dijous, 10 de desembre del 2015

«Mendelssohn és a la teulada», una novel·la txeca sobre la Praga ocupada pels nazis

Ja fa temps que m’ho pense molt abans de comprar un llibre. En tinc tants a casa per llegir encara! De tota manera, l’altre dia no vaig dubtar quan vaig veure a Tres i Quatre Mendelssohn és a la teulada, una novel·la de Jiří Weil, escriptor txec d’origen jueu, que acaba de publicar Viena Edicions en la col·lecció El cercle de Viena, amb traducció directa de Jaume Creus. 

Tot el que té a veure amb la cultura txeca m’interessa d’entrada. Digueu-ho mania, si voleu, però em té igual. M'agraden molt els compositors txecs i els conec bastant bé. Sobretot Janáček, que no em canse mai de sentir. Pel que fa als escriptors, m’he de limitar al que hi ha traduït (mil gràcies a Monika Zgustova!): Hašek, Seifert, Holan, Kundera, Hrabal… També m'agrada molt el país. He fet diverses estades a Txèquia, no únicament a Praga, i no sempre estrictament turístiques. De vegades, quan es pensa en alguna nació petita com a model per al país normal que voldríem ser, se sol esmentar, ja posats, Dinamarca. A mi m'agrada més pensar en Txèquia. 

Jiří Weil (1900-1956) va entrar a treballar al Museu Jueu de Praga durant l’ocupació nazi, fins que, al novembre del 1942, va arribar-li l’ordre d’internament al gueto de Terezín. Va decidir no presentar-s’hi i fingir que s’havia suïcidat. Durant més de tres anys va viure amagat en pisos clandestins fins que va acabar la guerra. El 1949 va publicar Viure amb una estrella i onze anys després va aparèixer, pòstumament, Mendelssohn és a la teulada. Totes dues estan basades en les seues experiències a la Praga ocupada. La primera novel·la va ser mal rebuda per la crítica del seu país, que la va titllar de decadent, existencialista, covarda, altament subjectiva i semblants misèries. Als països del bloc comunista, l’extermini dels jueus es considerava un incident residual, molest, de l’enfrontament entre feixisme i socialisme. Millor passar pàgina. De tota manera, la posteritat de Weil ha estat una mica benèvola, en bona part gràcies a Philip Roth, que s’ha encarregat de difondre’l entre els els lectors de llengua anglesa. Per a Roth, Viure amb una estrella és una de les novel·les més notables que s’han escrit sobre el destí dels jueus sota els nazis.

Mendelssohn és a la teulada està organitzada a partir d’una anècdota grotesca. Deprés d’un concert que ha comptat amb la presència de la cúpula nazi a la ciutat ocupada, Reinhard Heydrich, Reichsprotektor de Bohèmia i Moràvia, àlias «el carnisser de Praga», s’adona que entre les estàtues de compositors que coronen la façana de la sala de concerts hi ha la de Mendelssohn, jueu notori. Heydrich dóna l’ordre de retirar-la, però els encarregats de dur a terme la feina la passen magra. Les estàtues no duen cap inscripció identificativa i, per tant, no se sap quina és la que toca fer fora. Impossible preguntar res a Heydrich. A partir d’aquest motiu argumental, Weil introdueix i relaciona tota una sèrie de personatges que ofereixen una imatge calidoscòpica, bastant completa, del que va comportar l’ocupació nazi a Praga: la confiscació sistemàtica dels béns de la població jueva, l’internament a Terezín com a pas previ a les deportacions —els «transports»— als camps de concentració de l’Europa oriental, l’organització del Museu Jueu de Praga, que havia de preservar el record de la raça extinta, els pisos clandestins on s’amagaven jueus i membres de la Resistència, els col·laboracionistes, la vida quotidiana que continuava malgrat tot, la fauna peculiar dels esbirros nazis, l’arbitrarietat i la violència de bracet amb la meticulositat burocràtica… Al costat dels personatges de ficció n’hi apareixen també d’històrics, com ara Albert Speer, el ministre arquitecte de Hitler, fent una visita turísticocultural a Praga, i, és clar, Heydrich, incloent-hi l’atemptat a conseqüència del qual va passar a millor vida. 

M’he llegit Mendelssohn és a la teulada gairebé d’una tirada, i la recomane sense vacil·lacions. Però… en lloc d’un novel·la hauria preferit que l’autor hagués redactat un report d’aquests fets, ric de detalls, amb una escriptura tensa i clara. Crec que la forma novel·lada aporta ben poc en aquest cas. Els personatges estan ben construïts; ben plantejades les diferents escenes a mesura que avança la narració. Així i tot, no deixen de tenir una funció merament il·lustrativa d’uns fets històrics bastant coneguts per qualsevol lector mitjanament informat. El mateix es podria dir de les nombroses novel·les catalanes de la literatura actual ambientades en la immediata postguerra. En canvi, quan els historiadors fan servir tècniques narratives, com el britànic Anthony Beevor en els seus llibres sobre la Segona Guerra Mundial, el resultat és molt més convincent. 

Weil tanca la seua novel·la amb un final poèticament esperançat. Reconec que fa bonic, però queda una mica fals i desinflat després de les pàgines anteriors.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada