dilluns, 7 de desembre de 2015

Vuitena sessió del curs de literatura universal a l’Octubre: Shakespeare, Rabelais, l’entrada en l’edat moderna

La feina se m’acumula. Dimarts passat vam tenir la novena sessió del curs de literatura universal a l’Octubre i encara no havia publicat el corresponent report de la vuitena. S’està complint l’aporia que plantejava Sterne en el volum quart del Tristram Shandy, quan Tristram constata que al cap d’un any de començar a escriure la seua vida i opinions no ha anat més enllà del primer dia. Perplex, es confessa que per molt que escriga la vida sempre anirà per davant, sempre hi haurà alguna cosa més que contar, perquè demana més temps narrar una vida que viure-la. Sort que ara hem tingut un pont de quatre dies. A més, com que demà és festa, no hi ha sessió del curs i ho podré aprofitar per posar-me al dia.

En la vuitena sessió, del 24 de novembre, vam acabar amb Shakespeare. Vam llegir i comentar el soliloqui de Ricard II que pronuncia el rei quan és a la presó. Ricard II és una obra que avança les tragèdies fosques i violentes: Hamlet, Macbeth, El rei Lear, Otel·lo… En aquest bloc ja vaig dedicar una entrada a aquest soliloqui de Ricard II, que podeu llegir clicant l’enllaç anterior. El rei l’inicia comparant la presó que l’acull amb el món. Com que el món és populós, mentre que a la presó no hi ha ningú, llevat d’ell, decideix poblar aquest petit món amb el seu pensament, «amb fantasies tristes, com si fossin homes». Però els pensaments tampoc no estan contents. Els més alts, es mesclen amb escrúpols i es contradiuen. Els ambiciosos, com que no poden res, moren dintre del seu orgull. I els pensaments de resignació s’adulen llastimosament dient-se que «d'altres han estat esclaus de la fortuna / i d’altres en vindran». Ricard constata que juga a ser molts personatges, cap dels quals no és feliç. És a dir, juga a posar-se diferents màscares, cap de les quals no el satisfà, perquè «ni a mi ni a un home que no sigui més que un home, / res no ens complau fins que arriba la calma / de no ser res». En els versos següents, el rei s’identifica amb un rellotge: abans vivia el temps. Ara, empresonat, l’únic que pot fer és comptar-lo. Després d’aquest soliloqui, vam llegir tres sonets de Shakespeare: el 18, el 23 i el 73, en la traducció de Gerard Vergés.

Abans de continuar endavant, vam comentar els diversos factors que ens permeten parlar d’un inici de l’edat moderna, en contraposició de l’edat mitjana. De tota manera, vaig advertir que alguns estudiosos prefereixen parlar d’una edat mitjana de llarga duració, que només acabaria amb el sorgiment de la Revolució Industrial. En fi, per la meua banda vaig advertir tant de la utilitat de la periodització de la literatura com de la seua arbitrarietat. Quan parlem de períodes culturals, o literaris, la regla és l’avançament, l’endarreriment, l’encavalcament sobretot. Una altra qüestió és que els autors més importants de cada període no són necessàriament els més representatius. 

Tant se val. Vam fer una repassada als factors que tradicionalment es consideren que marquen l’inici de l’edat moderna. Bàsicament, els descobriments geogràfics, la Reforma, la invenció de la impremta i l’humanisme renaixentista. Pel que fa a la invenció de la impremta, ho vaig aprofitar per comentar alguns dels canvis que ha experimentat la manera de llegir al llarg de la història. Vam parlar de tot el que comporta el pas del rotllo al còdex, de la lectura en veu alta a la lectura en silenci, dels canvis tipogràfics i de la millora dels signes de puntuació. Vaig recomanar el llibre d’Alberto Manguel, Una historia de la lectura, molt accessible. N’hi ha molts més sobre aquest tema tan ampli, com ara Copistas y filólogos, de Reynolds i Wilson, o La aparición del libro, de Lucien Febvre i Henri-Jean Martin.

Respecte a l’humanisme, vaig recordar que en últim terme és una qüestió de crítica. Encara que, en principi, és mera crítica de textos, la crítica textual va comportar, ben aviat, la crítica d’idees i de costums. Restituir el sentit i l’estil original d’un text, corregir-lo, implicava encarar-s’hi d’una manera crítica i independent, sense basar-se exclusivament en unes autoritats que venien donades per la tradició. De la mateixa manera que es podia corregir un pas de Ciceró, es podia corregir —i reinterpretar— un altre de la Bíblia. Lorenzo Valla va demostrar amb les armes de la filologia que la suposada donació de Constantí al Papa era una falsificació. Per a les elits humanistes, a principis del segle XVI s’obre un món nou sobre la doble perspectiva del temps i de l’espai: l’Antiguitat clàssica i el Nou Món recentment descobert. Vaig recomanar Heretgies, revoltes i sermons de Fuster.

De seguida vam tornar a la lectura i comentari de textos. Concretament, de Rabelais i de Montaigne, els dos autors que potser representen millor la renovació o el trencament que va representar el renaixement en el camp literari respecte de l’edat mitjana. En aquesta sessió ja només ens va donar temps de llegir tres capítols de Gargantua i Pantagruel. El VII, que tracta de com li posaren el nom de Gargantua i com xarrupava el vi. El XL, que explica per què la gent fuig dels monjos i, finalment, el LVII, que conta com orgnanitzaven els telemites la seua manera de viure. Crec que aquests tres capítols ofereixen una imatge molt representativa del Gargantua i Pantagruel, una de les obres més inclassificables de la literatura universal. Una de les més lliures també. Vam utilitzar la traducció de Miquel-Àngel Sánchez Férriz, publicada fa temps per Ed. 62 en la col·lecció de Les millors obres de la literatura universal. Aquesta traducció comprèn únicament els dos primers llibres, igual que la d’Emili Olcina, editada no fa molt per Laertes. N’hi ha una altra, molt bona, la del general Faraudo, que va traduir Rabelais en un català medievalitzant. També en aquest cas només se’n van publicar els dos primers llibres, introbables a hores d’ara. Sembla, encara que no n’estic segur, que el general Faraudo va traduir els cinc llibres del Gargantua i Pantagruel. Però la seua traducció no s’ha editat mai completa. Googlejant una mica, m’assabente que Víctor Compta va guanyar el 2001 el premi de traducció Vidal Alcover amb una traducció íntegra d'aquesta obra de Rabelais, que roman inèdita. Aquestes particularitats de la cultura catalana, diguem-ho així, m’afligeixen enormement. 

L’exuberància lingüística de Rabelais només és comparable a la de Shakespeare, i potser la supera i tot. Rabelais, Montaigne i Shakespeare escriuen en el moment en què s’estan constituint les llengües nacionals europees, però encara no s’han fixat del tot. La llibertat, per tant, era molt gran i el resultat, sobretot en el cas de Rabelais i de Shakespeare, va ser la utilització d’una llengua d’al·luvió, que prenia el seu bé on el trobava, sense el fre de la norma, ni de la correcció, ni del bon gust. És un moment en què es produeix una lluita a tres bandes entre el llatí medieval, el llatí humanista i les llengües populars. Els dos primers, es pot dir que es van anul·lar entre si. El llatí dels humanistes va fer insuportable el llatí medieval, que era una llengua viva. Però el llatí dels humanistes, tan perfecte, tan allunyat de la realitat social, només podia ser apte per a l’estilització literària. O per a l’esterilització literària, que ve a ser el mateix. És el moment, per tant, de les llengües populars, que són les llengües del treball, de la vida quotidiana, d’una sèrie de referents i tradicions totalment aliens a l’alta cultura. En aquest punt, és clar, vaig recomanar el llibre de Bakhtín, La cultura popular en la Edad Media y en el Renacimiento. El contexto de François Rabelais i un altre de Carlo Ginzburg, que es llegeix com una novel·la policíaca, El formatge i els cucs, un clàssic de la història de les classes populars. 

La veritat és que ens ho vam passar molt bé amb Rabelais.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada