dimecres, 3 de febrer de 2016

Sobre els spoilers quan es comenta un llibre (a propòsit de l’entrada sobre «Michael Kohlhaas»)

Roderic Ortiz, autor del bloc Historiata, m’ha enviat un correu comentant-me l’entrada anterior sobre Michael Kohlhaas, de Kleist, obra que ell mateix ha llegit recentment. A part de compartir amb mi amablement la seua lectura, em fa un retret: «no m'esperava que contares tot l'argument. Ja sé que no passa res, que això no invalida la seua lectura, però mata un poc l'emoció. He gaudit molt de no saber si se salvaria o moriria fins la traca del final. Ja vaig anar amb compte de no llegir el pròleg abans del relat, per si de cas, i vaig fer bé, perquè revela el final». 

Reconec que en el comentari sobre Michael Kohlhass vaig contar-ne tot l’argument. En vaig fer, com es diu ara, l’spoiler. Aquesta paraula anglesa s’utilitza per referir-se al fet d’explicar total o parcialment elements claus d’un llibre, d’una pel·lícula, d’una sèrie televisiva, etc. El mot té una connotació clarament pejorativa. En anglès, spoil vol dir fer malbé, esguerrar. Deu tenir alguna relació amb espoliar: desposseir algú d’allò que li pertany.

Puc al·legar en defensa pròpia que pràcticament m’hi vaig veure obligat a causa de les característiques del relat de Kleist. Com que en Michael Kohlhass tot és trama, es fa molt difícil de referir-se al sentit global de l'obra sense analitzar-ne l'argument complet i, per tant, sense contar-lo. D’altra banda, reconec que en el meu cas concret els spoilers em deixen una mica indiferent. Supose que perquè cada vegada la intriga narrativa em molesta més. M’atreviria a dir que quasi m'ho passe millor en una segona lectura, quan puc fixar-me en moltes més coses sense sentir-me impulsat apressadament cap endavant pel què passarà. El que es puga perdre en sorpresa —sempre una mica mecànica— es guanya en intensitat i en una lectura més comprensiva. Amb la música, em passa igual. És a partir de la segona audició d’una obra quan comence a sentir la música veritablement. Evidentment, en molts altres casos, la primera vegada és també l’última. Amb una ja en tenim prou, i sovint massa i tot. 

De tota manera, el retret de Roderic continua dempeus. A qualsevol lector li agrada que la primera lectura siga veritablement una primera lectura, sense saber de què va prèviament. En tot cas, convé recordar que els comentaris o ressenyes crítiques de llibres, amb spoiler o sense, és millor deixar-los per després de llegir el llibre en qüestió, igual que ocorre amb els pròlegs que encapçalen moltes edicions. És clar que sovint recorrem a la lectura de ressenyes crítiques per orientar-nos sobre obres de les quals no tenim cap referència. En fi, no sempre és fàcil trobar la manera justa de parlar d’un llibre.

Roderic em comenta en el seu correu que Michael Kohlhass li ha agradat molt i que ell també l’ha trobat estrany. Em remarca que està basat en «una història real, que el tal Kohlhaas va existir i va protagonitzar un episodi com a bandoler en el context de les revoltes camperoles, a l'època de la Reforma luterana. Per cert, Luter va condemnar aquestes revoltes, com passa al relat». 

Respecte a la relació que vaig observar entre Kleist i Kafka, escriu: «Vaig llegir El procés de ben jove, i això marca. Cada vegada que llig algun text amb referències burocràtiques, amb procediments administratius o judicials, no puc evitar rememorar-lo. Per a mi Kohlhaas és un antecedent directe i brutal, més exagerat si de cas, de Joseh K., però amb la mateixa virtut. Al final els dos trien la seua llibertat, i s'aparten dels processos i les giragonses procedimentals, uns procediments que ens esclafen i ens anul·len com a persones. Com a funcionari de l'administració local, un "funcionari horroritzat", no puc de deixar de sentir una total empatia i admiració, i també compassió». I també que «el llenguatge transparent de Kleist, la seua descripció de les accions i més accions, i les seues frases tan llargues, amb tantes subordinades, a mi em reforça aquesta sensació d'ofegament burocràtic». Roderic conclou que «per a mi Kohlhaas és un heroi, un heroi absolut, potser massa emfàtic, i encara que l'admire també patisc pels seus fills: què pensaran de la cabuderia del seu pare?»



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada