dissabte, 16 d’abril de 2016

De Mann a Joyce

Dimarts passat, en la sessió del curs de literatura universal, hi vam dedicar uns minuts a qüestions d’organització. Vam acordar que acabarem el 24 de maig. No és convenient allargar més el curs, perquè de seguida comença la temporada d’exàmens i avalucions. Vam acordar també que, després de Dublinesos, llegirem i comentarem un últim llibre: El Gattopardo, de Giuseppe Tomasi di Lampedusa. Ja que estem, aprofitarem per comparar-lo amb Bearn, de Llorenç Villalonga, que la majoria dels assistents al curs han llegit ja. Per a la novel·la de Lampedusa utilitzarem la traducció de Pau Vidal, publicada en Labutxaca. N’hi ha una altra que va fer el mateix Villalonga, editada amb el títol d’El guepard, igualment vàlida, però potser no tan accessible a hores d’ara.

I vam continuar parlant de La mort a Venècia, encara que ja li havíem dedicat una sessió completa. Crec que a tots ens recava abandonar-la. Després de comentar uns quants punts que ens havíem quedat pendents, ho vam allargar llegint alguns fragments que ens havien agradat especialment. Jo en portava preparada una llista, però la vaig deixar córrer de seguida en veure que els assistents en proposaven molts pel seu compte. Vam llegir també, com a complement, alguns fragments d’Els Buddenbrook i de Tonio Kröger, d’una carta de Kafka i d’un capítol de Bearn, que giren entorn del tema central de La mort a Venècia: la naturalesa problemàtica de l’art i de l’artista. Com a contrast, l’exaltació de la literatura que es pot llegir en El temps retrobat de Proust: «La grandesa de l’art veritable, en canvi, d’aquell que el senyor de Norpois hauria anomenat un joc de “diletant”, era retrobar, tornar a copsar, fer-nos conèixer aquella realitat lluny de la qual vivim, de la qual ens allunyem cada cop més a mesura que adquireix més gruix i impermeabilitat el coneixement convencional que posem en el seu lloc, aquella realitat que fàcilment moriríem sense haver conegut, i que és simplement la nostra vida. La vida veritable, la vida finalment descoberta i aclarida, l’única vida per tant realment viscuda, és la literatura; la vida que, en un cert sentit, viu a cada instant en tots els homes tant com en l’artista. Però ells no la veuen, perquè no proven d’aclarir-la. I així llur passat és ple d’innombrables clixés que són inútils perquè la intel·ligència no els ha “revelats”». 



Per tancar el comentari de La mort a Venècia, vaig anotar a la pissarra, fent algunes remarques, els que em semblen els títols imprescindibles de Mann. Tots estan traduïts al català:

Els Buddenbrook. Edicions 62
Tonio Kröger. Edicions 62
La mort a Venècia. Proa
La muntanya màgica. Proa
Doktor Faustus. Edicions 62
Les confessions de l’estafador Felix Krull. Proa

A penes ens quedava mitja hora, que vaig dedicar a introduir una mica el llibre que comentarem el pròxim dimarts 19: Dublinesos, de James Joyce. Tant el relat de Mann com el recull de contes de Joyce van ser publicats pràcticament al mateix temps: La mort a Venècia, el 1912; Dublinesos, el 1914. Tots dos coincideixen en la forma de la novel·la curta. En el cas del llibre de Joyce, l’últim relat, Els morts, s’ha de considerar més una novel·la curta que un conte, una forma literària que pren densitat i coherència en els dos autors a partir d’un estil basat en la repetició i variació de diversos motius temàtics i simbòlics. Vaig remarcar, en canvi, que Mann se centra en la crisi d’un escriptor consagrat i consolidat, Gustav von Aschenbach, mentre que el personatge del relat de Joyce, Gabriel Conroy, és el que en diríem un escriptor frustrat. Voldria escriure, però li manca l’energia i el talent necessari. És professor de literatura i escriu ressenyes.

No vaig voler entrar a comentar cap conte en particular. Això ho reserve per dimarts que ve. En lloc d’això vaig presentar algunes referències que són importants per entendre Dublinesos, com ara la figura de Parnell, el gran líder nacionalista irlandès, el rei sense corona d’Irlanda, que va caure en desgràcia enfront de l’Església catòlica. Constitueix una presència obsessiva en el conte Diada de l’heura al local del comitè. La Diada de l’heura commemora, a Irlanda, el dia en què va morir Parnell. Més de dues-centes mil persones van acudir al seu enterrament, duent una fulla d’heura a la solapa. Parnell apareix també en l’Ulisses i en una escena, commovedorament intensa, del Retrat de l’artista adolescent. Vaig parlar també una mica de l’actitud de Joyce enfront del nacionalisme irlandès i de la situació del gaèlic.

No vaig resistir la temptació de preguntar quin llibre els havia agradat més, el de Mann o el de Joyce. La majoria sembla que es va decantar per Dublinesos. Entre altres raons, perquè és un llibre on podem reconèixer molts aspectes de la nostra vida social, i també pel contrast entre el seu caràcter fortament local i el seu poder de suggestió, d’universalisme, en diríem. De fet, els quinze contes del recull s’estructuren cíclicament a partir de les diferents etapes de la vida humana. 

Quan va acabar la sessió, en baixar al hall de l’Octubre, a la llibreria estaven fent la presentació de l’última novel·la de Núria Cadenes, Tota la veritat. Alguns ens hi vam afegir, encara que ja s’estava acabant. Vaig parlar una mica sobre Mann amb Júlia i Mar, que s’estimen molt més La mort a Venècia. Mar em va retreure, fins i tot, que em la sessió del curs hagués manifestat la meua preferència per Dublinesos. Em va clavar la mirada, fent els ulls petits, i quasi em va acusar de traïdor. Em va parlar d’una altra narració de Mann, Màrius i el mag, una de les meues preferides, i em va preguntar sobre la tetralogia de Josep i els seus germans. Poca cosa li’n vaig poder dir, perquè per a mi és una lectura pendent, una d’aquelles que estic segur que no em decebrà. 

Vaig saludar Jaume Pérez Montaner, amb qui feia temps que no coincidia, i Francesc Calafat, que havia presentat la novel·la de Núria. També vaig estar una estona parlant amb Gustau Muñoz. Em va dir que el número 51 de L’Espill, on apareixerà una selecció de la correspondència entre Josep Garcia Richart i Josep Iborra, eixirà a final de mes, i em va demanar que li enviés una fotografia d’algunes de les cartes, per fer-ne un muntatge. Amablement, em va convidar a col·laborar en la revista. També estava Octavi Monsonís, que publicarà aviat el recull de relats Rotterdam, provisionalment en Pruna Edicions. Molt il·lusionat, em va ensenyar en el mòbil la portada del llibre. Hem quedat que li’l presentaré jo. Encara vaig tenir temps de prendre una copa de vi (invitaven els organitzadors de la presentació) i que Núria em signés un exemplar de la seua novel·la.

A casa, després de sopar, vaig agafar el Retrat de l’artista adolescent, i vaig buscar el fragment en què, en un dinar de Nadal, els comensals discuteixen agrament sobre Parnell. Al final d’aquesta escena, «Stephen, en aixecar el rostre paralitzat de terror, veia que el pare tenia els ulls plens de llàgrimes».



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada