que el poema retrata el moment que l'home amant, diguem-ho clarament, no té prou trempera i se n'ha d'apartar per recuperar-la. Què en penseu? És una boutade de Ferraté?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segurament, la interpretació de Ferraté, que no coneixia,va massa lluny, però com a mínim és divertida! La subversió del tòpic de la timidesa amorosa que du a terme March en aquest poema ha estat analitzada per Robert Archer, i també per Lola Badia, en un assaig publicat en "Els Marges" que es pot llegir en aquest enllaç: http://www.raco.cat/index.php/Marges/article/view/106670/157862

      Elimina