diumenge, 6 de març de 2016

Començant amb «L’educació sentimental»

Albert Thibaudet, el gran crític literari francès, remarcava que si Flaubert va dir «Madame Bovary, c’est moi», hauria pogut afirmar igualment que «L’éducation sentimentale, c’est mon temps», en el sentit que aquesta era la novel·la de la seua generació, de la seua època. El mateix Thibaudet comparava aquestes dues novel·les de Flaubert a dos quadres de Courbet. El primer, Un enterrament a Ornans, es podria considerar l’equivalent pictòric de Madame Bovary i, també, un manifest del realisme:




El quadre de Courbet, com la novel·la de Flaubert, constituïa una mena de retaule de la gent d’un poble, del seu concretament. Tots els personatges que hi apareixen estaven presos del natural; de la mateixa manera, l’argument de Madame Bovary partia d’un fet que s’havia esdevingut realment. Un enterrament a Ornans va trobar una recepció semblant a la que obtenir Flaubert. El quadre va ser acusat de lleig, de trivial i de depriment. Els colors, terrossos i apagats, eren lletjos; els personatges, dividits en tres blocs —les dones a la dreta, els homes al centre i els oficiants a l’esquerra de la tela—, no eren cap model d’elegància. Lletjos, per tant. El rostre envermellit d’alguns dels homes delatava els borratxets, que sempre tenen set. I, just al mig de la tela, a la part inferior, la visió mortificant de la fossa oberta. 

L’altre quadre de Courbet, que Thibaudet comparava a L’educació sentimental, era El taller del pintor . Molt semblant en la seua composició a l’anterior, Courbet s’hi va autoretratar i hi va va retratar els seus amics, la seua generació, que és una manera de dir «els meus amics i jo»:





La figura que hi ha a l’extrem dret de la tela és Baudelaire, llegint. Courbet va reciclar aquesta figura a partir de l’extraordinari quadre que li havia dedicat:




Feta aquesta introducció, de seguida vaig plantejar als assistents al curs quina de les dues novel·les de Flaubert els agradava més: de quin bàndol eren, vaja. D’entrada, la majoria es va decantavar per Madame Bovary. Em va fer la impressió, però, que aquesta preferència era una conseqüència, en part, de la valoració moral que cadascú feia dels protagonistes de cada novel·la. Per al lector, Frédéric Moreau resulta moltes vegades exasperant. A diferència d’Emma Bovary, Frédéric Moreau té moltes coses a favor: és home, és solter i és ric. Però no sap el que vol, mentre que Emma, malgrat la seua mediocritat provinciana, mostra una capacitat de decisió i una determinació que en el protagonista de L’educació sentimental brillen per la seua absència. Tot això demostra que no sempre és fàcil separar la valoració moral d’una obra artística de la seua valoració estrictament estètica. De tota manera, això va ocupar només la part inicial del debat. Formava part, en diríem, de la primera reacció, purament espontània. Els qui es van decantar més per L’educació sentimental van destacar des del primer moment la presentació d’una panoràmica social més àmplia, més diversa i més complexa. Evidentment, no és el mateix situar l’acció en un poblet de províncies que a París. En L’educació sentimental hi ha una varietat més gran de personatges i, a més, s’estableix un paral·lelisme entre el marc social i polític, i la peripècia individual del protagonista. La decepció sentimental de Frédéric és semblant a la decepció de la societat francesa després de la revolució del 1848. En aquesta obra, Flaubert hi va dur a la perfecció una de les novetats fonamentals de la novel·la realista: la síntesi equilibrada entre sociologia i intimisme, entre la descripció de l'estructura col·lectiva i el retrat individual. 

En la sessió de dimarts passat no vam deixar de comentar la presentació i valoració que fa Flaubert de la revolució del 48. En alguns moments, la crítica, la caricatura i la ridiculització arriben a ser ferotges, sobretot en el míting obrer en què intervé «un patriota de Barcelona», que fa un discurset en castellà. Però la classe alta també rep de valent. Hi ha un passatge, memorable, en què un dels seus membres, esgarrifat davant la revolta —«el cap li rodava de còlera quan sentia la paraula propietat»—, exclama amb eloqüència: «—És un dret escrit en la natura! Els infants tenen les seves joguines, tots els pobles són de la meva opinió, tots els animals; fins el lleó, si pogués parlar, es declararia propietari!» 

En conjunt, Flaubert ofereix una visió molt pessimista de tots els bàndols enfrontats: «el fanatisme dels interessos equilibrà els deliris de la necessitat», assenyala el narrador en un pas. L’educació sentimental és una novel·la plena d’infelicitat. Ningú no està content. Ningú no aconsegueix el que vol. 

La síntesi de sociologia i intimisme es mostra formalment des del primer capítol, que obri la narració des d’una perspectiva general, panoràmica: «El 15 de setembre de 1840, cap a les sis del matí, el Ville-de-Montereau, a punt de salpar, fumejava amb grans remolins davant del quai Saint-Bernard». Després, el narrador es fixa en la gernació que ompli l’embarcació. Quan el vaixell parteix, introdueix en la descripció un motiu que apareixerà sovint en la novel·la: «Per fi el vaixell va partir; i les dues ribes, poblades de botigues, de tallers i de fàbriques, desfilaren com dos àmplies cintes que es desenrotllen». L’al·lusió a les línies paral·leles que formen les dues ribes, reapareix més endavant en forma de dues línies de fanals als carrers de París, o de dues línies de pals a l’hipòdrom, o dels manifestants avançant en dues files durant la revolució. Aquest motiu insistit al·ludeix a un dels temes principals de la novel·la: l’amor no correspost de Frédéric per Madame Arnoux. A continuació, el narrador esmenta «un jove de divuit anys», que contempla París a mesura que el vaixell se n’allunya. En el paràgraf següent, el narrador s’hi refereix pel seu nom i el presenta. Encara que Flaubert utilitza un narrador omniscient, que procura mantenir un to distanciat, està focalitzat en Frédéric Moreau i descriu els ambients exteriors a partir de l’efecte que provoquen en el personatge. Així, París apareix sovint com un lloc ple de boira, humit i greixós, reflex del sentiment depressiu en què s’enfonsa molt sovint Fredéric: «Els fanals es balancejaven, fent tremolar sobre el fang llargs reflexos groguencs. Unes ombres lliscaven per l’extrem de les voreres, amb paraigües. El paviment era greixós, queia la boira, i li semblava que les tenebres humides, embolcallant-lo, davallaven infinitament dins del seu cor». La boira, un altre dels motius que reapareix de tant en tant en la novel·la, suggereix metàforicament el sentiment d’insatisfacció del personatge i la seua recerca incessant de no se sap ben bé què. 

Aquesta focalització del narrador en el protagonista es responsable de la sensació d’atabalament que de vegades sent el lector en alguns passatges, com en el ball de disfresses a casa de Rosanette, on és molt difícil aclarir la relació que mantenen els personatges entre ells, qui es gita amb qui, etc. És la mateixa perplexitat que sent Frédéric. El narrador no descriu l’escena des de dalt ni l’explica. Simplement reprodueix l’efecte que provoca en el protagonista. 

El títol de la novel·la, tan bonic, no deixa de ser una mica irònic. Al final, quan Frédéric i el seu amic Deslauriers es retroben, al cap de molt de temps, fan un balanç de la seua vida. Llevat d’alguna consideració sobre l’excés de sentiment o de lògica per expressar els fracassos respectius, «acusaren l’atzar, les circumstàncies, l’època en què havien nascut». Cap procés, per tant, de maduració o d’educació. No han après res.

Quan va acabar la sessió, Marc Senabre se’m va acostar. S’havia estranyat que no hagués fet referència als comentaris de Milan Kundera sobre L’educació sentimental en El teló, un dels seus reculls d’assaigs. Tinc llegits i subratllats tots els assaigs de Kundera, però he de reconèixer que a l’hora de preparar aquesta classe no em vaig recordar d’aquest. Gràcies a Marc, el podré aprofitar encara per a dimarts que ve.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada