divendres, 22 de gener de 2016

«Khadjí-Murat», la millor narració que s’ha escrit mai?

En tornar de les vacances de Nadal, hem dedicat les dues sessions del curs de literatura universal que hem tingut fins ara al comentari de Khadjí-Murat, de Tolstoi. Vaig començar preguntant als assistents què pensaven de les paraules de Harold Bloom sobre aquesta obra: «la millor narració que s’ha escrit mai». La reacció general va ser d’un cert escepticisme. Home, la novel·la està bé, però la millor…! Reconec que Bloom és donat als entusiasmes rapsòdics i un punt hiperbòlics, sobretot si pot relacionar amb Shakespeare el llibre exaltat. Ara bé, en aquest cas concret no està sol. El filòsof Wittgenstein, que no era un babau precisament, en una carta del 1912 adreçada a Bertrand Russell li escrivia: «Acabe de llegir Hadjí-Murat, de Tolstoi. L’ha llegit vostè? Si no, ha de fer-ho, perquè és meravellós».

Evidentment, plantejar el valor d’aquesta obra en els termes amb què ho fa Bloom no té gaire sentit. Si ho vaig fer va ser més que res per provocar —en el bon sentit de la paraula, és clar. De tota manera, després de les dues sessions que li hem dedicat, crec que hem arribat a la conclusió que, si no la millor, sí que podríem considerar-la una de les millors. Tots contents.

A més de per la seua qualitat, vaig triar Khadjí-Murat perquè és ideal per fer-ne un comentari en classe. Encara que és una novel·la breu, destaca per la gran varietat de personatges, tots intensament individualitzats, pels canvis constants d’escenari, per les inversions temporals, estratègicament situades, per la veu narrativa, objectiva, intensa i distanciada alhora. I, sobretot, per la tècnica contrapuntística, amb molts personatges i incidents que estableixen una relació de contrast o de semblança entre ells, cosa que dóna una enorme densitat a la narració. Com ara la mort a causa d’una bala perduda d’un soldat de l’exèrcit rus, que es contraposa a l’episodi en què es narra la mort heroïca de Khadjí-Murat. O els retrats de Xamil —cap del bàndol txetxè— i el tsar Nicolau. Tots dos comparteixen molts trets, com ara la mirada freda i apagada, el fet que són caps militars i religiosos, la inèpcia i la crueltat. Totes aquestes característiques contrasten amb les de Khadjí-Murat, començant per la primera anotació del narrador sobre el seu aspecte: els seus ràpids ulls negres. Els exemples d’aquesta tècnica contrapuntística es podrien multiplicar. Una altra raó per haver triat aquesta novel·la són algunes de les seues pàgines, absolutament memorables, entre les quals les de l’inici i les del final, el retrat del tsar Nicolau o l’escena en què es produeix l’entrevista entre Khadjí-Murat i el general Vorontsov. 

Pel que fa al protagonista, Tolstoi no ens diu què pensa d’aquest personatge. El narrador no el descriu mai directament, llevat d’algun lleu apunt, sinó a partir de la impressió que produeix en altres personatges. Tampoc no el jutja, de manera que la seua figura resta en últim terme tan suggestiva com misteriosa per al lector. L’absència de moralització i d’observacions psicològiques fan de Khadjí-Murat una de les obres més homèriques de Tolstoi. L’heroi, mancat d’un rerefons psicològic, es manifesta tot ell en l’acció exterior. Bloom, de fet, el compara a dos personatges homèrics: Aquil·les i Ulisses. Al primer, pel seu valor i per la tria d’una mort heroïca. A Ulisses, perquè al final lluita únicament pels seus, que no són els txetxens, sinó la dona i els fills, i també per la seua astúcia ràpida i el seu autodomini, que el permet desenvolupar-se en situacions molt diferents. Com Ulisses, apareix sovint estranyament aïllat. Entre els txetxens i els russos, es pot dir que ell només es pertany a si mateix. No s’identifica amb els interessos dels grups humans, no mostra esperança ni temor. La seua actitud és freda i serena i, alhora, apassionada; distanciada i fins i tot indiferent davant de la mort. 

Khadjí-Murat va ser una de les últimes obres que va escriure Tolstoi. Publicada pòstumament, es fa inevitable relacionar-la amb Els cosacs, una de les primeres. Totes dues són una mostra de la fascinació pel Caucas que Tolstoi va compartir amb altres escriptors russos, com Puixkin i Lermontov. Els cosacs ha estat editada recentment per Proa en una nova traducció, després de la que va fer als anys trenta Francesc Payarols. La traducció catalana de Khadjí-Murat continua descatalogada, per a desesperació dels assistents al curs de literatura universal.

Durant l’última sessió em van plantejar una qüestió una mica compromesa. Em van preguntar, amb mitja rialleta, qui preferia, Tolstoi o Dostoievski. Vaig haver de confessar públicament que Tolstoi, és clar. També m’agrada Dostoievski. Però m’atabala una mica amb la disposició teatrals dels episodis de les seues novel·les o amb la presència sovintejada de personatges en estat d’embriaguesa o ideològicament epilèptics. Sempre tinc ganes de llegir i relllegir Tolstoi, cosa que no em passa amb Dostoievski. Perquè no es diga, els vaig recomanar la lectura de les seues Memòries de la Casa Morta, editada en català per Adesiara, llibre extraordinari, imprescindible, que està en l’origen de la literatura sobre els camps de concentració, tan important al segle XX. Posats ja en pla confidencial, vaig confessar també que si hagués de triar una única novel·la entre totes, em quedaria amb Anna Karènina. Segurament, és la novel·la.




1 comentari:

  1. Bona notícia que s'hagi reeditat els Cosacs, així com la publicació de les memòries de la casa morta (impagable, per cert, la feinada que estan fent aquestes noves editorials independents d'arreu del país, com Adesiara, o 1984, però també com Sembra).
    Ara, no deixa de ser una mica (molt!) trist i lamentable que encara haguem de llegir, només, l'Anna Karenina en la versió d'Andreu Nin, o que Guerra i pau sigui introbable...

    ResponElimina