dimarts, 17 de novembre de 2015

Sisena sessió del curs de literatura universal a l’Octubre: Macbeth

La sessió de la setmana passada va ser molt diferent de les anteriors. La vam dedicar a comentar una única obra, Macbeth, que tots havíem llegit prèviament. Ho vam fer directament, sense cap introducció i sense preocupar-nos per fer-ne un comentari sistemàtic a partir d’un esquema previ. En lloc d’això, vaig plantejar als assistents que intentassen explicar la seua experiència amb la lectura d’aquesta obra, destacant-ne el que consideraven més important o el que els havia cridat més l’atenció per un motiu o altre.

La resposta va ser excel·lent. Hi van haver moltes intervencions i totes van servir per aprofundir els aspectes més importants d’aquesta tragèdia. Al final de la sessió, combinant el col·loqui amb la lectura de fragments, havíem dut a terme un comentari molt complet. En vaig quedar molt satisfet. Bé, no del tot, perquè vaig voler projectar una escena de l’adaptació cinematogràfica que en va fer Orson Welles i no hi va haver manera. L’ordinador, que havia comprovat abans de començar, es blocava una i altra vegada a l’hora de reproduir-ne el DVD. He de fer constar que el meu fracàs tecnològic va provocar un innegable sentiment de satisfacció entre els professors assistents al curs, que comentaven entre ells: a ell també li passa!

En primer lloc, vam destacar l’atmosfera de foscor opressiva que domina Macbeth de cap a cap. El poema d’Ausiàs March, «Lo jorn ha por de perdre sa claror», podria servir-li perfectament de frontispici. La majoria de les escenes transcorren de nit i l'efecte, obsessionant, que produeix aquesta obra és semblant al d'un malson. Aquesta foscor, però, està creuada pel foc i la sang, uns dels let-motivs de l’obra, juntament amb la nit, els ocells nocturns i la impossibilitat de dormir. El crític anglès Frank Kermode va remarcar que un tret fonamental de l’últim període de Shakespeare és la tendència a construir les seues obres a partir d’una paraula o grup de paraules que cohesionen la varietat de la trama argumental i que dóna un sentit subterrani a la narració dramàtica. Macbeth és una obra molt travada. Algunes frases que pronuncien els personatges ressonen més tard, en una altra escena, en boca d’un altre. El primer vers que diu Macbeth és «No he vist dia que fos tan lleig i bell», que reprèn «el que és bonic és lleig, el que és lleig és bonic» de les bruixes. L’obra comença i acaba de la mateixa manera, amb una batalla molt semblant. 

A diferència de la majoria de drames de Shakespeare, en la primera escena de Macbeth no hi ha una conversa preparatòria, sinó que ens veiem llençats de sobte, des del primer vers, dins d’una tempesta. És l’escena de les bruixes. Aquests éssers enuncien el tema fonamental de l’obra: «el que és bonic és lleig, el que és lleig és bonic», és a dir, el capgirament de tots els valors i del curs mateix de la vida. Les bruixes s’han considerat habitualment un símbol del destí, però cal fer notar que Macbeth s’hi mostra receptiu des del primer moment. Per a ell, el destí o la profecia no li ve imposat arbitràriament de de fora per uns poders ocults. Com en les altres grans tragèdies de Shakespeare, l’acció és una conseqüència del caràcter i, essencialment, és expressió del caràcter. El medi i l’acció exteriors simbolitzen o dupliquen el conflicte interior de Macbeth. 

En els versos finals del soliloqui que pronuncia en l’escena tercera del primer acte, hi ha el germen de tota l’obra:


La meva pensa, on viu l’assassinat
només com una vaga fantasia,
sacseja tant el meu domini d’home,
que tota facultat és ofegada
en conjectures; per a mi sols compta
el que encara no és.

(Totes les citacions estan extretres de la traducció de Josep Maria de Sagarra.)

Res no existeix, sinó el que no existeix. La realitat i la irrealitat han intercanviat el lloc i l’existència de Macbeth es troba dominada pel que en podríem dir la hipertròfia de l’anticipació, de manera que es produeix una compressió del temps en què el futur desplaça el present i el substitueix. L’ànsia pel futur altera el curs normal de la vida, com es mostra en els versos de l’últim soliloqui de Macbeth, que vam comentar detalladament:


L’endemà i l’endemà i l’endemà
pugen poc a poquet, dia per dia,
fins arribar a la síl.laba darrera
del que es recorda. I tots nostres ahirs
han fet de llum per a un grapat de folls
en el camí que du cap a la cendra.
Apaga’t, consumeix-te, curta flama!
La vida és sols una ombra passatgera,
un trist comediant que gasta fums
i s’escalfa damunt de l’escenari
una hora, i no se’l sent piular mai més.
Una història que ve a contar un beneit
inflada de soroll i ferotgia,
que al capdavall no significa res.


Aquests versos se solen llegir com una expressió del nihilisme de Shakespeare, però en el context de l’obra són una constatació del sentiment de futilitat a què es veu abocat Macbeth en voler forçar la direcció de la seua vida. Així i tot, a diferència de Lady Macbeth, continua fins al final. Sap que tot plegat no serveix de res, però també pensa que no té cap altra alternativa:


Estic tan enfonsat dintre la sang,
que, si no anés xipollejant de cara,
em fóra el recular més perillós.


Macbeth no està plenament compromès amb el mal, com ara un Iago o un Ricard III. Sap que l’acte de matar Duncan és moralment dolent, i se’n sent horroritzat, però jura que ho farà, perquè ha d’atrevir-se a fer el que siga per aconseguir el que vol. Aquesta voluntat d’autoafirmació és l’expressió més clara del que vol dir «ser home», un altre dels motius principals d’aquesta tragèdia: 


Macbeth.— Tinguem la festa en pau.
Jo goso tot allò que escau a un home,
i aquell que gosa més, deixa de ser-ho.
Lady Macbeth.— ¿Quina mena de bèstia us ha portat
al punt de revelar-me aquesta empresa?
Quan la gosàveu fer, vós éreu home;
com més ultrapasseu allò que sou
sereu més home encara! 


Macbeth presenta semblances notables amb Hamlet. En els dos protagonistes el pas del pensament a l’acció és difícil. El mal i el remordiment són dos temes fonamentals en les dues tragèdies i en totes dues hi apareixen espectres. Finalment, tant Macbeth com Hamlet aconsegueixen el contrari del que volien.







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada