dimecres, 24 de febrer de 2016

Cinc anys

Fotografia de Francesc Vera

Avui fa cinc anys que va morir Josep Iborra. 

Divendres passat, només arribar a Polinyà, em vaig posar a sentir el Rèquiem de Gabriel Fauré.  Vaig estar dubtant entre les moltes versions que m’oferia Google Play i al final vaig triar la de Cluytens, sobretot perquè els cantants eren Victòria dels Àngels i Fischer-Dieskau. Volia tornar a sentir aquesta obra, perquè el meu pare hi feia referència amb aquestes paraules en una carta de 14 de setembre de 2010 que va enviar a Josep Garcia Richart, l’última que li va escriure, i que apareixerà publicada, en el pròxim número de L’Espill, en una tria de l’epistolari de tots dos:

«L’altre dia vaig sentir, per enèsima vegada, el Rèquiem de Fauré. M’arriba a l’ànima i em reconcilia amb la humanitat. És una obra de gran simplicitat, una melodia molt bella, sense eloqüències, sense llamps i trons. La versió —una més de les que tinc— és una gravació en viu, a càrrec de Celibidache —no estic segur si s’escriu així—. Ara el que et volia dir és que quan ha sonat l’última nota, hi ha un silenci de gairebé un minut, o més. Ni una palmada, ni una tos, res de res. És a continuació que el públic es posa a aplaudir fervorosament. Aquesta actitud dels oients presents a la sala, constrasta, exemplarment, amb la forma de reaccionar que sovint té la gent, quan acaba l’obra, com si formés part de la partitura. De vegades, sobretot si el final és un fortissimo de campionat, els aplaudiments s’hi interfereixen o sonen junts amb l’orquestra. Què et sembla? El silenci, encara que siga curt per part de l’auditori, el note de tant en tant, en concerts que transmet la ràdio. Però és més freqüent el «bravo!» com a punt seguit. Es desbraven. Els qui callen al final, i amb silenci que sembla prolongar l’audició, són dignes d’admiració. Fan honor a l’obra i a la interpretació, en són respectuosos. Els altres són unes bèsties».

Us deixe ací el Rèquiem de Fauré en la versió de Cluytens. No he trobat en Youtube la de Celibidache, però sí uns vídeos de la BBC en què el director romanès assaja aquesta obra amb la London Symphony Orchestra. Londres. Els penge igualment en aquesta entrada.








Fauré Requiem - Sergiu Celibidache in Rehearsal - LSO (BBC, 1983)



















3 comentaris:

  1. Una altra versió molt recomanable del Rèquiem: la de Philip Ledger, amb el Choir of King's College, Cambridge.

    ResponElimina
  2. És molt bonic, com ho dius. Ho sent molt. Una abraçada.

    ResponElimina
  3. No el conexia i m'ha agradat molt. Gràcies.

    ResponElimina