dijous, 3 de desembre de 2015

«París,1919», un conte de Joan Plana

Amb evident dificultat en Pompeu Gener aconsegueix baixar les escales del museu del Louvre i enfila, ranquejant, cap a la sortida. Malgrat la penosa travessa del vestíbul que ha de fer, treu forces de flaquesa per mostrar-se desafiant i no desviar la mirada de la figura de cap petit, rostre allargassat i barbeta punxeguda, tota ella vestida de negre, que roman impassible al bell mig de l’espai. Quan en Pompeu, a la fi, s’acosta a la porta del museu, aquella figura ja s’ha esvaït.

Sota la neu, abrigat com per anar al pol nord, el seu amic, en Ramon Casas, se li acosta i li allarga el braç per ajudar-lo en el pocs metres que els separen de l’Hotel Louvre on en Pompeu ha de recollir un equipatge ben exigu. És en Ramon qui li ha pagat aquesta curta estada a París, conscient que serà el darrer cop que en Pompeu petgi els carrers de la seva ciutat estimada. A Barcelona, només la soledat, la pobresa i la mort esperen en Peius Gener.

No es diuen res en el curt trajecte. En Pompeu està absort. Ara ja sap amb certesa que la fosca engolirà la infinitat d’articles que ha escrit, el nom dels llibres que ha publicat, les controvèrsies que han aixecat els seus assaigs. I els papers i més papers que resten, encara inèdits, escampats per l’habitació miserable del carrer de les Heures. S’escaparan de l’oblit, això sí, les facècies, mentides i plagasitats que l’han fet tan famós a Barcelona.

Altre cop, li retornen al cap aquells rodolins que, decebut i rabiós, havia escrit trenta-cinc anys enrere en comprovar l’escàs ressò que havia tingut a la seva ciutat natal la publicació a París del seu gruixut assaig filosòficohistòric La Mort et le Diable.

Ni tinc talent literari,
Ni a París vaig alçar el vol
Amb èxit extraordinari:
Pels d’aquí só un qualsevol,
Re, el noi d’un apotecari
Del carrer d’en Petritxol.

Una hora abans en Pompeu havia entrat a la sala dels espanyols, del Louvre, per perdre’s per darrer cop a la vida en els cels de tempesta del Greco i les foscors malignes d’en Zurbarán. Només d’endinsar-se en la sala el va envoltar una ratxa d’un fred alè sinistre que li va provocar un estremiment anguniós. Cautelós, va inspeccionar la sala que creia deserta. La tensió, però, va disminuir de sobte per l’alegria de retrobar, just davant La Crucifixió del Greco, un vell conegut amb el que havia freqüentat els cafès i salons de París molts anys enrere: El comte Robert de Montesquieu, protagonista absolut i únic, sota el nom de Des Esseintes, de la cèlebre nove.la de J.K. Huysmans, À rebours. Malgrat el cordial i plaent col·loqui que els dos vells, encarats ja a una mort propera, van mantenir sobre els artistes, aristòcrates i literats que havien sovintejat, una soterrada inquietud es resistia a abandonar en Pompeu, com si una manifestació oculta i abominable el sotgés des dels quadres de l’estança. 

Un cop acomiadats, en Robert va emprendre, lentament, la sortida de la sala. En Pompeu el veia allunyar-se, tan caduc com ell, tan envellit com ell, tan a punt d’anar al calaix com ell. La seva aparença es dissolia ja en una ombra que tenia la mateixa pàtina de vellúria que embolcallava les teles immortals que penjaven de la paret.

I va ser, amb aquesta visió, que en Pompeu va ser conscient d’una realitat incontestable: En Robert, com les pintures que l’envoltaven, també era immortal. Ja havia transcendit la seva pròpia existència perquè ja era i seria per sempre més el Des Essenties d’À rebours. Pertanyia a una gran novel·la i aquest fet li proporcionava, davant la mort, un poder contra l’oblit que la memòria del futur no li podria negar.

Aquesta evidència va sotragar el cor d’en Pompeu. I ell? Podria ell transcendir la seva mort? La imaginació infantívola d’en Pompeu es va desbocar. Si ell fos també un personatge literari...Qui gosaria negar el dia de demà això que, ara, a Barcelona li neguen: que ha estat realment un home savi?

Jo a París? Què hi tinc d’anar-hi,
Ni d’escriure un llibre sol!
Si sóc sols un visionari,
Un xiflat, un temerari,
Fill d’un trist apotecari
Del carrer d’en Petritxol.
—Ciència en Peius? Quin desvari!
Si en té és perquè és un plagiari!—
No han vist que mercè al gresol
I al meu estudi diari,
Ja res tinc d’apotecari
Del carrer d’en Petritxol.



—Em vendria la meva ànima al dimoni per tal de no ser en la meva posteritat el Peius que a Barcelona creuen que sóc! — va exclamar en la sala deserta.
—... ja res tinc d’apotecari del carrer d’en Petritxol—Una veu malvada, amb marcat so metàl·lic i en to mofeta, havia repetit, darrera seu, els darrers versos. 

En Pompeu no va tenir prou virior per girar-se d’immediat. L’efluvi satànic que l’havia incomodat d’ençà que va entrar a la sala es revelava clarament. No tenia cap dubte de amb qui es trobaria quan es girés.

Una figura amb el cap petit, rostre allargassat i una barbeta punxeguda, tota ella vestida de negre, somreia glacialment al seu davant. 

—No us sobti la meva presència, amic Pompeu Gener. M’acabeu de cridar i jo he vingut.

En Pompeu va badar la boca. No podia emetre cap paraula. 

—Bé. Ja deveu saber tot el que cal, sou un home llegit, vós. No patiu, no deixa de ser un molt bon tracte. Vós teniu una cosa que em convé i, a canvi, us daré el què voleu: Passar a la posteritat com el que creieu que sou, un «savant catalan».

De la boca d’en Pompeu va sorgir un quequeig agònic:

—Qu...Què di...dieu? Per ...l’amor de...de...Dé...!
—Si us plau! —el tallà el seu interlocutor, amb vehemència—. No feu interrupcions inadequades! És una transacció ben clara: vós m’entregueu un capital valuós i jo us asseguro un rendiment exactament equiparable.
—Perdoneu... Seguiu, si us...plau —va dir en Pompeu, amb veu submisa, davant el to contrariat i la mirada de foc que el foradava.
—Permeteu-me, doncs, que us expliqui com penso enfocar el nostre pacte. Lamentablement, ja no teniu ni el temps ni la capacitat per confegir la magna obra literària i científica que heu pretès tota la vostra vida i que us havia d’acreditar com a savi català. Però sí que podem fer que sigui una altra signatura autoritzada la que ho faci...

En Pompeu començava a tranquil·litzar-se i escoltava amb interès creixent. La figura del cap petit va seguir:

—No, no digueu res, encara. Acabeu de retrobar-vos amb en Robert de Montesquieu, amic i client meu d’ençà fa molts anys. Sabeu que no és pas per les seves poesies lamentables pel que passarà a la història. I també sabeu que ser el protagonista de la novel·la que va escriure un altre amic i client meu, en Huysmanns, ja li ha assegurat un lloc encomiable en la memòria literària. I encara la tindrà més a partir d’ara, quan ja se sap que també és el model del Baró de Charlus, personatge de la gran obra que està publicant un altre dels meus amics i clients, en Marcel Proust... Potser n’heu sentit a parlar aquests darrers dies, perquè acaba de guanyar el premi Goncourt

Marcel Proust! Tot París en parlava aquests dies de la polèmica recent que havia desfermat la concessió del premi Goncourt! La imaginació exacerbada d’en Pompeu es desfermava. Ja veia el seu nom en lletres d’or en la millor novel.la escrita en llengua catalana.

—Creieu, doncs—, preguntà il·lusionat— que... en Carner o...una revifada de l’Oller o de Victor Català...Potser en Bertrana, o aquest jove en Puig i Ferret...
—No, no! No en teniu de novel·listes, els catalans! I no és exactament una novel·la el que us proposo. Escolteu, tinc un amic i client, en qui tinc molta confiança. Acaba de fer vint-i dos anys i ell diu, sagaçment, que està posseït per la diabòlica mania d’escriure. Ara ha acabat un dietari, escrit en un quadern de tapes grises, i la seva arribada a París, per exercir una corresponsalia, és imminent...

En Pompeu no podia creure el que sentia. Una alenada de ràbia s’apoderava d’ell i, ofès en el seu jo més íntim, va esclatar:

—Vint-i-dos anys? Un periodista? Un marrec que escriu nicieses en un dietari! Però qui us heu cregut que sóc? Heu de saber que parlo totes les llengües mortes conegudes, he menjat amb Victor Hugo, jo; sóc metge, antropòleg, l’introductor del positivisme a Espanya i el primer traductor de Nietzsche en les llengües llatines, savi reconegut per les més importants acadèmies de ciències d’Europa, d’ Amèrica i de l’Índia, amant de la més cèlebre ...
—Prou— va tornar-lo a tallar l’home tot vestit de negre —.Pareu el carro! No seguiu explicant els vostres sopars de duro i poseu-vos al vostre lloc. No parlem de París ni de Marcel Proust, és clar. Tampoc el vostre país és gaire més que una entelèquia. I vos no sou comte, sino el fill d’un apotecari del carrer d’en Petritxol... Però no penseu que us ofereixo una bicoca. Jo no m’equivoco amb aquest amic i client meu. I no m’erraré si us asseguro que un dia ell rebrà el més reconegut premi i honor de les lletres catalanes! Bé — va afegir, els ulls encesos—, aquesta és la meva oferta. Us estaré esperant al vestíbul de l’entrada. No tardeu, en tinc molta, jo, de feina...

Joan Plana

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada